Dimecres, dia 7 de maig, va celebrar-se a la Universitat Autònoma de Bellaterra una “Jornada Jaume Cabré” en la qual vaig tenir la satisfacció de poder participar. Va ser un dia intens i molt, molt enriquidor. Un dia en què es va parlar de les novel·les de Cabré, dels seus personatges, de la seva tècnica narrativa, de la força de les seves paraules. A més, vam poder sentir, a càrrec dels actors Lluís Soler i Mercè Pons, una esplèndida lectura d’una selecció de textos feta per Roser Trilla, interrompuda, tanmateix, pels crits dels estudiants que, a fora, es manifestaven demanant la llibertat d’en Franki, el jove empresonat per atrevir-se a despenjar una bandera “roja y gualda”. Potser no és casualitat que paraules com compromís, veritat, dignitat, poder o repressió, referides a l’obra de l’escriptor, es poguessin escoltar moltes vegades durant la jornada, dins la Sala de Graus de la Facultat de Lletres.

He de confessar que, mentre escoltava les diverses comunicacions i ponències sobre l’obra de Jaume Cabré, em vaig tornar a sentir un poc “estudiant”. Vaig tornar a aquella època d’universitària, a la Central de Barcelona, que -ai, els anys!- record com una de les millors de la meva vida. Devorava llibres, aprenia de Mestres (Molas, Badia, Tayadella, Llobet, Arnau, Veny…), començava a embastar, amb la meva màquina d’escriure, qualque paràgraf en un paper, veia tot el cine i el teatre que la meva economia em permetia, feia amistats que encara consider imprescindibles…

En fi, he tornat, com sempre que vaig a activitats relacionades amb la literatura, amb tantes ganes d’escriure. Com va dir en Ferran Torrent: allò que estressa un escriptor no és escriure: és NO poder escriure! I, avui dematí, en posar un peu a Menorca, em trob que el PP demana la meva dimissió com a regidora. I -no m’ho tingueu en compte-, per un moment, he estat d’acord amb la meva homònima: i si tingués raó, he pensat? Tanmateix, el primer que he escrit avui ha estat una carta al director en resposta a les seves amables paraules. Sempre ho veureu així.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Ahir, 1 de maig, dia dels treballadors, ho van dir per la televisió: som un dels estats on més hores es treballa i on el rendiment és més baix. Això vol dir que, evidentment, alguna cosa falla. I, al meu parer, un dels aspectes que poden ajudar a explicar aquest fet és el clima que es crea al lloc de feina. Un clima que no sempre és tingut en compte i que és, tanmateix, importantíssim. Com es crea un bon ambient en el treball? No som cap experta en el tema però, com a treballadora que som -en un institut amb 90 professors- o com a “observadora” de l’empresa amb més personal de Ciutadella -l’ajuntament, amb uns 300 treballadors-, m’agradaria apuntar unes quantes idees al respecte.

1- Les persones que tenen llocs de gestió han de ser responsables, organitzades i amb capacitat de previsió. No hi ha feina més inútil i que creï més mal “rotllo” que aquella que s’improvisa i que, per tant, s’ha de canviar mil vegades. No es pot demanar als altres el que tu no ets capaç de fer. Per tant, la planificació, la coordinació i el compromís seran aspectes fonamentals.

2- D’altra banda, cal creure en la feina en equip i això vol dir: saber escoltar, ser flexible per canviar d’opinió davant els arguments dels altres, saber valorar les aportacions de tothom, fins i tot aquelles que, al final, són descartades, saber arribar a acords, etc. Mai una persona sola arribarà allà on arriba un equip que sap compartir idees, projectes, il·lusions i, fins i tot, problemes.

3- Finalment, el tracte. No s’aconseguirà que una persona rendeixi més per fer-la “fitxar” a les entrades i sortides. I amb això no vull dir que no s’hagi de fer, però hem de ser realistes: l’única informació que tenim és purament horària. Al contrari, si volem que la gent treballi al màxim hem d’intentar que sigui “feliç” a la feina. I sé que això pot semblar una bajanada però no ho és. A tots ens agrada que ens reconeguin la feina feta, que ens l’alabin quan es dóna el cas, que tenguin detalls amb nosaltres. Malament quan només ens sentim examinats, a punt de ser enxampats en falta. Si només sabem llançar missatges negatius, crearem situacions tenses que bloquegen. Ara, digues a algú que confies en ell i que saps que ho pot fer molt millor; dóna-li estratègies per organitzar-se o, si és necessari, al principi, organitza-li tu la feina, llavors, el seu rendiment -i el de tota l’empresa- segur que millora.

4- Finalment, cal que tots els treballadors, del primer al darrer, actuïn de forma responsable i honesta pel que fa a la feina que tenguin encomanada. Sol ser habitual fixar-se molt amb el que fa -malament- el teu company de taula i, en canvi, obviar les pròpies actuacions no massa encertades.

Ja ho veis: no és fàcil crear un bon clima de feina. Tanmateix, estic convençuda que si qui gestiona o ocupa un càrrec organitzatiu és capaç d’actuar tal i com he exposat en els punts 1, 2 i 3, la resta de companys tindran més difícil no actuar d’acord amb el punt 4. I és que, en el fons, hem de ser conscients que, sempre, el respecte és el més important. I ser respectuós a la feina vol dir, ni més ni manco, ser responsable i, sobretot, tractar les persones amb la consideració que es mereixen. O sigui, tota. Potser així, un dia,  totes les hores que dedicam a pencar en aquest país seran rendibles al 100%.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Fa una setmana, coincidint amb Sant Jordi, es presentava el conte Dolços Somnis, de Júlia Català Benejam, guanyador del darrer premi “Contarella” que atorga l’ajuntament de Ciutadella. És -com tots els de la col·lecció, i ja en són nou- un llibret polit, editat amb molta cura -es nota la mà de Miquel Cardona-, i amb unes il·lustracions fetes pels fillets i filletes de l’escola municipal de dibuix, guiats per Tòfol Pons, que són el complement perfecte del text. La coordinació de na Dita Truyol acaba d’arrodonir la peça.

Ja veis que són moltes les persones que intervenen en el “contarella”. Ara bé, l’eix central és, sens dubte, el text. I, aquest any, no deixa de ser un motiu d’alegria que la guanyadora sigui una jove escriptora de Ciutadella, na Júlia Català Benejam, que, tot i els seus setze anys, ja ha vist reconegudes les seves creacions amb premis com el Francesc de Borja Moll o el Fundació Mainel de contes. I és un motiu d’alegria no només per la seva joventut, que augura un llarg camí en el món de les lletres, sinó, i sobretot, per la qualitat del text premiat.

Dolços somnis explica la història de na Gibet, una filleta a la recerca de l’ofici perfecte. Per això, inicia un “viatge a l’interior dels somnis” que la farà equilibrista de circ o, fins i tot, caixera fadrina. Al final, descobrirà que hi ha una forma -no m’atreviria a dir que fàcil, però si indefugible- de viure totes les vides possibles, de fer realitat tots els somnis: l’escriptura. No podia ser d’altra manera en una jove escriptora que afirma que la literatura ” m’ompl i m’acompanya per tot allà on vaig”.

Sens dubte, aquest conte és una delícia per a fillets i no tan fillets: un tema atractiu, ben escrit, amb imaginació i, també, amb un puntet de gosadia -aquella caixera fadrina!-. I, sobretot, amb tota la tendresa: “de gros, jo vull ser com tu”, diu el pare a Na Gibet. Na Júlia, també ho vol ser. Ja ho és: una magnífica escriptora que lluitarà per fer realitat els seus somnis.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari