“Aquest és un discurs crític amb la monarquia, però plantejat sempre amb respecte.” I, efectivament, a través de les pàgines d’aquest assaig, l’autor, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Centre D’Estudis Sobiranistes (a part d’escriptor), fa una reflexió, crítica i documentada, sobre la monarquia espanyola, amb un estil àgil que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Dividit en set parts, el llibre repassa aspectes tan interessants, i determinants, com el fet que, des del principi de la Transició, va quedar clar que la qüestió de la monarquia, lligada a la de la unitat d’Espanya, era innegociable i, per tant, una figura que provenia de la Dictadura, va acabar essent acceptada per les forces de l’oposició d’esquerres sense cap resistència: “En una figura investida en el règim anterior perviuen els elements de baixa qualitat democràtica que impregnen la Constitució i l’Estat, aquells dispositius en els quals el sistema es manifesta més com a aparell de poder que com a espai de convivència entre ciutadans lliures”.

El paper jugat pel monarca durant el 23F; les difícils relacions amb el seu pare, Joan de Borbó, al llarg de la seva vida; les amistats perilloses que l’han envoltat; o la mort del seu germà Alfons en estranyes circumstàncies, són, entre d’altres, aspectes que el llibre tracta en profunditat. Tanmateix, potser el més interessant de tot plegat és comprovar com aquests fets han arribat a la ciutadania, augmentats o silenciats a conveniència, per tal de crear una determinada imatge de Joan Carles I. Una imatge que, amb el suport incondicional del certs mitjans de comunicació, és la que fins avui molt poca gent qüestionava.

I dic fins avui perquè, com no podia ser d’altra manera, Escac al rei també dedica un espai a analitzar els darrers fets crítics relacionats amb la monarquia espanyola: les condemnes -excessives- per injúries arran de certes portades humorístiques amb la reialesa de protagonista o, sobretot, la crema de fotografies del rei. En aquest sentit, López Bofill planteja dos aspectes que em semblen força interessants: “La seva preservació (del monarca) coincidint amb la irrupció de noves generacions en la vida política que no entenen les condicions d’aquesta legitimitat infranquejable comportarà una primera font de qüestionament”. No debades, la darrera part del llibre duu per títol “El crepuscle del rei”. Tanmateix, com diu l’autor, “abans Catalunya s’independitzarà que no pas Espanya es transformarà en una República plurinacional”.

Així doncs, pàgina a pàgina, Escac al rei és una lectura que, com molt bé va dir Sebastià Alzamora a l'”Avui”, “no és allò que se’n diu una lectura refrescant –més aviat un tendeix a escalfar-s’hi–, però sí que és saludable.” Saludable i interessant, sens dubte. Ja ho sabeu, idò.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 16 comentaris

Víctor Alba va definir la política com “l’art de cercar solució als problemes que es plantegen a la gent no com a individus privats sinó com a part de la societat. Depèn, doncs, de l’anàlisi de la realitat, d’allò que es vulgui solucionar, de la manera que es cregui més encertada de solucionar-ho, i dels mitjans de què es disposi per a aplicar les solucions que es triïn… i també, és clar, de la capacitat de convèncer la gent que la solució proposada és la millor o la més a l’abast o la menys dolenta i que qui la proposa és la persona, el grup o el partit més adequat per a aplicar-la”. Em sembla una definició encertada en la qual Alba posa en joc tres aspectes que consider fonamentals en un polític: capacitat d’anàlisi de la realitat, capacitat de convicció i la idea que s’ha de treballar sempre en benefici de la col·lectivitat.

Qui aconsegueix dur a terme aquests tres requisits és, evidentment, un polític -gairebé- perfecte. Tindríem davant, doncs, una persona capaç de crear un bon equip de treball amb qui radiografiar qualsevol situació per arribar, a través de l’anàlisi i la discussió, al fons del problema i aportar la seva solució; una persona capaç de connectar amb la gent i de transmetre el seu entusiasme; una persona plenament conscient qua actua sempre per respondre a les necessitats que la societat li planteja i mai en benefici d’uns pocs ni, molt manco, en benefici propi. Si es falla en els dos primers aspectes, tindríem davant un polític voluntariós però mediocre. Si falla en el tercer, tindríem un polític corrupte. I, certament, de tot hi ha.

Ara bé, tots sabem que l’espècimen corrupte és aquell que, per raons òbvies, transcendeix més i, per tant, el que més mal fa al sistema democràtic en què vivim en tant que desprestigia tot un col·lectiu en el qual, com ja he dit, hi ha de tot però, sobretot, no ho oblidem, hi ha una majoria de gent honrada que no sortirà mai a la portada de la premsa del país. Per això, quan sent la frase “la política embruteix la persona”, em dol. I em dol més si, qui ho diu, ho afirma mirant-te directament als ulls i des d’una suposada -i necessària- visió crítica que s’acaba convertint, però, en un corrosiu que pot arribar a fondre les bases mateixes del sistema democràtic. Repetir aquesta falsedat és contribuir al desprestigi del polític i dels partits polítics. Al desprestigi del sistema democràtic l’alternativa del qual, per desgràcia, tots sabem quina és.

Personalment, puc dir que no consider, en absolut, que el meu pas per la política m’hagi embrutit com a persona. En aquests darrers tres anys, no he fet res del que m’hagi d’avergonyir. Som la mateixa que era. Exactament igual. Que, com a política, a moments, som malpensada, excessivament irònica i, fins i tot, puc perdre la paciència davant el que consider actuacions d’una prepotència insuportable? Sí, rotundament. Ni més ni manco, però, que ho faria a la feina, a casa o amb els amics. Perquè jo som, entre altres coses, així: malpensada, irònica i explosiva el dia -senyalat- que perd la paciència. Tanmateix, sé que mai, mai de la vida, seria capaç dur a terme actuacions en contra de la llei. Perquè també som així: a casa, a la feina, amb els amics. Em podré equivocar -només hi faltaria!-, podré estar poc encertada en una declaració a la premsa, en una intervenció en un ple, en la resposta que doni a un ciutadà… Ara bé, d’aquí a concloure que quan deixi la política -una feina temporal, sens dubte- seré una persona molt pitjor de com era abans, em sembla un raonament equivocat i, sobretot, com ja he dit, perillosíssim.

Per tant, estic convençuda que la política no embruteix la persona. Una altra cosa ben diferent és que hi ha persones que embruteixen la política. I, en aquests casos, la feina de tots, de tota la societat, és desenmascarar-los i fer que paguin pels seus delictes. La resta de polítics, mentrestant, continuarem dedicant -de forma ben voluntària, esclar- el nostre temps i el nostre esforç a intentar, amb més encert o manco, que les coses funcionin un poc millor.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Divendres passat, vaig deixar Menorca per anar a La Seu d’Urgell, a la XV Trobada d’Escriptors al Pirineu. Poc abans de marxar, vaig pensar que, en tornar, havia de fer una entrada en aquest bloc comentant el “Manifiesto” a favor de la llengua castellana que una sèrie d’intel·lectuals, preocupats per la salut de la “lengua común”, van signar fa uns dies. Però, ara que ja som aquí, no en tenc cap ganes. Avui el cos em demana deixar de banda coses negatives. Perquè, no ens enganem, aquest manifest només pot ser fruit de: 1) ignorància o 2) mala bava i, mirant qui el signa, em decant clarament per l’opció 2). Per tant, si contra la ignorància encara podria tenir ganes d’intentar-ho, contra tanta mala fe, no. Em sap greu. No tenc ganes de continuar fent classe sobre models lingüístics no igualitaris que creen llengües de primera divisió (“la llengua de l’estat”) i de segona (“les autonòmiques”); sobre processos de normalització lingüística que, en no qüestionar aquesta jerarquia, difícilment arribaran a reeixir; sobre determinades actituds lingüístiques que fan que, sobretot els més joves, abandonin la llengua catalana que els és pròpia amb una facilitat esfereïdora… No en tenc ganes.

No sé si aquests dies fantàstics al Pirineu són el motiu del meu estat d’ànim més aviat positiu. La veritat és, però, que quasi asseguraria que, en bona part, sí. Ha estat un cap de setmana esplèndid. Un cap de setmana de literatura, de paisatge, de coneixences, de gastronomia. De poblets de pedra de poc més d’una vintena d’habitants; de presentacions de llibres; de l’orgull amb què els companys occitans entonaven els seus cants; de tanta cordialitat i alegria. I, ara, tot això s’ha de traduir en un conte, inspirat en un paisatge que m’ha fascinat, que hauré de treballar molt si vull correspondre a tanta calidesa humana.

Aquests dies de desconnexió han estat, certament, un oasi enmig d’un ritme de vida inhumà moltes vegades. Però, a més, avui he redactat la darrera memòria que em faltava lliurar a l’equip directiu de l’institut; he anat a prendre el primer bany de mar (no m’agrada l’aigua freda!); i, ni tan sols enganxar per casualitat en Manolo Escobar cantant per la tele (en ple segle XXI!) el “Viva España”, enmig d’un esclat de deliri patriòtic, m’ha fet canviar l’humor. Em sembla que m’hauré de perdre per la muntanya més vegades. No sé si amb la del Toro en tindré prou, però.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris