21
jul.
2008
Escrit per Maite Salord
Durant el berenar per als mitjans de comunicació que, cada any, per Sant Joan, fa l’ajuntament de Ciutadella, el director d’un diari insular em va proposar d’escriure la novel·la -en clau irònica- del meu pas per l’Ajuntament. La meva resposta -riallera- va ser la mateixa que quan els meus alumnes em proposen que faci la “novel·la de la classe”: ja faig prou d’aguantar-vos perquè , a més, en arribar a casa, m’hagués de posar a escriure sobre voltros! Amb tot, no vaig dir un no rotund perquè, en aquesta vida, mai no se sap què pots acabar fent. De totes maneres, el que sí vaig dir és que necessitaria posar molta, molta distància amb els fets explicats per poder fer una narració mínimament divertida. I és que, encara que reconec que de vegades hi ha situacions que em provoquen hilaritat, diria que aquesta és una reacció de pura supervivència, d’allò que moltes vegades deim de “riure per no plorar”.
Tanmateix, és cert que, en les entrades que he fet en aquest bloc sota el títol de “Vocabulari bàsic per entendre Ciutadella”, he (re)definit -amb tota la gràcia que he estat capaç de posar-hi- certs conceptes que diuen molt de la forma de funcionar del nostre Ajuntament (permuta, alcalde, consens, gestionar…). Ara bé, fixau-vos que mai he entrat en allò que podríem anomenar la part més de “relacions humanes” de la política, la que fa referència a aquelles situacions en què aflora l’autèntic tarannà i el caràcter de les persones a l’hora de plantejar i discutir qualsevol tema. Per exemple, podria haver definit “ple”, “junta de portaveus” o “comissió informativa” i no ho he fet. I no ho he fet perquè no em fan cap gràcia, senzillament. No em fan cap gràcia segons quines actituds que, en aquests contextos, s’exhibeixen.
Així les coses, dijous vam tancar, amb la votació de les conclusions finals, la comissió informativa especial sobre la permuta del Palau Salura Morell per un solar del B8, coneguda com la “Comissió Nerer”, de la qual la premsa insular (Menorca i UH) se n’ha fet un ampli ressò. La valoració que els diferents partits polítics -PP (Men i UH), PSOE (Men i UH), PSM (Men UH) i UPCM – han fet dels resultats de la comissió d’investigació és prou coneguda i, per tant, no és la meva intenció fer ara una altra valoració política de tot plegat. Tanmateix, estic convençuda que si mai em decidesc a escriure la novel·la de les aventures i desventures d’una regidora del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, hauré de dedicar un capítol sencer a aquesta comissió. De moment, però, i a l’espera que el temps, que els anys, em permetin posar-hi una mirada irònica, les sensacions que em produeixen les reunions a les quals he assistit van, ara per ara, de la perplexitat a la indignació; de la decepció a la vergonya aliena. Pel fons del tema tractat, esclar, però també per les formes mostrades per certs regidors i regidores que hi han participat.
Així, formar part de la “Comissió Nerer” ha estat una experiència personal intensa i dura. Tot el que ja coneixia -perquè ho havia tastat en altres reunions i plens- s’ha multiplicat, aquí, fins a l’infinit: silencis clamorosos, prepotència, xuleria, burles, menyspreus, impuntualitat, sarcasmes, duresa gratuïta, obstruccionisme… Han estat 12 reunions que han durat unes tres hores cadascuna. Minuts de tensió que només l’arribada d’un compareixent -i no sempre- podia trencar. Una tensió que t’acompanyava a casa, mentre et menjaves el dinar reescalfat amb el temps just per, a les cinc, ser a la porta de l’escola a cercar el fill. Una tensió que es ben col·locava entre les cervicals per acabar produint un mal de cap horrorós que podia durar dies. I, tanmateix, tornaria a començar si fos necessari. Demà mateix. Perquè estic convençuda que s’ha fet, malgrat tot, una bona feina. Una feina seriosa, rigorosa i ben documentada. La feina que els ciutadans d’aquest poble es mereixien per part dels seus representants polítics.
Qui hagi llegit les conclusions veurà que el que dic és cert. Que, per part del president de la comissió i dels partits de l’oposició, s’ha treballat, fins al límit de les nostres possibilitats, per intentar esbrinar per quin motiu l’ajuntament de Ciutadella va pagar quasi un milió d’euros més per un immoble que hauria pogut comprar, pocs mesos abans, a un preu més raonable. Ara, però, la feina dels polítics s’ha acabat i toca parlar a la justícia. Per la meva part, i estic segura que per la majoria -sis regidors- dels que hem format part d’aquesta comissió, hem posat punt i final amb la sensació d’haver complert, i més, amb l’objectiu que ens havíem proposat.
Finalment, i mentre uns altres -cinc regidors- es dediquen a fer-se els ofesos perquè mai no s’haurien imaginat que fóssin capaços d’arribar fins on ho hem fet, només m’hi resta descansar les cervicals i deixar passar el temps. Potser, un dia, seré capaç de veure la pel·lícula de totes les hores de “comissió Nerer” amb uns ulls més amables, més riallers, més irònics. Avui, només puc esperar que la justícia vulgui continuar la feina feta per arribar al fons de la qüestió i situar, a cadascú, al lloc que li correspon. Llavors, potser, podré començar a recordar aquest capítol de la meva vida -política- amb un somriure als llavis.