RECTANGLE VERMELL:
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…

CREU BLANCA:
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…

RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA:
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…

BONES FESTES DE SANT JOAN!

• Textos literaris
• 6 comentaris

Fa uns dies, l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella, va fer públic que paralitzava el projecte d’aparcament a la plaça dels pins per obrir un període de reflexió i de diàleg per reconduir la situació. És una bona notícia, sens dubte. A més, pens que és l’evidència més clara que han hagut d’admetre que s’han equivocat, tot i que són incapaços de reconèixer-ho clarament i continuen amb la seva tàctica d’escampar cortines de fum per no haver d’assumir que són ells, amb la seva forma d’actuar, des de la improvisació, des de la prepotència i sense escoltar la gent, els únics incitadors de la mobilització ciutadana.

Han paralitzat el projecte perquè s’han adonat que és un tema que està per damunt de partidismes i d’ideologies. És un tema que apel·la als sentiments dels ciutadans, a les seves vivències, als seus records. I, vivències, sentiments i records, no saben de sigles. Per això, fa uns dies, vaig manifestar -i perquè ho he comprovat personalment- que persones afins als partits que governen a Ciutadella se senten estafades amb una proposta que no apareixia als seus programes electorals i que rebutgen del tot.

La resposta dels portaveus dels dos partits de l’equip de govern no s’ha fet esperar i, avui, surt en premsa que es neguen a consensuar el tema de l’aparcament amb l’oposició i, una vegada més, tornen a culpabilitzar-nos dels fets ocorreguts al Saló Gòtic. I, no només això, en un exercici de cinisme absolut, neguen, com si res, totes les injúries que, dia rere dia, han anat abocant en els mitjans de comunicació (només m’han acusat d'”irresponsable”!). I, a més, qualifiquen la meva actuació, en intentar aturar el que avui ja sabem que no té remei, això és la destrossa de la font de la plaça dels pins, d’”actuació teatral” i de “circ”. Ni una gota d’autocrítica. Ni una.

Quina llàstima! Lament sincerament que hagin exclòs l’oposició del consens amb què, sens dubte, s’ha de solucionar el tema dels aparcaments a Ciutadella. Tenien damunt la taula una oportunitat única de reconduir-lo de la millor manera possible. Deixant fora del diàleg els partits de l’oposició -que representen una part important de la ciutadania- tornen a quedar, com sempre, en evidència. Què entenen per consens? Què cerquen intentant dividir vesins i partits polítics? Quin concepte tenen de democràcia?

Hi ha molta gent que m’atura pel carrer per demanar-me si el projecte s’abandona definitivament o si només és una treva per tenir les festes en pau. No ho sé. Només sé el que he llegit per la premsa. Personalment, pens que les dues coses tenen sentit i van lligades: la proximitat de les festes ha accelerat l’aturada que, vull creure, serà definitiva. Perquè tenen por que es repetesqui la reacció ciutadana de fa dues setmanes. I, mentrestant, a omplir-se la boca d’un consens que, per excloent, mai no serà real. No n’aprenen.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Una novel·la són paraules, deia Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat. I les paraules que donen forma a L’estranya, de l’escriptor hongarès Sándor Marai, són paraules amb força, suggerents, que saben dibuixar a la perfecció tant l’atmosfera del món que envolta el personatge principal com, sobretot, el desconcert que habita a dins seu. El desconcert que es manifesta en qüestionar, fins al fons mateix de l’existència, la seva vida rutinària, programada i previsible, en un camí de difícil retorn.

El protagonista, un professor universitari, Viktor Askenasi, que volta els cinquanta anys, coneix, de forma casual, una jove ballarina. Aquest fet el durà a abandonar feina i família per començar a recórrer rutes en l’espai però, sobretot, en la seva ment, que el portaran a enfrontar-se a la hipocresia de la societat burgesa, incapaç d’entendre i acceptar el seu comportament, i a les fragilitats més absolutes de l’ésser humà. Un ésser humà a la recerca, sempre, d’una plenitud que, potser, no existeix. O que, com a mínim, no existeix dins els horitzons que ens limiten.

Així, si hagués de destacar dos aspectes d’aquesta novel·la, sens dubte, un seria la qualitat de la seva prosa, la força descriptiva de la qual, amb uns adjectius emprats amb mestria, atrapa el lector més enllà del fil argumental, dels fets que se’ns expliquen. L’altra, la reflexió que el lector, en arribar a la darrera pàgina i tancar el llibre, es veu obligat a fer. Una reflexió sobre la vida. I, si he començat aquest escrit citant el pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat, acabaré amb La mort i la primavera: el personatge del pres és, en aquesta novel·la de l’escriptora catalana, culpable del que sap. Culpable de conèixer l’autèntic sentit de l’existència humana. Potser, idèntica condemna a la de Viktor Askenasi: la de saber-se un estrany en el món.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris