“El sistema energètic es troba en una cruïlla. El consum massiu de combustibles fòssils, la principal font d’energia, està provocant un canvi climàtic que ja s’està deixant sentir. Si es continua per aquest camí, és molt probable que superem els límits de la Natura, la qual cosa pot comportar que sigui impossible per a la majoria de les espècies adaptar-se a un canvi tan intens i ràpid, mentre milions de persones patiran les condicions d’un medi ambient inhabitable en forma de fam, inundacions, sequera, etc.”(Renovables 100%. Cataluña; Greenpeace; 20 maig 2008)

Apropar-se a al tema de les energies no és fàcil i molt manco abordar-lo en un escrit d’aquestes dimensions. Per què? Doncs molt senzill, perquè parlar del sistema energètic vol dir parlar d’un sistema absolutament globalitzat i on molts cops és difícil esbrinar causes i conseqüències en un context temporal (Quan?) i territorial (On?). Tanmateix, açò no ha de ser excusa per no definir clarament el camí que volem seguir a Menorca, com l’hem de recórrer i quin són els resultats que esperam, tenint ben present una regla ineludible: “pensar globalment no ha d’impedir actuar localment” o, com diu en Guillem López, “el cap al món i els peus as born”. El camí que volem seguir i el model que volem assolir és un sistema de generació completament renovable i un sistema de distribució eficient i que utilitzi energies renovables, sense producció de residus energètics i just des del punt de vista social.

Menorca, a dia d’avui, es caracteritza per una dependència energètica lligada a la importació de gairebé el 100% dels vectors energètics, destacant la utilització de combustibles fòssils, dels quals gairebé el 98,5 % provenen de fonts no renovables (petroli, carbó i gas). A més, donat que l’energia és un motor i indicador del creixement econòmic, a mesura que la societat es desenvolupa consumeix més energia i gairebé sempre ho fa de manera bruta i ineficient. Així, en termes relatius, a l’Illa de Menorca, es possible conèixer la distribució sectorial del consum energètic i es pot desglossar per ordre de consum en: transport, serveis, ús residencial, indústria i sector primari.

De fet, a dia d’avui, manco d’un 1% de l’energia utilitzada a Menorca prové de fonts d’energia renovable i aquesta majoritàriament és de producció autòctona i insular (eòlica, solar i biomassa). De fet, l’energia primària autòctona correspon principalment a la generació amb energies renovables, que tenen l’avantatge de ser fonts locals que es troben distribuïdes pel territori insular sempre que existeixi una planificació adequada. Ara, ens hem de demanar: és possible augmentar aquesta quantitat? Té Menorca potencial de creixement en el camp de les energies renovables? Què implicaria en el nivell de dependència? Possibilitaria l’aparició d’un nou subsector econòmic i tecnològic?

Aquesta pregunta emperò amaga una altra regla: la seva expansió depèn de la caiguda dels costos econòmics de generació respecte a la resta de fonts i de les polítiques d’incentius que es duguin a terme. De fet, una part de l’expansió de les energies renovables a Menorca ha estat possible gràcies als nivell de subvenció tant en l’apartat de les instal•lacions i els sistemes de producció, de la distribució com de la venda de l’energia. D’altra banda, s’han de tenir present algunes qüestions en el cas de les energies renovables. A dia d’avui, que siguin energies renovables no vol dir que siguin 100% netes; no totes les energies renovables són aplicables a qualsevol territori. És més, algunes fonts d’energia renovable tenen el problema de l’emmagatzament i de la producció planificada, que a diferència de la producció convencional és “ just in time” i amb capacitat d’ésser emmagatzemada i distribuïda, de determinar i planificar la producció. A més, s’ha de saber que algunes d’aquestes tecnologies encara utilitzen grans quantitats de combustibles fòssils per poder produir i treballar i algunes d’elles també emeten, encara que en menor mesura, quantitats de gasos d’efecte hivernacle i generen alguns residus.

Així, no totes les energies renovables es poden considerar com a energèticament sostenibles i no contaminants. D’altra banda, algunes d’elles, avui encara, no tenen la capacitat per produir energia per al transport o substituir el petroli en el transport, tot i l’aparició dels Biocarburants, alhora que encara persisteixen problemes tècnics de connexió de les energies renovables en la xarxa de distribució.

D’altra banda, s’ha de tenir present un possible efecte psicològic en les persones: el fet d’esser energies renovables pot produir un increment en l’ús energètic i una major dependència del model econòmic de l’energia (com que és neta, en puc consumir més). Per tant s’ha de tenir present què podria passar que hi hagués un augment del consum energètic per damunt de la capacitat de producció d’energia neta.

Tot i això, segurament arribarem a la conclusió que “necessitam canviar la manera en què produïm l’energia però també la manera com la utilitzam”. Necessitam una revolució quant a la producció i el consum d’energia. Ara, hi ha països, empreses i persones que estan guanyant molts de diners i poder amb els actuals sistemes de producció energètica que, tot i que siguin inadequats i ineficients, volen continuar guanyant diners i poder; i segurament estan disposats a fer molt per impedir o retardar les accions enfront d’aquest canvi. Es necessita una “revolució energètica” que permeti, pel que fa a la demanda, acabar amb l’actual malbaratament d’energia mitjançant l’estalvi i l’eficiència i, quant a la generació, reemplaçar les fonts d’energia brutes per d’altres l’ús de les quals pugui ser sostenible (que no són altres que les renovables) i crear alhora un sistema sostenible ambientalment i just socialment. Tanmateix, ens enfrontam a un argument poderós i irracional que prové del camp de les creences: no creim que sigui possible canviar-lo!

Suposats tots aquests problemes globals i alguns inconvenients del model energètic renovable, i com diu l’informe de Greenpeace citat més amunt, “l’opció renovable s’enfronta al repte de respondre a preguntes que curiosament no es plantegen en relació amb les energies brutes: n’hi ha prou amb les renovables per a cobrir la demanda energètica de la societat?, necessitem desenvolupar altres fonts d’energia que cobreixin les suposades limitacions de les renovables?, és tècnicament possible substituir les energies brutes per d’altres de netes?, quina part de l’energia que consumim podria procedir de fonts renovables?, hi hauria energia disponible tothora (dia i nit, hivern i estiu) i a tot arreu (camp i ciutat, indústries, i edificis d’habitatges i comercials) on és la demanda?, què passa quan no fa sol o no bufa el vent?, quantes centrals renovables farien falta i quin ús se n’hauria de fer?, seria més car un sistema basat en renovables?”

Ara, també és cert que existeix una directriu europea, de 23 de gener, en què la Comissió Europea va presentar la Directiva de Renovables que forma part del paquet legislatiu en matèria d’energia i clima, que estableix l’objectiu del 20% d’energia procedent de fonts renovables per al 2020 en el conjunt de la UE i que es tradueix amb objectius nacionals, per a cada país, d’obligat compliment. Tot i la bona voluntat, i alguns dubtes que genera, hi ha una clàusula que genera força incertesa sobre l’objectiu del 2020, permetent desviacions dels objectius nacional a causa de “ forces majors i/o imprevistes”.

Així les coses, quines possibilitats tenim d’aplicar aquest model a Menorca? Quines són les propostes que, des de l’administració, es poden fer en aquest sentit? Esteim disposats, els menorquins, a canviar els nostres hàbits de consum d’energia? Continuarem parlant del tema.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

“Construir l’entorn urbà i la vivència que d’ell tenim com si fos la nostra pròpia llar que volguéssim rehabilitar per fer-la més acollidora. Guanyar més espai per a la convivència.” Projecte Educatiu de Ciutat

La ciutat, la pròpia ciutat, és com una gran mare. És la protecció i és el límit. És aquell ésser, potser viu, que ens acompanya sempre, anem on anem. Com deia el poeta grec Kavafis, “uns nous indrets, no els trobaràs, / no trobaràs, no, unes altres mars. / La ciutat, on tu vagis anirà”. I Ciutadella és aquest espai privilegiat, sempre en constant evolució, que mereixeria, estic ben convençuda, ser pensat i construït, per part dels nostres governants, des d’una perspectiva global, coherent i comunitària.

Evidentment, aquest objectiu passa, en primer lloc, per definir la ciutat que volem (agradable, educadora, saludable, segura, participativa, integradora, equilibrada, sostenible…); en segon lloc, passa per dur a terme una anàlisi de la realitat per detectar mancances i oportunitats que projectin la ciutat cap al nostre ideal; en tercer lloc, passa per la planificació de les actuacions que es volen dur a terme; i, finalment, arribaríem a la fase d’execució de les actuacions, a partir d’un ordre de prioritats. En tot aquest procés, que ha de liderar qui exercesqui el govern de la nostra ciutat, sens dubte la participació dels diferents agents socials és imprescindible. El teixit associatiu que té Ciutadella és, a més, molt important i duu a terme una tasca molt valuosa en tots els àmbits. Per tant, només es tracta de fer-los partíceps de tot aquest procés.

Tanmateix, la realitat que avui tenim a Ciutadella és la d’un equip de govern que, després de cinc anys, ha estat incapaç de definir la ciutat que vol; que ha tirat el doblers de tots fent projectes absurds (piscina descoberta davant la mar, Observatori…); que no ha estat capaç de donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans (Escola de música, instal·lacions esportives, espais escènics, Casal de joves, carrils bici…); que no ha fomentat la participació ciutadana; que ha fet “itinerar” projectes d’aquí i d’allà (el tema de l’aparcament a la Paça dels Pins, potser el més sonat), etc, etc. I, així, no es pot construir una ciutat.

El darrer exemple de tota aquesta política de la improvisació és l’anunci del sentit únic al Camí de Maó, un anunci molt positiu, contemplat, juntament amb un carril bici, a l’Estudi de Mobilitat de Ciutadella, realitzat el 2002 i amb el suport de tots els grups polítics, però que, a l’hora de la veritat no acaba de ser el que hauria. En primer lloc, l’Estudi recomanava que el Camí de Maó fos de sortida de Ciutadella perquè, així, es llevaria pressió de cotxes a la Contramurada. Les entrades, com és lògic, es podrien fer des de diferents punts (rondes, via perimetral, etc). Resulta, però, que la nostra regidora de governació i policia va decidir que havia de ser d’entrada (encara que es saturàs la Contramurada) perquè “una massa social majoritària” (vesins, comerciants, grups polítics, etc) així li havia demanat. Amb quines associacions de vesins ha rallat? Amb quins partits polítics?

És evident que, una actuació com aquesta, no pot agradar a tothom. Sempre hi haurà qui, si el fas de sortida, el voldria d’entrada, i a l’inrevés. Per això, haurien de prevaler els arguments tècnics que apunten en la direcció de llevar cotxes de dins la ciutat. Però no. I, a més, per fer més aparcaments, llevam el carril bici! Però que no ens n’havien promés 9 quilòmetres? Res. A tots els projectes, el primer que cau és el carril bici (Camí de Maó, Ronda, carretera de Cala’n Blanes…). Un carril bici que, en aquest cas, serviria per connectar una Contramurada amb manco cotxes amb dues escoles i amb la zona esportiva.

Resulta decebedor veure com, actuació rere actuació, a Ciutadella anam desaprofitant possibilitats de construir una ciutat transitable ( a peu i amb bicicleta); una ciutat que permeti als seus ciutadans explotar, amb les infraestructures adequades, tota la riquesa cultural que és capaç de generar (música, teatre, pintura…); una ciutat en què el centre històric, els barris i les urbanitzacions siguin entesos com un tot que és necessari anar millorant contínuament, sense descuidar-ne cap, perquè en tots hi viuen persones i tots acullen les persones que ens visiten; una ciutat que sàpiga planificar nous equipaments escolars, esportius i per a joves i que sàpiga mantenir els que existeixen. Una ciutat, en definitiva, educadora, habitable, saludable i sostenible. Tenim feina per fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 47 comentaris

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, Premi de la Crítica Catalana al millor llibre de narrativa publicat el 2007 i Premi Salambó 2007, és una lectura que, per dir-ho amb les mateixes paraules que un personatge empra per definir una altra novel·la, provoca “plaer i confusió”. El plaer de saber-te dins un text literari poderós, imaginatiu i dens; la confusió que provoca enfrontar-te a temes tan complexos com el destí, el poder de la paraula o la mort i l’oblit. Perquè, si un mot ha servit per definir aquesta novel·la, aquest és ambició. Ambició literària en tots els sentits.

La novel·la, dividida en quatre parts, comença amb un personatge de quaranta anys que, al llarg del temps i en llocs ben diferents i allunyats, va trobant textos que parlen d’ell, de la seva vida, del que podria haver estat la seva vida. Són textos inquietants, que parlen de mort i de la vida, de la insatisfacció i del plaer, tots ells poblats per uns personatges -sempre els mateixos- inquietants. Fins que, a la segona part, arriba l’hora que el protagonista s’enfronti a la mà que els ha creat; a la mà que l’ha creat a ell, en un exercici de desdoblament literari i vital que donarà pas a una reflexió magistral sobre la creació literària. Sobre el poder de les paraules. Sobre el poder creador de la lectura.

Oblit i perdurabilitat. Al cap i a la fi, l’essència de la vida. I, potser, només restaran els éssers -alguns éssers- fets de paraules: “I reviscolaríem cada volta que algú ens llegira o ens recordara i parlara de nosaltres. Ens propagaríem en el pensament d’individus de distintes cultures i races i llocs, i en el pensament dels seus fills, i dels fills dels seus fills, i dels fills dels fills dels seus fills”. Cal, idò, obrir els llibres, cal obrir aquest llibre, i deixar-se endur pel plaer i la confusió que només els textos “escollits” – aquells que no poden caure mai en l’oblit- són capaços de provocar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris