Dia 1 d’abril és, a Menorca, el dia d’enganar. I, com sol ser habitual, a la premsa d’avui hem pogut llegir una sèrie de notícies que només pretenien això, enganar el personal i fer-lo riure una estona. Està bé no perdre les tradicions. Ara, sincerament, de cada any em costa més discernir la notícia vertadera de la falsa. És preocupant, ho sé, però tenc el consol de no ser l’única a qui li passa. Avui dematí, un company de consistori m’explicava d’una persona que trobava que, així mateix, a l’ajuntament, s’havien passat amb això de l’austeritat: mira que llevar els focs artificials de Sant Joan! Ho havia llegit a la premsa i s’ho havia (mig) cregut. Esperem que, certament, sigui una broma, hem conclòs, els dos, rient. A aquests extrems hem arribat.

En aquest sentit, m’ha vingut a la memòria que, l’any passat, dia 2 d’abril, en plena pre-campanya electoral, el candidat del PP i avui alcalde, va llançar la idea de posar unes escales mecàniques i un ascensor per connectar Dalt Sa Quintana amb la plaça des Born. La premsa no la va voler publicar dia 1 perquè era evident que la gent es pensaria que era una broma. I era una proposta seriosa. Si, a més, era un engany, el temps ens ho anirà demostrant.

Així les coses, jo ja m’ho crec tot. Què voleu que us digui. La realitat és, de vegades, tan esperpèntica, que ja res no em sorprèn. Sense anar més enfora, a la premsa nacional, avui hi havia, també, aquestes notícies, totes ben certes: 340 passatgers de Clickair van perdre ahir el seu vol com a conseqüència d’un error informàtic en la interpretació del canvi d’hora; el govern autoritza els cubans a allotjar-se als grans hotels de turistes si paguen en pesos convertibles; el fill de Sarkozy, de 21 anys i sense experiència política, es converteix en el responsable de la UMP a Neully-sur-Seine i haurà de reunificar la fracturada dreta local; descontaminar el pantà de Flix costarà 155 milions d’euros; en llibertat per tercer cop un lladre acusat de 64 robatoris; la COPE denuncia una magistrada per fer servir el gallec…

La realitat supera, sens dubte, la ficció. D’aquí el meu desconcert en dies com avui. Tot plegat, patètic.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Perdonau la broma macabra però, si en el tema de l’observatori, no ens ho agafam amb sentit de l’humor, seria desesperant. Despres d’anys de voltar (i sense voltadora!) l’observatori d’una banda a l’altra (des Pinaret al Canal Salat) i de fer modificacions de projecte (de moment, se n’han redactat quatre, comptant modificacions, per un import que ja es deu atracar als 100.000€), ara que vèiem la llum al final del túnel, resulta que es destapa una necròpoli monumental que, en el millor dels casos, obligarà a modificar, una altra vegada, el projecte per reubicar-lo en una zona que no afecti la troballa arqueològica.

El títol d’aquesta entrada té a veure, òbviament, amb la capacitat de la sala multifuncional que, des que es va traslladar al Canal Salat, s’ha de fer al costat de l’observatori. La primera vegada que l’anterior regidor de cultura va fer públic el projecte, va dir que la sala tenia capacitat per a 600 persones quan, segons els plànols, només n’hi cabien 280. Una, que és de lletres, va ser acusada de “no saber comptar”. El temps, però, va acabar donant la raó a qui la tenia i, ara sí, a la darrera modificació, ja n’hi caben 500 a la sala… més les tombes que cada dia es van trobant, ja gairebé arribam als 600 que ens va prometre l’ex-regidor!

Bromes al marge, quan fa uns dies vaig parlar del “Dia Mundial del Teatre”, vaig pensar, mira, potser l’any que ve, coincidint amb la data, podrem inaugurar la sala multifuncional (que no auditori!) del Canal Salat. Esper que sigui així, sincerament. Tanmateix, tothom sap que m’hauria agradat més inaugurar un auditori amb l’escola de música que no un observatori i una piscina descoberta. Però, en fi, ara ja està fet i, com a mal menor, hem d’agrair que s’hagi reconduït el tema de l’observatori per incloure aquesta sala que és tan necessària per a Ciutadella.

Vull creure, tanmateix, que, si el projecte es torna a endarrerir, aquesta vegada no ens penjaran el mort -en sentit estricte i figurat- a l’oposició: nosaltres només som “culpables” que el projecte restàs aturat de juliol a octubre de 2007 (tres mesos), mentre intentàvem que els doblers adjudicats es poguessin dedicar a un auditori. No va ser possible. Ara bé, del 2004 al juliol de 2007 (tres anys), la paràlisi només és atribuïble a qui governava. I, en aquest sentit, cal dir que, des del 2005 (fa tres anys), sabien que a la zona on volien fer l’observatori hi havia una necròpoli i, per tant, sembla que, una vegada més, la planificació de qui governa (?) a Ciutadella ha fallat. Esperem que tot acabi bé i que tanta tomba no sigui un mal averany.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Avui, dia 27 de març, se celebra EL DIA MUNDIAL DEL TEATRE, creat el 1961 per l’Institut Internacional del Teatre (ITI). Per part de la comunitat teatral, s’organitzen diversos esdeveniments entre els quals destaca el Missatge Internacional, tradicionalment escrit per una personalitat de teatre de talla mundial per invitació de l’Institut Internacional del Teatre, enguany Robert Lepage , actor, director i escenògraf canadenc. El Missatge diu:

Hi ha diverses hipòtesis sobre els orígens del teatre, però la que més em fa pensar té la forma de faula:
Una nit, en els temps immemorials, un grup d’homes s’havia ajuntat en un pedregar per a escalfar-se al voltant del foc i explicar-se històries. De cop, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i d’utilitzar la seva ombra per iŀlustrar el que recitava. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets uns personatges més grans que els de la realitat. Els altres van reconèixer, un darrere l’altre, el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.
Avui en dia, la llum dels projectors ha substituït la foguera original i la maquinària de l’escena, les parets de la pedrera. I amb deferència cap a certs puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com a un element d’unió.
La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat d’inventar-se de nou a si mateix integrant noves eines i nous llenguatges. Si no és així, com podria llavors el teatre continuar essent el testimoni dels grans esdeveniments de la seva època i promoure l’entesa entre els pobles sense tenir, ell mateix, un esperit d’obertura? Com podria el teatre sentir-se orgullós d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i de racisme, si en la seva pròpia pràctica refusés tot mestissatge i tota integració?
Per representar el món amb tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar noves formes i noves idees i confiar en la inteŀligència de l’espectador, que és capaç de distingir la silueta de la humanitat en aquest joc perpetu d’ombres i de llums.
És cert que jugant massa amb el foc, l’home té el risc de cremar-se, però al mateix temps, té la possibilitat de sorprendre i d’il·luminar.

(Trad. Elsa Corominas, BCN)

A les Illes en general i a Menorca en concret, al llarg dels anys, el teatre ha tingut una gran vitalitat. En aquest sentit, i aprofitant la diada, m’agradaria recomanar, a tots els amants del gènere, el Diccionari del Teatre de les Illes Balears, una obra ambiciosa que, com diu Joan Mas al pròleg, “vol reunir la major quantitat d’informació possible sobre les representacions dramàtiques escenificades a les Illes Balears i sobre els temes que d’una manera o altra s’hi relacionen”. Així, hi podrem trobar informació sobre textos literaris, però també sobre actors i actrius, espais escènics, companyies, decoradors, empresaris, etc. Una obra imprescindible pel seu rigor i pel fet de donar una visió exhaustiva de l’activitat teatral a les Illes.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari