(Fotografia de Toni Cladera)
Uns wiegen llassen, wie
Aus schwanken Kahne der See.
Hölderlin
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga blava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.
(Carles Riba, Estances)
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 37 comentaris
Bones Maite!
Avui navegant una estona, me passat per Illencs i he trobat es teu blog! Demà ja me’l llegiré amb més calma. Més que res volia saludar i donar-te ses bones festes!
Amb es teu permís agregaré es teu blog a nes meu blogroll i així quan vagis actualitzant m’aniré passant per aquí!
(Per cert, som en Xavier Mercadal, es fill d’en Sebastià).
Ja aniré passant, que vagi bé!
Hola, Xavier, estic contenta de tenir notícies teves i de saber que, a partir d’ara, aniràs passant per aquesta plaça on, de vegades rallam de literatura i, de vegades, de política o de temes més quotidians o d’actualitat… Avam si aquestes festes coincidim i ens saludam en directe. Una abraçada i bon nadal!
Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.
Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s’endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l’endemà serà com si ens alcéssim
després d’una nit de vint segles.
Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per nosaltres.
Miquel Martí i Pol, Antologia poètica.
Senyora Salord: hem d’interpretar que no acabarà el camí polític iniciat. Que, en un moment o altre, deixarà de ser regidora. Així com? Amb la citació d’aquest Hölderlin epilogat per Martin Heidegger i, tal volta, seguirem terrejant l’engany.
Senyor Makelele:
1) Efectivament, en un moment o altre, esper deixar de ser regidora. Ara bé, no tenc previst que sigui a curt termini.
2) “seguirem terrejant l’engany”: a quin engany es refereix? Si no és un poc més explícit… Fins i tot la fotografia d’en Toni Cladera, preciosa, que il·lustra aquesta entrada és ben real, sense truc, encara que ho pugui semblar.
Així que és molt lliure de treure les interpretacions que vulgui d’aquest poema de Carles Riba, cita de Hölderlin, del propi Riba, inclosa. Ara, jo, senzillament, l’he posat perquè m’agrada molt. I m’agrada perquè parla de pau, veritat, mesura, serenor i esperança.
I, per cert, també m’agrada molt el poema que ens ha regalat na Maria.
Bones festes de nadal (les màscares, si no m’equivoc, es posen per carnaval!).
Avui estava un poc amoïnada i el bloc m’ha alegrat el dia. Tal i com li vaig demanar, aquest makelele ha tornat a deixar baves a la plaça. Una altra vegada ens llença una pregunta críptica, supòs que amb la intenció que la foscor de les paraules emmascari la buidor i la ignorància. Podria entendre que el makelele interpretés, com li rotés, la cita de Hölderlin, però no ho fa. Podria entendres que interpretés el poema de Carles Riba, però no ho fa. Fins i tot podria entendre que interpretés la forografia de Toni Cladera, però no ho fa.
Simplement empra paraules i conceptes, que ell vol disfressar d’elevats, per llençar un missatge maliciós, i, a sobre, tot intentant fer-ho des d’una posició i un lleguatge que ens podrien portar a la confusió creient que sap de que parla. Perquè com ben bé diu, precisament, Holdërlin: “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home”.
El makelele gosa insinuar- els ignorants que volen amagar la seva pobresa d’idees ho fan sota capes de retòrica confusa- que na Maite Salord vol deixar de ser regidora. No he parlat mai personalment amb ella però, pel que escriu i fa, m’assembla que ni s’ho ha plantejat. Però el makelele vol fer-se tant el diví que a partir de la comparació poètica amb un vaixell que sent el balanceig del mar, ell ( ves a saber per quina malaltissa deducció) ja amolla que na Maite es vol retirar. És evidentment una estranya confluència d’ignorància -per a mi que no sap ni que diu la cita de Hölderlin- amb mesquinesa.
Senyora dels Pecats, quin fàstic verue que les estances de Riba- que en el bloc es presentaven com serens àmbits de pau- s’han tacat de les baves pútrides d’un makelele que empra les paraules com eines goebbelsianes per anar infiltrant mentides mig disfressades, que no gosa a dir les coses pel seu nom, que destil.la verí com una Marquesa de Merteil de baixa categòria.
Perquè no s’acaba aquí la infecta deposició del makelele. Se’ns vols demostrar un home de cultura (així, com he dit, pretén emmascarar la seva ignorància i les seves intencions perverses) i per fe-ho ens llença això de “epilogat per Martin Heidegger”. El que va fer Heidegger és escriure alguns llibres sobre Hólderlin, per exemple “Hölderlins hymnem Germanien und Der Rhein” i sobre tot “Holderlin un das Wesen der Dichtung” (Hölderlin i l’essència de la poesia”). Però per què ens esmenta Heidegger el makelele?. Per fer-nos creure que és un home de profunda saviesa i així llençar la darrera bava pestífera: terrejar l’engany.
Makelele, aquí l’únic que enganya, l’unic que fa de l’engany la excusa per trepijar aquesta plaça…ets tu. Serp insidosa que escup verí sota paraules hipòcrites. Molière: “la hipocresia és el summum de la maldat”.
Però d’on surt la serp? Molta por em fa que no tengui el cau a coves pretesament d’esquerra. Qui intentarà emprar la cultura, el llenguatge, les cites literàries per enterbolir les aïgues, per embrutar l’aire, per xiuxiuejar vomitives mentides just insinuades?. Ho esbrinaré. Vaig descobrir al seu moment el Koprán…i per a mi que habita les mateixes cambres que aquest makelele que ara ens taca. Home grec del bosc, un blocarie el describia i l’identificava. L’engany no es terreja a cal PSM, es nodreix, s’engreixa a altres cases.
Bona gent del PSM, que els escurçons que us ataquen us facin llàstima… només són makeleles, i com deia Salusti “més gran és el perill quan més gran és la por”. Els makeleles no fan por…ni són un perill. Com a molt un divertiment per eixelebrades com jo, Matildes desnortades que gaudeixen de baixar-li els fums a les serps que ens envolten. Els perills són uns altres, ja en parlarem, però penseu que com deia Gabriel Marcel: “No vull estar lliure de perills, només tenir la força per enfrontar-los”. Bona gent del PSM, voltros la teniu.
Ara ve Nadal i menjarem torró, els del PSM xocolati i els makeleles un tió!!!
Era la meva intenció només deixar un poema nadalenc, però el comentari de Makelele m’ha fet pensar, i escriure aquí, una reflexió: Maite, crec que anau bé quan n’hi ha que us tenen tanta ràbia que ja comencen amb insinuacions. La gran Matilde ens ve a dir que això neix a cal PSOE, al millor té raó i si no en té és igual perquè al manco gràcies a en Makelele disfrutam dels seus escrits, però a jo em sona a cosa del mateix Avel·lí-Babà, li treuria.
En tot cas, no importa. Bé va. I ara sí:
LES ESTRELLES
El cel és un camp
ple de meravelles;
l’ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.
Quan apunta el Sol,
les flors se repleguen;
quan el Sol se pon,
totes s’esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.
(Apel·les Mestres)
Bones festes a tothom !!!
David Joan
No crec que ens hagi de preocupar gaire d’on surten les insinuacions. Jo no ho sé i, per tant, trobaria agosarat apuntar en una direcció o altra, com heu fet en alguns dels comentaris anteriors (de fet, entre uns i altres, apuntau cap a totes les bandes!). De tot, però, el que m’ha sorprès més és que, sigui qui sigui qui s’amaga davall Makelele, trobi que estic a punt de deixar la política. No em pensava fer tanta nosa, francament.
Quina estranya màgia ens fa enbogir?
Tot s’enrareix plàcidament
i sortiríem a córrertalment infants,
i ens deixaríem colgar per la neu sense sentir-ne la gelor,
tant folls ens torna aquesta estranya màgia…
Volar,
volar lluny, molt lluny
i de dalt estant,
quan les barreres del temps serien trencades,
veure néixer l’infant…
és Nadal.
Vela
Ara ve la part prosaica i més desagradable:
Maite, em permeto la gosadia de fer una proposta que faig extensiva a tots els qui sabem parlar i escriure amb unes mínimes formes de respecte, argumentació i opinió: Per què no probem d’ignorar els Makeleles que apareixen en els moments més agradables d’aquest bloc per aigualir-nos la festa?
Sé que no és fàcil, però està demostrat que, quan una criatura consentida deixa de ser el centre d’atenció i se n’adona, acaba desistint del seu afany de protagonisme.
Bon Nadal!
Maite i companys, no val la pena prestar atenció a les barbaritats dels inèptes… disfrutem del que val la pena… Us heu fixat que polida està Ciutadella? quantes cares noves o antigues es veuen aquests dies pel carrer, antics companys d’institut o de facultat afincats per altres terres, cares joves d’estudiants que estan a fora ( que per cert ens fan recordar aquells nostàlgics anys d’estudi per Barcelona) en definitiva està claríssim que la majoria de gent viu d’esquena a les fòbies i rancilles d’una minoria i sincerament crec que el poble en general és feliç, per exemple, a la vista està que la majoria de comentaris que reps al teu blog Maite són força enriquidors i bonics, no serà aquest Makelele amargat que embruti aquesta plaça tant polida…
La meva aposta és clara, estic segur que no m’equivoc, Makelele surt de l’entorn de Upcm o d’Ubu com li diu la carismàtica Matilde de la Mole. Missatges en clau, les típiques artimanyes del pensament naci i facista, està clar que soc molt més lector que escriptor i em costa moltíssim escriure comentaris, però com bé deia en el primer que vaig deixar, no i no, no vull res amb l’extrema dreta! no a les actituts i pensaments nacis i facistes!
Bones festes per tothom!
Salut!
D’acord, Vela. Al manco aquestes dates de festa. Per això vet aquí la meva aportació, un poema molt senzill que respira aquesta tristor tan especial que porta el Nadal:
NATALE
Non ho voglia
di tuffarmi
in un gomitolo
di strade
Ho tanta
stanchezza
sulle spalle
Lasciatemi così
come una
cosa
posata
in un
angolo
e dimenticata
Qui
non si sente
altro
che il caldo buono
Sto
con le quattro
capriole di fumo
del focolare
(Giuseppe Ungaretti)
La meva traducció molt lliure:
(NADAL
No voldria
capbussar-me
en un embolic
de carrers.
Porto tant
cansament
sobre les espatlles.
Deixeu-me així
com una
cosa
posada
a un racó
i oblidada.
Aquí
no es sent
res més
que una bona escalfor.
Som
amb les quatre
cabrioles de fum
de la llar).
HE VIST MORIR LA TARDA (Nadala pròpia)
Mirant per la finestra
he vist morir la tarda.
Giravolta, honesta,
una ‘Gavina parda’.
.
Potser no té ningú,
ni per compartir taula…
i trista, et mira a tu.
De bec, la terra escarpa;
no té heroi, ni gesta
eixa ‘Gavina parda’…
.
Mirant per la finestra
He vist morir la tarda…
.
L’home gran veu la por,
de petits, res amarga.
El dia a dia ens marca
que el que neix també mor.
D’infants omplim el cor
d’una vida ampla i llarga.
.
Hi ha cançons i nadales
…I festa aquesta nit…
germanor i esperit…
i fredor sense gala
qui no té plat ni llit…
és destí que destrala
Hi ha llum a dins la casa.
A fora, el dia es fon.
Els records entre vases
dels que ara ja no hi són.
Què fred és l’alte món
quan dins tothom abraça!…
.
Fora, llum de farol.
Sona el timbre! Ara, ara!
Uns botins de xarol
sonen a l’entrada;
rialles, picarols,
boques amples… besades
de ‘gomina’ i corbates…
A fora, els udols;
al pati pren el vol
trista ‘Gavina parda’,
.
Hi ha una llar d’alegria
Ve una nit de condol.
Qui somriu amb familia
i qui ha de sopar sol.
– On vas ? ‘Gavina parda’
– Hi ha un Déu pels qui estan sols ?
-Tu ja tens qui et guarda-
va dir sense consol
amb la veu gens covarda
aquell ocell ancestre.
.
…Mirant per la finestra
he vist morir la tarda…
No et conec personalment, Bep Joan, però hi ha que donar-te l’enhorabona. És un gran poema. Saps que, malgrat el tema no hi tengui res a veure, aquesta nadala té, per a mi, la mateixa trista flaire de “La vaca cega”, un dels poemes en català que, des de sempre, m’ha colpit.
És un plaer començar el dia de Nadal o acabar-ne la nit, segons es miri,
trobant al bloc aquest poema.
Bon dia de Nadal a tothom. Els poemes que ens han regalat na Matilde i en Bep Joan (compartesc del tot els elogis de la madame) m’han animat a rescatar un text que vaig escriure fa anys.
TEMPS DE SOMNIS, TEMPS D’ABSÈNCIES
Nit de desembre. Al carrer, les llambordes grises regalimen humitat. Mirall immens de la claror daurada, enlluernadora, excessiva, que tenyeix de vida la foscor. Entre les pedres, reflexos d’ulls d’infant esglaiats; ressons de peuades de festa i de cants d’alegria; de cruixir d’embolcalls de papers de seda i setí. Camins de ciutat que es dibuixen entre mostradors lluents i verdors d’avets arrenglerats a les voreres; entre cercles d’arbres de branques despullades, carregades de fruits nocturns impossibles, i pessebres de convent amb molsa i arena i cotó fluix, fets per mans delicades i amoroses que han après a retenir el temps. Paisatge de ciutat vellutat i dolç. Irreal. De conte meravellós de criatura. De truc de màgia fet d’il•lusió.
Nit de desembre. Dins les cases, taules parades de vermell i cristall, de rostres engalanats per a l’ocasió. Cruixir de troncs que es consumeixen a la llar. Fum tènue d’espelmes aromàtiques i sabors de llaminadures gairebé oblidades. Trons ensordidors i escumes que es vessen sobre les tovalles acabades de planxar entre rialles exagerades. Versos ingenus i infantils dits amb veu tremolosa, amb mans que fan nosa, amb ulls baixos. I, després, l’aplaudiment i el dringar de les monedes de l’avi. Jocs i cançons, oracions i salms que es perden en la foscor.
Nit de desembre. El temps s’acaba. És l’hora de reviure el passat, de recuperar sensacions oblidades. Dubtes, temors, esperances. Moments de felicitat. I de tristesa. És l’hora, també, de somniar amb l’avenir. Desig d’allunyar els mals fats. Desig de pau que es fa dèbil davant tanta sang vessada sense raó. Incertesa, només. Tocs de campanes que anuncien el final. El principi. Res no ha canviat, tanmateix. Abraçades i felicitat futura. Efluvis de raïm que enterboleixen els sentits. Ritual de l’absurd. La vida, la mort, s’escola entre els nostres dits sense antídot possible. Alcem les copes i brindem per tot el que desconeixem. Per tot el que haurem de viure. O morir.
Nit de desembre. Presències que deambulen pels carrers, per les cases. Invisibles i etèries. Lluminoses com les estrelles de festa, com la il•lusió dins uns ulls petits i innocents. Reals com l’esperança. Presències mai no oblidades. Impossible l’oblit d’aquells qui viuen sempre amb nosaltres. Dies de festa. Els seients buits a taula semblen més buits que mai. I ningú no els pot omplir. Al seu lloc, els rostres dels nouvinguts, la claror, la música i les rialles. Però encara fan més fosca la foscor. Més immens l’enyor. Dins la nit de festa, és com si tot es conjuràs per fer més presents les absències.
Ara que en Bep Joan a llençat a volar aquesta tendra i melangiosa gavina, ara que na Maite ha desenterrat aquest hermós i profund text puntillista -talment un quadre de Seurat- ara gosaré treure, de la caixa de fusta on s’esgrogueeiexen, un dels poemes -gens nadalencs- que la solitud porta a escriure. Benèvolencia, sisplau.
EL NAUFRAGI
Ara quan el naufragi s’apropa, quan la tempesta ensordeix les paraules
i totes les arestes de la por em mosseguen l’ànima. Ara,
el vostre record, la vostra dura presència, és bàlsam
enmig de la turbulència, cotó fluix per a l’angoixa.
Els somnis trencats s’escolen per l’aigüera,
la pau desitjada esdevé avorrida espina,
només dies de contemplació agenollada,
futurs d’ imaginada tendresa netegen les fiblades.
Res ja resta de les papallones blaves, dels mesos gloriosos,
arnats els velluts daurats de tantes hores eternes,
bressol la petita, la folla i solitària idea
d’un demà de somnis en braços de l’absència.
Arraconaré les il•lusions, caixes de fusta
clouran les esperances. A la fi del dia
un frec de llavis, imaginària besada,
únic conhort a la darrere cambra.
No crec merèixer tant elogi, ni que un poema fet vora la finestra abans del sopar familiar, el situï na Matilde de la Mole al costat d’un de Joan Maragall: ‘La Vaca Cega’. Tot i així, gràcies Matilde.
La ‘Gavina Parda’ és un terme que va emprar Gustau Juan al seu aplec poètic ‘Espai Intern’, publicat per Xibau amb el nº 3 (1983). En fa uns quans anys, però és ben vigent el seu missatge i sentiment. Ahir, fent el poema me’n vaig recordar de l’expressió Gavina parda, i el vaig emprar pel sgnificat que té i que jo volia donar al poema.
Gustau Juan utilitza el terme ‘Gavina Parda’ per radiografiar la foscor de la nit, l’absència, la solitud de l’espai intern, un ‘llac obscur’, com l’anomena. Però alhora, a aquest mateix aplec de poesia, empra la comtraposició del sentir més optimista del ser humà amb el terme ‘La Gavina de l’Alba’ on hi vol trobar la llum de dia, la vida, l’esperança:
.
“El Sol va pujant, poc a poc
pels fumerals de l’Alba”…
(…)
”És arribada finlament l’hora:
Gavina pren el vol!
riu avall, camí d’esperança
has de trobar mar i port.
A pas d’oratge
bat les ales ben fort,
i canta cel amunt la vida,
que ens dóna el Gran Déu del Sol.”
.
Em disculpareu que m’hagi estès, però m’agrada la literatura i m’hi recrei, més a aquest bloc. Vos recoman ‘Espai Intern’ de Gustau Juan, vist el que escriviu.
.
Matilde, el poema ‘El Naufragi’ és teu, no? Deu n’hi do!! Pens que tens una caixa de fusta ben prou interessant i no has de permetre que s’engroguesquin les paraules. Oratja-les, dona!! A veure si ens regales qualque cosa més de les que tens encaixonades. Crec haver llegit de tu que no tenies prosa ni poètica prou acurada:
.
…”Els somnis trencats s’escolen per l’aigüera,
la pau desitjada esdevé avorrida espina,
només dies de contemplació agenollada,
futurs d’ imaginada tendresa netegen les fiblades”..
.
No em diureu que no és preciós! Ànims Matilde. M’encantaria seguir llegint més coses teves. I ja saps, en temes literaris hi guaitaré a aquest bloc.
Maite, ‘TEMPS DE SOMNIS, TEMPS D’ABSÈNCIES’, és un cant preciós, humà, que regalima molta força, enyor, però vida plena. L’haurien d’exposar cada Nadal a qualque lloc públic perquè ens recordi amb exactitud l’essènica d’aquesta festa nadalenca, però alhora mundana.
…“Nit de desembre. Al carrer, les llambordes grises regalimen humitat”…”… Els seients buits a taula semblen més buits que mai. I ningú no els pot omplir. Al seu lloc, els rostres dels nouvinguts, la claror, la música i les rialles. Però encara fan més fosca la foscor. Més immens l’enyor. Dins la nit de festa, és com si tot es conjuràs per fer més presents les absències”…
I t’he de confessar, ara que ja han passat uns mesos, que quan el vas llegir a Fornells el passat mes d’agost, a Illenvers, em va tremolar l’ànima.
.
Pens que ha estat una feliç coincidència de poemes, ajustats en el missatge: ‘El Naufragi’, ‘Temps de somnis, Temps de silencis’ i ‘He vist morir la tarda’. Parlen d’esperança, d’absències, del que cercam i sovint no trobam; de la voluntat d’albirar camins més planers, però que la realitat, a vegades, ens colpeja per indicar-nos que vivim a un món imperfecte, on la poesia ens ajuda i es fa més necessària que mai.
.
No voldria oblidar-me de les aportacions de Davjo (ben retrobat, amic, a aquest bloc), Maria, Vela… que també han deixat la seva agradable pinzellada literària a aquesta ‘Plaça’, ara convertida en “Mirall immens de la claror daurada, enlluernadora, excessiva, que tenyeix de vida la foscor. Entre les pedres, reflexos d’ulls d’infant esglaiats; ressons de peuades de festa i de cants d’alegria; de cruixir d’embolcalls de papers de seda i setí. Camins de ciutat que es dibuixen entre mostradors lluents i verdors d’avets arrenglerats a les voreres…” (és una passada, Maite).
.
Permeteu-me agrair-vos que m’hagiu fet gaudir aquests dies, que amb mal de coll, (angines inflades) i de ventrell, em tenguin reclòs a casa, però d’una solitud ben acompanyada.
Matilde, no em coneixes personalment, però, em pots conèixer quan vulguis. Seria un plaer. Acabaré amb un poema de Martí i Pol:
.
“No soc jo
qui creix, sino el desig
de sobreviure;
i un cop ja buit de mots
resto expectant
i se m’adorm el temps
a la mirada”
.
Que tingueu un bon dia de Nadal.
Quiero transmitir todo mi respeto para los que escriben en esta página desde unos planteamientos puramente ideológicos que, por supuesto, no comparto, literarios o de cualquier otra clase, como es el caso entre otros de su autora. Y mí desprecio a los que se sirven de este medio para insultar, insinuar falacias, caricaturizar, descargar toda su omnipresente carga de odio y de rabia sobre nosotros sin conocernos y, en definitiva, practicar todo lo que parecen criticar, corregido y aumentado, desde el anonimato.
Desde UPCM siempre hemos actuado desde la mas estricta reciprocidad y si alguna vez nos hemos equivocado como sucedió en los Pinos, hemos rectificado y cuando ha hecho falta nos hemos disculpado.
La frase “el fuerte es mas fuerte cuando está solo” la introduje en el boletín de UPCM convencido de que era de Nietzche, pero me da igual si resulta que es de Hitler, entre otras cosas porque poco antes cité en UH a Lenin y a Aleksander Shiliapnikov y no por ello soy comunista. Por mucho que nos quieran endosar el sanbenito de ultraderecha, cuando estuvimos en el gobierno apoyamos mas de la mitad de las iniciativas de la izquierda que prosperaron con nuestro voto, lo hicimos libremente no por aferrarnos al poder como hacen ahora los tránsfugas. Si el objetivo hubiese sido mantenernos en el gobierno municipal hubiese bastado con adoptar la misma postura de los tránsgugas en la comisión Nerer. No es de ultraderecha hacer cumplir las ordenanzas, atajar la corrupcion, defender la verdad o intentar municipalizar servicios.
Lo que desde UPCM podemos decir con la cabeza muy alta es que nunca hemos tirado ni malversado un solo céntimo municipal. Todo lo contrario.
Hemos aguantado toda clase de presiones en el ámbito social, laboral, personal y hasta familiar, pero pese a quien pese vamos a seguir igual.
Somos tan de ultraderecha como el PSM es de ultraizquierda. Realmente somos la derecha social.
¡Hala! Los rebosantes de odio contra nosotros ya podeis despacharos a gusto, que por muchas vueltas que le deis ya se os ha visto el plumero y los malos sentimientos, aunque se encubran con la actitud del “perdonavidas”.
Y por cierto que no me llamo Ubu, sino Joan Triay. Aunque me importa un bledo que gentecilla cobarde, hipócrita y mal educada me llame como le plazca. Yo se como les llamo a ellos. “Ladran, luego cabalgamos”, dijo el Quijote.
Feliz Navidad a todas las personas de buena voluntad. Equivocadas o no.
Que bien me lo he pasado con este pequeño desahogo entre plato y plato y entre dos copas de cava.
Esto es lo que piensa realmente la derecha social, pese a los que quieren desvirtuarlo. No tenemos complejos, ni tapujos, ni secretos.
Unió des Poble de Ciutadella de Menorca se define como un movimiento social al servicio de los intereses generales de Ciutadella, Menorca y España, que tiene a la persona como eje de su acción política y el progreso social como uno de sus objetivos. Inspirado en los valores de la justicia, la tolerancia, la defensa de los principios de la tradición occidental, la dignidad del ser humano con los derechos, deberes y libertades que le son inherentes; propugna el Estado de Derecho como base de la convivencia en libertad; promueve, dentro de una economía social de mercado, la solidaridad territorial, la modernización y la cohesión social así como la igualdad de oportunidades y el protagonismo de la sociedad a través de la participación de los ciudadanos en la vida política; aboga por unas relaciones internacionales basadas en el respeto mutuo.
Unió des Poble de Ciutadella de Menorca es un movimiento de derecha social y populista.
Unió des Poble de Ciutadella de Menorca se define de derecha en cuanto a sus principios, porque profesamos el máximo respeto hacia la tradición, principal fuente de progreso humano, social y material efectivo.
Propugnamos una economía social de mercado, con la intervención necesaria de las diferentes administraciones para proteger a las capas mas desfavorecidas de la población.
Somos populistas, porque concebimos la política como un acto de servicio al interés general y porque aceptamos el concepto tradicional de Pueblo mas allá de su realidad física en cada momento. Debemos manifestar nuestra gratitud a las generaciones precedentes, que han hecho posible con su esfuerzo nuestra vida en las condiciones actuales.
Queremos recuperar un valor frecuentemente olvidado: el patriotismo. Somos patriotas porque queremos mejorar España a partir de todos los ámbitos a nuestro alcance, especialmente Ciutadella. Nos pronunciamos a favor del regionalismo tradicionalista, en contraposición a la concepción centralista del Estado.
El regionalismo es plenamente compatible con la solidaridad con las otras regiones. Sin embargo, no debe confundirse solidaridad con subordinación a intereses económicos foráneos. Las regiones que aportan mas por habitante como la nuestra, no deben ser las que menos reciben del Estado.
Somos antimarxistas porque frente a políticas colectivistas o expoliadoras, defendemos el derecho a la propiedad privada.
Unió des Poble de Ciutadella de Menorca es un movimiento integrador. No aceptamos discriminaciones por motivos personales, políticos, raciales, ideológicos o religiosos de ninguna clase. También rechazamos el concepto de la llamada “discriminación positiva”, practicado a menudo desde algunas administraciones contra los naturales del país. En nuestra ideología no existe ninguna discriminación “positiva”.
Toda cultura es la plasmación de la creatividad y la manera de ser de un Pueblo. El idioma es uno de los vehículos para su transmisión. Sin embargo, el soporte físico de un pueblo, es lo que confiere personalidad a sus manifestaciones culturales. Defenderemos todas las formas de expresión de la cultura autóctona, que no debe quedar relegada en nombre de una equivocada política de “interculturalidad”. Desde la premisa del máximo respeto a toda forma de cultura, tenemos la obligación de preservar nuestro acervo cultural. La inmigración debe asimilar la cultura autóctona, que no puede quedar diluida entre las demás.
Somos regeneracionistas, porque U.P.C.M. asume como finalidad primordial de su creación el compromiso de regenerar la vida política y servir al pueblo de Ciutadella.
Després de dinar, he fet una passada pel bloc i he llegit el poema de na Matilde i el comentari d’en Bep Joan i he pensat que, més tard, intervindria per felicitar la primera pel poema que ens ha regalat i que m’ha agradat molt (sempre sorprenent, madame!) i, al segon, per desitjar-li que es millori. Ara bé, sobretot, el que volia dir és que m’agradava el to literari que havia agafat el bloc aquest dia de nadal. Un dia de nadal que, a part del dinar familiar de rigor, l’he dedicat a enllestir una narració que fa dies que em reclamen i a llegir El consol, d’Anna Gavalda. Ja veis que, com al poema de Riba, m’he abandonat a una aigua serena, tranquil·la… Però, quan he entrat, m’he trobat els dos comentaris d’en Joan Triay i he tornat, de cop, a la crua realitat política de Ciutadella. Avui, però, els meus ànims em duen a tancar-me dins la literatura, la pròpia i l’aliena. Entre l’enyor i l’esperança. Entre els somnis i les absències.
Es deu pensar, en Joan Triay, que amb aquests escrits canviarà res? Pens que s’ha passat amb el cava perquè després d’això, qui del PSM voldrà pactar amb ell?. I sembla què ni se’n dóna compte !!!. A això li diuen pixar fora de test !!!
Mira Zodiac no pienso cambiar nada, sólo defender la verdad ante tantas alusiones torticeras como se han hecho a UPCM. Me importa muy poco, mejor dicho, nada en absoluto, que ueda haber quien no quiera pactar porque ejercemos el mas elemental derecho a la defensa propia ante tanta difamación y ataque personal. Si es por eso que no hay acuerdos ¡Aleluya! no toleramos que nuestros primeros acuerdos supusieran nuestro silencio ante la injusticia y tampoco lo toleraremos ahora. Por lo visto confundes un “pacto” con una mordaza. A nosotros no vas a ser tú (ni nadie) quien nos la ponga.
Responder a alusiones falaces y mal intencionadas de los nuevos inquisidores que nos anatemizan, es ejercer legitimamente el derecho a la libertad de expresión. Vete acostumbrando, porque los aludidos también tenemos derecho a exponer nuestro punto de vista, ante tanto “ultrademócrata” que entiende la libertad de expresión al estilo Robespierre.
Con el cava he sido moderado y aunque tienes razón en que intervengo en lo que coloquialmente se llama “campo contrario” no he hecho mas que responder, eso si dando la cara y firmando con nombre y apellidos a una pequeña parte de las “barbaridades”, especulaciones y chismorreos vertidas contra UPCM y su entorno por algunos de los que escriben en este foro, incluso en esta edición cargada de “espíritu navideño”, según lo acordado en la última reunión de nuestra ejecutiva.
No tenemos nada que esconder y nos limitaremos a contestar “por alusiones” cuando lo creamos conveniente.
Tengo que dejarte de momento porque tengo en casa a gente desatendida, aunque me perdonan porque se divierten con lo que les cuento al volver de mis escapadas al ordenador.
Salud y cuidado con el cava.
No sóc la titular d’aquest bloc, així que, Ubú, no no li don la benvinguda. Sóc la que el va batejar amb aquest nom que, pel que assembla, ha fet fortuna. I Ubú el seguiré anomenant per tres motius: perquè em dóna la gana, perquè els polítics –vostè inclòs- s’han d’acostumar a les crítiques i, sobre tot, perquè mai vostè havia estat tan Ubú com en aquests dos comentaris que –des de la rancúnia o pot ser des del excessiu cava- ens ha excretat al bloc. Tan Ubú que l’Alfred Jarry no ho hauria fet millor:
.
“Endavant, amics meus!. Visca Polònia i Wenceslau!. El vell bandarra del Pare Ubú ha marxat!.La bruixa de la Mare Ubú s’ha quedat sola amb un garrotet!. M’oferesc a encapçalar la vostra marxa per restaurar l’estirp dels nostres pares!.”
.
No em dirà, Ubú, que els seus dos comentaris no s’avenen perfectament amb les paraules d’Ubú Rei. El seu discurs sobre patriotisme espanyol, defensa dels “autòctons”, respecte a la tradició…és precisament allò que el Jarry esventra, ridiculitza i deixa amb el cul a l’aire a les seves obres. Ubú és Ubú.
I Ubú ha obert les encluses i el torrent d’allò que íntimament congria ha estat posat al descobert. Com una strip-teuse desvergonyida ens ha mostrat les vergonyes (això ens podria portar a Valle Inclán i el seu Max Estrella) i el que hem vist ens deixa entre el fàstic i la riota.
Pobre Ubú, ens llença ens mostra el millor que té…i és tan petit, arrufat i menyspreable!!!. Ubú, la seva diatriba a una persona d’esquerres no li lleva la son, al contrari el reafirma en la ferma convicció que amb els ubús –desfermats en conceptes llefiscosos- ni tan sols s’hi parla. Embruten, taquen.
.
Emprar frases de Hitler no es compensa perquè també les utilitzi de Lenin. Entre altres coses perquè l’esquerra democràtica abomina tant d’un com de l’altre i mai les usarà per una qüestió d’higiene. Ubú no en té ni idea, es veu que es pensa que o ets partidari de la solució final o del gulag. Ni una cosa ni l’altra. No crec que cap demòcrata empri Mein Kampf per intitular les pròpies paraules. Si hagués posat “Llibertat, per a què?” en res milloraria…en tot cas, Ubú, el subconscient traeix fins i tot els personatges de la farsa.
.
Ens dóna permís Ubú per despatxar-nos a gust. Gràcies. No el necessitàvem. Les persones lliures escrivim allò que volem, i on volem, sense més problemes i mai oblidem allò que deia Gioberti : “els pitjors amics de la llibertat no són els qui l’oprimeixen sinó els qui l’embruten” Ubú. Ubú total.
.
No intentaré analitzar el discurs polític que Ubú ha gitat. Només l’ego elefantiàsic o el cava pot haver-lo portat a entrar en aquest bloc com si defensés l’últim baluard de les essències. La veritat és que no m’interessa, no diu res de nou i a la fi és tan patètic que fins i tot- gairebé- fa llàstima. Pobre pare Ubú, veu conspiracions on hi ha aires de llibertat, atacs on hi ha sa exercici de la crítica, forces organitzades on només hi pot trobar isolades manifestacions del pensament lliure i la lliure paraula. Pobre Ubú, en la seva mesquinesa pensa adoctrinar-nos, desfer la conspiració que la seva ment encalentida dibuixa, i per això no se li acut res més que abocar-nos una versió actualitzada del discurs joseantonià del Teatre de la Comèdia:
“La Patria es una unidad total, en que se integran todos los individuos y todas las clases; la Patria no puede estar en manos de la clase más fuerte ni del partido mejor organizado. La Patria es una síntesis trascendente, una síntesis indivisible, con fines propios que cumplir; y nosotros lo que queremos es que el movimiento de este día, y el Estado que cree, sea el instrumento eficaz, autoritario, al servicio de una unidad indiscutible, de esa unidad permanente, de esa unidad irrevocable que se llama Patria.”
Ubú, se t’han vist les essències.
.
Deixe’m llavors, decantades, les megalòmanes follies d’éssers emmalaltits per l’ànsia de la pròpia importància. Ubú és Ubú, i a mi em fa molta gràcia. No aconsegueix ni molestar-me, perquè jo, com Goethe, crec que la pitjor revenja és el menyspreu per a qualsevol revenja.
.
“Pare Ubú: Sí, senyors del Tribunal, obrin de bat a bat les orelles i no escoltin fantasies enfebrades. Vam ser rei de Polònia i d’Aragó, acabarem amb moltes persones, cobrarem els impostos per triplicat i no pensàvem en res més que en dessagnar, esquarterar i assassinar. És a més, tots els diumenges, sobre un turó situat als suburbis, anàvem desencervellant públicament, sense privar-nos de tenir rodejada la nostra infernal màquina de cavallets de fira i de tenderols de bijuteria. Assumptes que podem provar, doncs els hem arxivat amb llurs corresponents evidències…”.
–
Absurd. Ubú absurd, però recordem que deia Ciceró: “No hi ha absurd que no hagi rebut el suport de qualque filòsof”. Quins filòsofs trobarem que recolzin el mòrbid absurd d’Ubú?
.
Què passeu la resta de Nadal en pau. A mi el xampany m’encisa, deu ser la cultura francesa.
.
Maite,també m’hagués acabar el dia en fase literària, per una vegada, la pirmera, que gos dónar a conèixer un poema !!!.
Gràcies Bep Joan, gràcies Maite, per la benevolència que havia demanat i m’heu donat.
Vela, disculpa, t’havia promés una treva nadalenca…però ha vingut Ubú…i sóc tan eixelabrada que la “l’amusement” m’ha pogut…ja sabeu tot té relació. Ubú rei. Le roi s’amuse. Us promet tornar a ser seriosa, però Ubú és tan i tan divertit.
Enhorabona, Maite. Excel·lent programa: una dia suau de nadales i al final un espledorós castell de focs artificials.
No parlaré d’Ubú, té raó na Matilde, taca, i jo no vull embrutar-me.
Bep Joan, gràcies per enrecordar-te i per l’abraçada virtual que em dónes.
M’han agradat molt els poemes. No som un entès però tant a HE VIST MORIR LA TARDA, com a la prosa poètica de na Maite a TEMPS DE SOMNIS, TEMPS D’ABSÈNCIES i també a EL NAUFRAGI hi he vist un sentiment que m’hi ha fet identificar-me.
.
“Els records entre vases
dels que ara ja no hi són.
Què fred és l’alte món
quan dins tothom abraça!…”
.
“Els seients buits a taula semblen més buits que mai. I ningú no els pot omplir. Al seu lloc, els rostres dels nouvinguts, la claror, la música i les rialles. Però encara fan més fosca la foscor. Més immens l’enyor. Dins la nit de festa, és com si tot es conjuràs per fer més presents les absències.”
.
“Res ja resta de les papallones blaves, dels mesos gloriosos,
arnats els velluts daurats de tantes hores eternes,
bressol la petita, la folla i solitària idea
d’un demà de somnis en braços de l’absència.”
.
Aquesta melangia que tots tres escriviu, no ho sé, però m’arriba.
.
Sabia que Mademoiselle de la Mole (a mi em va renyar un dia perquè li deia Madame, a voltros us deixa) era una dona molt culta, que coneixia molts escriptors però no sabia que fos poeta. Avui he vist que tant és capaç d’escriure una poesia dolça com treure a passejar la cavalleria. És massa.
.
No parlaré de política. No és el dia, malgrat a qualcú el cava se li hagi tornat agre. Promet seguir-vos – fins i tot quan torni a Barna- perquè la complicitat que a aquest bloc es genera entre persones que no ens coneixem la veritat és que és ben gratificant.
.
Bep Joan, la teva “gavina parda” sí emociona tant com la “vaca cega”.
.
Maite, fa poc ha marxat una persona que estimava. Avui, al dinar de Nadal, no era a taula. El teu escrit…bé, ja m’entens.
David Joan
David, tens raó en això de la “madame”: és “mademoiselle” però, com que trob que ja és “senyora” per mèrits propis (com a mínim en aquest bloc), l’hem ascendida de categoria. I, pel que no diu, deu ser que li agrada. Avui, ens ha tret la cavalleria a passejar i, també, la seva part més sensible. Aquella que diria que ens ha sortit a tots els que hem compartit taula amb les nostres “absències”. I, malgrat tot, hem rigut i ens ho hem passat bé. Per això, acabaré el dia amb un poema de Rosa Leveroni que m’encanta:
Em pren la calma dels camps
quan l’hora esdevé rogenca.
I la quietud del mar
quan els vents dormen la sesta.
I mentre vola l’ocell
l’ànima esdevé lleugera…
Saber-te lluny sense dol
em fa ressò de miracle.
Ara, però, veig el món
amb la claror que m’encanta
de tenir-te dintre meu,
que fa que no em cal pensar-te.
Sr. o Sra. Matilde de la Mole, si esta página fuese suya nunca hubiese entrado en ella, sino fuese porque Vd. la aprovecha para esparcir todo el odio que irradia, por mucha que pueda ser su cultura y no voy a darle el gusto de llamarle-a como se merece.
¿De verdad se cree que el llamarme Ubú la eleva por encima de los demás mortales? Ingeniosa tontería en la que por mucho que lo hayan intentado (conjuntamente con los tránsfugas) no han conseguido nada, porque la gente me sigue llamando por mi verdadero nombre.
La “fortuna” que puedan hacer ciertos apodos entre personas tan mal educadas como Vd., repito que no me importan. Ni me importarán nunca. en una ocasión cito Vd. a Vigny, aplíquese lo de la jauría frente al valor del lobo solitario.
Nunca he dudado, ni siquiera pedido, que cambie la manera de llamarme, sólo dejado claro que no lo hace por mi nombre y que no se atreve a llamarme Ubú a la cara, sino desde el mas cobarde anonimato, hipocresía y ocultación de su personalidad. “Acostumbrado ” estoy a las críticas sensatas y a su obsesiva inquina.
Por otra parte no esperaba ninguna bienvenida al meterme en la misma boca del lobo, sino un nuevo montón de despropósitos y sinrazones. Razonar con quienes se esconden es como golpear al viento, pero al menos decimos la verdad.
Muy buena la cita de José Antonio, completamente de acuerdo en el momento y circunstancias en que se pronunció.
Sigua rabiando, La Mole y los que le rien las gracias.
Porque nosotros no vamos a cambiar.
Tèntol, Ubú, tèntol !. Que la vida és curta i no val pena passar-la en agrures. Com s’encabrita !!!. Tèntol, que jo no sóc na Tònia Salord!. (Per cert, mira que em queia malament aquesta dona, i ara des de que l’Ubú l’ataca mira que em comença a caure simpàtica…aìxò és el que aconsegueixen les ubuades!).
Bé, Monsieur Ubú, s’ho agafi amb calma…a mi em pot anomenar com vulgui, tant se’m dóna. Jo em divertesc amb els seus patètics exabruptes i vostè ràbia. Ja veu, Ubú, qui és el que hi guanya. Deia Disraeli que hi ha persones divertides que no interessen i persones interessants que no diverteixen. Ubú, vostè és de les primeres. No m’interessa gens però no sap quanta diversió m’aporta, i amb personatges com vos, Ubú, la frivolitat és una assegurança.
No, Monsieur Ubú, no s’equivoqui, no li tenc cap malvolença. De fet, Ubú, com a persona, ja ho he dit, no m’interessa. El que no m’agrada, allò que em causa menyspreu, fàstic, i, sens dubtes, desig de batalla, és el que representa: la dreta antidemocràtica que empra la democràcia per malmenar-la. Això, Ubú, no em preocupa, perquè res de vostè em preocupa, però sens dubtes no m’agrada.
Però, no cal tanta trascendència. Al cap i a la fi Ubú ens deixa viure una òpera buffa i cal aprofitar-la. Mai he pretès que tothom l’anomebés Ubú. Així el vaig batejar perquè les seves actuacions són, una rere l’altre, escenes de l’obra de teatre. Si li diuen, idò miri, em fa gràcia.
Però si ningú t’ho diu, llavors de què, Ubú, et preocupes, per a què t’irrites, per quin motiu les paraules d’una modesta blocaire et fan pujar les agrors de l’ànima?. Sincerament, m’afalagues.
Si aquest bloc és la cova del llop, voldrà dir que Ubú es veu com la Caputxeta Vermella?. No vull seguir per aquest camí, no fos cosa que malbaratés records d’infància dels inocents blocaires.
(És intencionat el pas del vostè al tutejament: imaginar-me’l de llop de Vigny i de la Caputxeta alhora m’ha fet baixar graus de respecte).
Però, podem seguir i ara et donaré la raó, Ubú. Deia William Hazlitt a principis del XIX que “Un malnom és la pedra més dura que el diable pot llençar a l’home”. Però com no som catòlica, ni apòstolica, ni romana…ni espanyola…em sent a gust en el paper del diable.
Un parell de coses més (no vegeu la xalada): per a mi segueix escrivint al bloc tant quant vulguis. A cada paraula més et desemmascares. Ah, i de la meva màscara?. Jo no estic en política, dic el que vull, faig el que em rota i amb tu, Ubú, tinc- ho repetesc- la diversió assegurada.
Per cert, no dubtava que la cita del discurs del feixista Primo de Rivera t’agradaria. Per això l’he posada, per descubrir-te els gustos. L’he encertada.
Però, bé, som ja de matinada…i aquest personatge no dóna per més. Al manco, ara per ara. M’acomiat per avui, germans blocaires, amb un desig per a tots de joia sana que ja ho ben deia Emerson “l’alegria quan més se’n gasta més en queda”. Bona nit i bon dia de sant esteve.
Benvolgut Davjo,
Ja era al llit i m’he aixecada perquè m’he adonat que no t’he donat les gràcies. N’Ubú m’ha dit maleducada i amb tu ho he estat. Massa. Gràcies per les teves paraules. Estic molt contenta de retrobar-te i esper que no estiguis ara tant temps a visitar la plaça. Com bé dius aquí cream complicitats que a tots ens agraden. Em pots dir Mademoiselle o Madame que ja no tinc intenció d’aclaparar-te.
Una abraçada
Ja ha passat Nadal i avui som Sant Esteve (sempre he estat més de les “segones festes” que de les primeres) i vist el “remenat” que vos duis – que per altra banda m’encanta- i per fugir una mica d’aquest “estat alterat”, aprofitaré per compartir amb vosaltres una Carta de Reis, la que donaré avui mateix al Patge de Ses Majestats. Una carta que he trobat i que va escriure J. Farias, l’anomena Carta de l’avi als tres Reis d’Orient:
“Melcior, Gaspar i Baltasar. Per què no ho he de creure, fill? Un amic meu els va demanar la Lluna emmirallada en un bassal i la hi van portar.
Quan jo tenia sis anys i era pobre, els vaig demanar una joguina. Em van portar el mar. El meu pare, tan sorprès com jo, va dir:-No havia vist mai res tan gran ni tan divertit!
Un altre any els vaig demanar un altre amic perquè així seríem set: cinc al terreny de joc i dos a la banqueta, pel que pogués passar. Els vaig demanar un amic d’un metre i molt d’alt: tot un pivot.
Quan torni a ser nen, a l’hora de demanar, durant la nit dels prodigis, demanaré que em deixin tenir un gos, que a la meva mare el dia 24 de cada mes, encara li quedin dos pans al rebost i que el pare torni a casa i somrigui.
Quan sigui nen, a l’hora de demanar, demanaré que els mapes polítics canviïn per les bones, que tothom els pugui acolorir com vulgui amb els colors que més li agradin, i que tots hi càpiguen al mateix llibre.
El meu pare, fill, demanava els vents de març, les pluges d’abril, les roselles del juny, veure com el blat madurava aviat i que l’alcalde fos un home honrat.
Quan sigui nen, a l’hora de demanar, demanaré motius per a cantar content, que la nena veïna em torni a somriure, que neixis tu, damanaré una cançó, un somriure, un petó, un amic i, si pot ser, fill, un gotet de vi del bo.
Quan sigui nen, a l’hora de demanar, demanaré coses que no es trenquen, ni es rovellen, ni avorreixen, coses que es queden gravades a la memòria, mentre torno a fer el camí de nen a vell i per sempre, segur que pels segles dels segles. Amén.
Aquesta és la carta que el meu avi escriurà als Tres Reis d’Orient quan torni a ser nen.”
Com podeu veure és una meravella, tendra i roent a la vegada. Amb el desig de que aquesta sigui la meva aportació literària i política a n’aquesta plaça, i donat que no tenc costum de felicitar el Nadal; que comptin aquestes lletres per felicitar-vos l’arribada del 2009. Salut. Silve.
PS. Les 10 i mitja! vaig corrents que vull “pillar” el Patge!
Maite, es teu blog s’està fent famós i després de sentir tant de xerrar del que s’escriu aquí he tingut d’entrar a llegir un poquet del que es diu.
Bé, no tenc paraules, estic esbadalit, no em pensava trobar el que he trobat ni tan sols perdré el temps valorant els comentaris den Triay, ell mateix es desacredita, com be diuen a quedat amb es cul a l’aire. (Ara també em criticará per dir açò d’ell)
No creus que s’està passant?
Que passarà si governau amb ell, i si no governau amb ell, votarieu perquè tornés al govern amb una coalició PP-UPCM-PSOE?
En vista com es van desarrollant els fets, i a pesar de no compartir arguments amb els trànfugues, hores d’ara potser justifiques una mica que trencassin amb aquet sr.?
Potser vau fer massa via per baixar sous? si ho pensem bé el trànfugues no feien cap il·legalitat (amb aquest fet, amb altres sa justicia ja dirà). Na Gener va dur sa proposta a ple, (tot semblava molt coerent per tots en aquell moment) però ella be que sabia que tenia es sou assegurat al parlament (a pesar d’estar a s’oposició també s’emporta un bon picu) aquesta no és tonta!
Salut per tots!
P.D. Fantàstica na Matilde de la Mole! molt millor del que m’havia sentit a dir, enhorabona Senyora!
Joanet, què? S’acabava s’any i vas caure en es compte que no hi havia prou gent que el 2008 hagués vist sa teua cara obscura? Havies de fer es ridícul una vegada més per arribar a n’es cupo? Que també vas a escarada, tu, o què? De totes maneres, gràcies, mos vas fer riure molt ahir… Beu cava cada dia…
Només et diré que si no et criticam a la cara, bona part de sa culpa és de sa manca de democràcia de la Sala, on a un ple no hi ha ni un torn de precs i suggeriments, i on es simple fet d’aplaudir un polític que creus que té raó és motiu de que es batlle amagui amb buidar-la… I hem de venir a n’aquesta sala virtual on sí que ens és permès, a més d’acceptat i debatut, criticar a qui sigui i dir la nostra.
Allavà, com està la plaça!! Després d’uns dies fora, i entre nadales i turrons hi ha petards i dues copes de més.
En lo literari, m’ha agradat molt tot el plec de lirisme vertit a la plaça enlluernada i nadalenca, que tot i això, s’ha vist esquitaxat per la inquietant sabonera política.
.
T’he de felicitar, una vegada més, Maite, per la trascendència que arriba a tenir el teu bloc. Ja ho havies comentat en altres ocasions, i els nervis d’alguns fan que guaitin a aquesta “salordiana plaça”, que tant prest hi trobam fòrums de política, com porteries blaugranes, com el bell passeig literari en gèneres diversos, fins i tot en les pròpies opinions. Transcendència que alimenta UH quan diu que la “resposta a la futura decisió sobre l’ajuntament es pot trobar al bloc de na Maite” (més o menys). Ara, a més de visitar-lo, ja s’hi oficialitza UPCM o Joan Triay. Dic oficialitza perquè, si no he llegit malament, les respostes de Joan Triay al teu bloc són “según lo acordado en la última reunión de nuestra ejecutiva”.
.
No he llegit insults ni menyspreus personals, (com és ple a altres blocs dretans) i si n’hi ha a aquesta plaça, seran ben pocs i escadussers. Potser sí hi he interpretat qualque vegada un pobre respecte, més pel to, que pel missatge en si (i no som qui per tirar la primera pedra en aquest sentit) Tanmateix, pens, que cal llegir en el context de l’escriptura el gènere en què es produeixen les opinions. Per a mi, no és igual l’ús d’un llenguatge fornit des del coneixement, la informació i la instrucció culta que un fet des de l’odi, la desconeixença i perquè cal defensar com sigui allò que creim és el millor i perquè creim que la ‘NOSTRA’ raó és ‘LA’ raó. La veritat absoluta sempre serà dubtosa, més bé inexistent. La confrontació d’idees ha de fer-se amb arguments i amb respcete, açò sí. És el que pens. Tot i així, fer-ho amb l’ús de la sàtira, la ironia, fins i tot, en un moment apassionat del debat, amb cert sarcasme, no crec que hagin de considerar-se insults ni menyspreu. I si fos així, tindríem clar que des del temps de Sòcrates, el món éscrit podria ser un insult continuat.
.
A diferència de Matilde de la Mole, a mi si em preocupa la irrupció ‘oficial’ d’UPCM a aquest bloc. Però no em preocupa com a blocaire, ni pel que diu Joan Triay a aquesta ‘plaça’ (ja es veu, oberta i interessant per a tothom). Em preocupa com a ciutadà perquè una formació política amb representació a l’administració local es situa de forma oficial a l’espai de l’opinió civil, popular, on només és un lloc de trobada, d’intecanvi de parers en diverses matèries. Vull dir, que no és aquesta plaça cap cambra de decisions polítiques i la irrupció ‘oficial’ d’UPCM com a partit em sembla un despropòsit d’actuació política fora de lloc. Em diran que existeix la lliberat d’expressió… idò aquí teniu la meva llibertat d’expressió. Llibertat, aquesta, que els qui l’exigeixen ara no la van defensar mai, quan a molts ens van posar “mordaza’ els anys de l’apogeu franquista i joseantonià. Entenc la posició oficial d’UPCM a aquesta plaça com el començament dels atacs politics cap al PSM, quan aquesta no és la pàgina oficial del PSM. Crec haver-ho comentat en una altra ocasió: qui no s’adigui amb els postulats imposats per Joan Triay serà durament atacat; i aquí els teniu amb els ‘tanques’ i l’artilleria a la cantonada de la ‘salordiana plaça’.
.
Farem memòria: Record el més de juny passat quan Triay i Tònia Salord van aperèixer junts en roda de premsa per defensar la posició de l’equip de Govern sobre la plaça dels Pins, carregant amb duresa contra les portaveus de l’esquerra per instigar i manipular menors. Mirau ara, quin intercanvi d’adjectius es llancen els dos regidros en els sainets plenaris. Triay parla aquí de gent mal educada i de rebre insults. Seria raonable que UPCM fes pedagogia de democràcia política als seus parroquians quan van a ‘missa’ municipal. Fins i tot els Fills Il•lustres que encapçalen el Saló Gòtic d’aquesta Ciutadella de cultura catalana, esglaien els ulls a cada ple. Trob d’una incoherència democràtica desmesurada que UPCM, i de forma oficial, doni lliçons a aquesta salordiana plaça sobre menyspreus i insults.
.
La Democràcia, que la rel del partit espanyolista i tradicionalista que representa Triay mai va defensar, és ara una clau de pas per entrar on vulguin. Em deman què té de preocupant una opinió sota un seudònim, si només és una opinió. Què faria Joan Triay si sapigués quina és la indentitat de Matilde de la Mole? Per exemple. La persecució als qui no pensen com ells és una de les clàusules del seu catecisme, encara que no no sigui políticament correcte redactar-ho als seus ‘deu manaments’ que hem llegit més amunt. Seria talment el ‘Códi roig’ de la pel•lícula “Alguns homes bons”. No existia en els Reglaments de Gauntánamo, però s’aplicava. I és que la nostra democràcia és encara dèbil, per desgràcia.
.
Joan Triay acaba un dels seus escrits a aquesta entrada amb “Feliz Navidad a todas las personas de buena voluntad. Equivocadas o no”. I és que ell mai s’equivoca, ho fan els altres. I aquesta actitud és una de les coses, que des del meu punt de vista, perd a Triay políticament. La seva és LA veritat i LA raó Absoluta. I açò en democràcia no existeix. Cert que ens ha comentat que van rectificar sobre la posició politica envers l’aparcament dels Pins. Rectificació política, sí, però encara és l’hora de que Triay i UPCM rectifiquin els insults i desqualificacions vessats sobre Maite Salord i Pilar Carbonero, només per ser presents a la concentració. Triay era present a la tractorada de la plaça de la Catedral, que encapçalà Pons Anglada. Ni un comentari públic com a representant polític. Ni la més mínima recrimicació pública per les formes emprades a l’interior de la seu del Consell, ni per les desqualificacions cap a la consellera. Triay va callar. “El silenci dels anyells”. I aquí, el polític que té certa credibilitat per unes coses, la perd en altres, i repetesc, aquí és perd políticament en Joan Triay.
.
Diu UPCM que “Somos regeneracionistas, porque U.P.C.M. asume como finalidad primordial de su creación el compromiso de regenerar la vida política y servir al pueblo de Ciutadella”… També diu que “Toda cultura es la plasmación de la creatividad y la manera de ser de un Pueblo. El idioma es uno de los vehículos para su transmisión”… I me deman, i per què no l’empren, a l’idioma, per transmetre la cultura ‘autóctona’ i “servir al Pueblo”. O, de quina cultura estam parlant? No vull amb açò imposar cap llengua, però sí demanar no confondre i ser coherent.
.
Voldria acabar amb una frase, la que va dir na Tònia Salord quan va aparèixer al costat d’en Triay el mes de juny per recriminar la manifestació del Pins: “el Ayuntamiento restaurará la fuente y se repondrá en su lugar “tanto si resulta viable el proyecto del parking como si no”. Ah!! Perdó, no va dir quan. És cert.
.
Disculpau, és que feia uns dies que no opinava, i he abocat…
.
La tradició diu que avui, dia de sant Esteve, toquen canelons.
Bon profit.
Decir lo que se piensa no es hacer el rídiculo, otra cosa es que haya quien quiera ridiculizar por ello.
No comprendo la “preocupación” de menorquit por el simple hecho de que una persona y un partido al que se alude sistemáticamente de forma despectiva, decidamos exponer nuestro punto de vista en el mismo lugar en que unos cuantos distorsionan burdamente lo que en realidad es UPCM.
UPCM hizo saber a los “parroquianos” que menciona menorquit, que de ninguna manera era aceptable que se interrumpiese un pleno o que se brindase el pretexto para hacerlo, aunque en cierta manera pudiese interpretarse que mediaba provocación al menos en un caso, cuando el Sr. Brondo tuvo que reconocer que se habia “excedido” al negarse a conceder turno de palabra por alusiones, de todas formas se les ha reiterado que procedieron de forma inadmisible.
UPCM nunca ha perseguido a nadie por sus ideas políticas, al contrario hemos sido el blanco de numerosas persecuciones en todos los ámbitos por seguir nuestros principios. Persecución que demasiadas veces ha alcanzado incluso a parientes y amigos.
Por la parte que me toca, soy consciente de que me equivoco demasiadas veces y lo he reconocido bastantes, rectificando, desde el caso del agua para la Brigada a lo de los Pinos. En el colectivo en defensa de la Plaza lo saben perfectamente, como lo sabe todo el que ha querido enterarse.
En cuanto a lo de la tractorada se decidió dejar en libertad de acudir a título individual y se dió la consigna de que ningún militante de UPCM entrase en la sede del Consell, la Consellera sabe perfectamente como se comportaron el par de afiliados que entraron en el Consell por no haberles sido comunicada la directriz del partido.
Insulto no pronuncié ninguno cuando lo de los Pinos, en cuanto a descalificaciones también las hubo del otro lado y sí alguien reconoció su equivocación en ese aspecto, aunque fuese privadamente, ese fuí yo.
Por otra parte, dejando a menorquit al margen porque este Sr. razona y no emponzoña, no me extrañan las simpatías de algunos por los tránsfugas. Alguno de los que ahora quieren aparentar la actitud del perdonavidas, en el pasado puede comprobarse en esta página que no han retrocedido ante nada para emplearse a fondo en el ataque personal, ahora quieren ocultar toda la evidente carga de odio acumulada bajo el disfraz de la indiferencia. Maduras “caperucitas” que nos dedicaban obsesivas diatribas, intentan tergiversar el sentido de lo que dijeron, entre risitas nerviosas.
Muy divertido es comprobar como han hecho todo lo que han criticado. Como practican con rigor lo contrario de lo que predican. Que bien torean desde la barrera. Tartufo como emblema, credo y libro de cabezera. Corresponderles con la frase que conviene al falso talante: “El mayor desprecio es no hacer aprecio”.
No sé ni com es pot arribar a plantejar que na Matilde pugui ser na Tònia Salord. Si tingués una part de la cultura de na Matilde ja fariem bo! Sa veritat, no la veig escrivint amb aquest estil. I que consti que sé de què parlo.
Senyor Triay:
La meva preocupació no és perquè vostès opinin, faltaria més! És fer-ho de forma oficial com a UPCM a un bloc que no és la línia oficial de cap partit, encara que ´si és cert, una majoria hi pot tenir una afinitat PSM o propera. Em xoca que a una reunió de la vostra executiva s’aprovi rebatre les opnions d’un bloc obert i lliure però no oficial de cap formació política. Interpret, només, que voleu rebatre qualsevol opinió lliure dels ciutadans, i hi teniu el dret, quan els partits tenen els seus estaments politics i institucionals per despatxar el pensament i acció polítiques. Em sorprèn i em preocupa, sí, que sigui a la manera oficial “según lo acordado por nuestra ejecutiva.
.
Si ja sabem que va comunicar a la Junta veïnal la decisió de l’aparcament del Pins. No li deia açò Sr. Triay, li deia que no va rectificar sobre les desqualificacions a les portaveus d’esquerra. I no em val que reconegui l’error, em valdrà la disculpa o el retirar aquelles paraules, però públicament. Vostè és un càrrec públic i aquells paraules les va fer des del càrrec polític que té i tampoc em serveix que ho hagi fet en privat. Admetre equivocacions sobre desqualificacions fetes a l’opinió pública volen rectificació pública, no en privat.
.
Tampoc em serveix i no em contesta sobre els fets de la tractorada. No li he demanat quines directrius va marcar el seu partit (llibertat?) sinó per a quin motiu no va recriminar públicament les accions del col·lectiu de la tractorada i les formes emprades a l’interior del Consell. Com a polític present hauria de tenir el mateix criteri en públic amb unes formes que no van ser correctes a la tractorada, com tampoc van ser correctes per part d’alguns individus a l’Ajuntament el dia de la concentració dels Pins (no imputables a les portaveus, i vostè ho sap) A aquesta, no s’ho va pensar dues vegades a l’hora de recriminar pels mitjans; a la del Consell, silenci. Voldria entendre el seu bon criteri com a polític en les actuacions i fets com a representant del poble, i no ho ha fet. I no em val en privat perquè vostè és un respresentant públic i els ciutadans el coneixeran per la seva actuació política, o sigui pública, no privada. De vostè, no m’interessa ni em preocupa la seva vida privada, la hi respect, sincerament. Però de la seva actuació política sí que com a ciutadà em poden preocupar i molestar algunes accions o criteris desiguals. Els polítics, per mi, tenen l’autoritat que els atorga la sobirana voluntat popular, però en el propi exercici, estau sotmesos a la crítica popular, i a vostè, açò li costa pair, i s’hi ha d’acostumar. No som partidari del menyspreu i l’insult a l’hora de rebatre visions polítiques, perquè és quan el debat s’empobreix, i ja té prou mala premsa l’exercici polític com per a què anem amb garrotades verbals dia sí dia també. I no ha de confondre com a menyspreu o insult la sàtira o la ironia en l’afer.
.
Per cert, Sr. Triay, he repassat el meu escrit i no he trobat cap forma despectiva cap al seu partit. Altra cosa és que la seva ideologia, a part de tenir moltes contradiccions i oblits històrics, es fa molt enfora del meu pensament. I açò és una lliure opinió meva, mai un menyspreu o insult.
.
Salut, però també salut política, que ens vindrà bé a tots.
Señor Menorquit:
En nuestra última reunión se puso en conocimiento de la Ejecutiva que algunos de los que escriben en esta página (que no todos y ni siquera la mayoría), distorsionaban lo que es UPCM en sus constantes alusiones a nuestro partido, repletas de ataques personales, de una forma bastante obsesiva y sistemática, no le pondré ejemplos porque los hay a raudales y para encontrarlos basta con ir remontándose hasta Agosto. Así que decidimos legítimamente salir al paso de tanta insinuación falaz, de tanto sarcasmo, de tanta desfiguración ridiculizante y ridícula, aparte del odio que se desprende de algún pasaje.
En lo de los Pinos ya le he dicho que descalificaciones las hubo desde todas las partes. Se equivoca cuando dice que me creo en posesión de la verdad absoluta, porque en la vertiente pública que le interesa de mí según dice, he reconocido y rectificado errores políticos. Y tenga en cuenta que una de las causas que contribuyó a deteriorar nuestras ya deterioradas realiones con los tránsfugas por lo que iba aflorando en la Comisión Nerer, fue admitir nuestro error en los Pinos.
En cuanto a la tractorada no hay nada que rectificar, porque nadie de UPCM actuó mal en ese caso, ni alentó algarada alguna. Repito que la Consellera puede confirmarle que nadie de UPCM le faltó al respeto, es más la persona que se identificó como miembro del partido dentro de la sede del Consell porque no se había enterado de la instrucción de no entrar en la misma bajo ningún concepto, se comportó con toda corrección.
Ya explicaba en mi primera intervención en esta página que la misma se producía con la premisa del máximo respeto a la ideología mayoritaria de los que escriben aquí, no así a los que, por mucha cultura que tengan nos atacan obcecadamente sin conocernos ni mucho menos comprendernos.
Sr. Menorquit, decía anteriormente que Vd. razona, no me refería a Vd., al hablar del tono despectivo que emplea algún otro. Con Vd. puedo no estar de acuerdo en muchas cosas, pero se conduce como un caballero.
El objetivo de entrar en esta página no era debatir contradicciones u olvidos históricos, que respeto que nos achaque desde su libre opinión mientras la nuestra es exactamente la inversa y podría empezar por el último Pleno, sino dejar constancia de que UPCM no es como dicen algunos en este foro, algunos cuya inquina llega tan lejos que se pronuncian por el despilfarro frente a la buena administración, por los defensores de la corrupción frente a quienes la denuncian, por la malversación frente a la austeridad, por el incumplimiento habitual frente a la aplicación de la normativa, por la indecencia política frente a la coherencia de los que nunca hemos engañado a nadíe, por los tránsfugas frente a UPCM.
Salud, en todos los sentidos.