Sempre m’ha agradat molt el contacte amb la gent. Reconec, però, que, amb els anys, he tornat més “sociable” supòs que per circumstàncies diverses: he après a controlar -encara que no sempre- una timidesa innata que, de vegades, s’ha pogut confondre amb una certa altivesa; per qüestions de feina -política, escriptura, ensenyament- m’he vist abocada a establir contacte amb pares i mares, alumnes, lectors, ciutadans, polítics, etc; tenir fills supòs que també fa que t’acabis relacionant amb persones que, en principi, no formarien part del teu cercle d’amistats. I, finalment, i com a culminació de tot plegat, aquest bloc.
M’agrada molt el contacte amb la gent. Escoltar i ser escoltada. Saber què pensen i poder explicar què pens jo de les coses. No puc prescindir de l’altre. I no vull prescindir de ningú. Vull escoltar totes les opinions. Les vull rebatre. Amb sinceritat, sense dobles jocs. Des de l’honestedat d’exposar clarament les meves idees, encara que el meu interlocutor no les compartesqui. I he de reconèixer que he après molt de molta gent. De gent que, potser, ni tan sols no s’ho pot imaginar. He après molt de gent molt culta però, també, de gent molt senzilla que, amb sentit comú, et situa les coses al seu lloc d’una forma aparentment fàcil. D’uns pares que t’expliquen, amb angoixa, que pateixen pel seu fill; d’una lectora anònima que et diu que el que pensa tal personatge ella ho ha pensat moltes vegades però que mai no hauria sabut com expressar-ho; de l’alumne que, amb una mirada, et diu que ja no pot més de feina, d’exàmens, de treballs; de l’estudiós i de l’artista que t’ofereixen la seva lectura del món.
M’agrada el contacte amb la gent i ho dic i ho torn a dir perquè m’he de convèncer a mi mateixa que és així. La veritat és que acab de sortir d’una reunió consistorial en què mai no havia tingut tantes ganes d’escanyar una persona. Feia temps -i pensau que don classes a adolescents cada dia- que no veia un desplegament tan gros de mala educació i de falta de respecte cap als altres: arribar tard a la reunió, mòbils amunt i avall, burles davant les intervencions dels altres, insolències, un to de veu prepotent… Un horror. I el pitjor de tot és que, aquests, encara et volen donar lliçons!
En fi, ja em perdonareu per aquesta sessió de teràpia gratuïta a costa vostra, però ho havia d’explicar a qualcú perquè, si no ho feia, hauria rebentat. Gràcies per escoltar-me. Ho superaré!!!