A través del meu correu electrònic, qualcú que s’amaga sota el nom de “no als transfugues” (sic), m’ha enviat un missatge amb el nom de “Avel·li, el seu cunyat i Pi”(sic), amb un arxiu que conté tres fotografies en les quals, des de diferents angles, es pot veure l’ex-regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, el seu cunyat i l’advocat Juan i Pi, asseguts en un bar, al voltant de la mateixa taula. El correu no tenia text. Ara bé, ràpidament s’estableix la relació entre les imatges i les notícies aparegudes en premsa, aquests darrers dies, sobre unes pressumptes obres il·legals en un xalet de la família de l’ex-regidor la responsabilitat de les quals sembla que podria recaure sobre el seu cunyat.
Just veure les imatges, m’he demanat per què, per què qualcú perd el temps fent aquestes fotografies. Per què aquest interès malaltís de difondre-les a través de la xarxa (en poques hores, sabem que arriben a moltíssima gent). M’ha semblat un acte tan gratuït, tan menyspreable, tan covard, tan poc respectuós amb la intimitat de les persones que no me n’he pogut estar de dir-ho públicament. No sé qui m’ha enviat les fotografies però, sigui qui sigui, que sàpiga que na Maite Salord no en vol rebre més. No m’interessen perquè estic convençuda que la finalitat mai, mai no justifica els mitjans, com a mínim en una democràcia. I no cal que digui que, des del PSM, fa anys que treballam per denunciar les irregularitats urbanístiques a l’ajuntament de Ciutadella. Només cal recordar que la creació de la Comissió d’investigació sobre la permuta del Palau Saura Morell va ser una iniciativa nostra. Tanmateix, aquest joc brut d’anònims que s’ha instal·lat al nostre poble el consider vomitiu. Anònims a la bústia de l’ajuntament, anònims a través del correu electrònic… On anirem a parar, per favor?
No consider legítim l’equip de govern del nostre ajuntament. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Consider que l’ex-regidor d’urbanisme ha estat el polític més nefast que ha tingut Ciutadella. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Ara bé, d’aquí a admetre que, per denunciar-ho, val tot, n’hi ha un bon tros. El respecte a les persones és bàsic. Bàsic i elemental. La via per treure a la llum pública totes aquelles actuacions polítiques denunciables només pot ser una: la que parteix de la feina, del rigor i de la responsabilitat.
Durant la campanya electoral de les darreres municipals, tots els partits ens vam omplir la boca de paraules com dignificar la vida política, recuperar la confiança dels ciutadans. Jo m’ho creia. M’ho crec. I faig feina cada dia perquè sigui així. És per això que quan veig aquestes actituds revengistes em revolt: si és això el que entenem per dignitat, que déu ens agafi confessats. La finalitat, torn a repetir, no justifica mai els mitjans. Com a mínim, això és que pensam els que creim en la llibertat i en la democracia.
- El pensament ordenat/Opinió
- 11 comentaris
L’aire comença a ser irespirable. A Ciutadella l’aire és espès, dens, pestífer. He tronat des d’aquest mateix bloc contra els nou trànsfugues. He desqualificat, amb tota la duresa possible, la seva actuació. No m’he mossegat la llengua en titllar a n’Avel•lí de tot l’imaginable. Tot el que dic ho mantenc. Però hi ha límits. Sortosament els demòcrates ens posam límits. Sabem que no tot val i que no tot el que és útil és èticament utilitzable. Al contrari, som i serem precisament perquè som capaços a renunciar a la podridura, a la pestilència, a l`ús execrable de mitjans poc honorables. És antiga, és molt antiga la dicotomia entre els interessos i la decència. Ens podem remuntar al segle XV, quan ja el gran Leonardo ens advertia: “el propi interès millor ens serveix quan no ens deixem emportar per ell”. Ara a Ciutadella, algú es deixa emportar pel seu propi interès sense importar-li mantenir un mínim de respecte a allò que per a mi és sagrat: la dignitat de les persones.
No és res nou. És l’abc de qualsevol totalitarisme. Des de les difamacions contra els jueus, prèvies a la Kristallnacht, durant la república de Weimar, a les campanyes brutes i oioses contra els kulacs a la Rússia stalinista. No penseu que faig llarg amb els exemples. Tot sempre comença amb un gra de sorra. A Ciutadella ha començat. Ha començat amb aquest enviament de fotografies invasores de la intimitat, ha començat amb la utilització d’un cert i reprovable mal ús dels mòbils públics per esbombar qüestions personals, ha començat quan algú ha pensat que per aconseguir les seves finalitats tot valia. Quan algú ha pensat que no hi havia límits. Quan s’ha deixat que aquest algú cregués que la seva ideologia ultradretana era acceptable perquè se l’acceptava a una mateixa taula. Perquè no ens enganem, sabem d’on surt el miasma que poc a poc tot ho infecta. El vaig batiar ja fa temps: Ubú. Però ja no basta citar el teatre absurd de Jarry, ara ja ens toca Brecht: ”…també l’odi contra la baixesa desfigura la cara”. Aquest odi, aquesta set de revenja, aquesta obsessió morbosa…també desfigura la cara de Ciutadella. No cal entonar el “J’accusse” de Zola, no cal tronar des de les illes normandes com Victor Hugo, no cal encara amagar-se a les catacumbes de la política com l’Ajmatova , “…pretenen abastar-lo ments alienades”, ni tan sols cal de moment la resistència de tants i tants a tantes i tantes èpoques. Però no amaguen el cap sota l’ala. Tot comença amb un gra de sorra i és el ratolí qui venç la muntanya. Cal aturar-ho ja ara. Cal deixar ben clar, com fa na Maite a la seva entrada, que no tot val, que hi ha coses que no ens valen. Però cal encara una altra passa. Si no avui, demà serà necessària. Amb els instigadors d’aquestes actuacions que tot ho empudeguen cal dir-los una sola paraula: no. No ho aconseguireu perquè amb voltros no hi compartim taula. A Ubu cal dir-li d’una vegada: amb el feixisme no hi haurà mai connivència, ni acord ni bones paraules. Sols la denúncia i el silenci. La denúncia davant les corrupcions però també davant les actituds antidemocràtiques i el silenci davant les sol•licituds i els cants de sirenes enverinades, perquè davant les proclames mancades d’ètica a vegades, com diu Alfred de Vigny : “Seul le silence est grand, tout le reste est faiblesse”.
Inspirat escrit, Matilde. La veritat és que em preocupa molt aquesta espiral de denúncia anònima en què hem entrat: avui reb jo; demà t’ho torn. I això pot convertir-se en un no acabar que no fa més que enrarir la vida política de Ciutadella. I el més greu de tot és que no hi veig solució. Políticament, els trànsfugues no tenen cap legitimitat. D’altra banda, des de l’oposició, tenim el deure de denunciar les possibles actuacions tèrboles que detectem. Però sense caure en mesquineses. I perceb un aire enrarit, una guerra silenciosa que té molts de fronts oberts (sabrem mai tots els motius de la formació del grup mixt?). El joc dels polítics, però, hauria de ser net i no ens hauríem de deixar endur per una actuació de focs d’encenalls que no fa més que alimentar aquest clima de crispació. Hem de tenir el cap fred si de ver volem que Ciutadella recuperi la normalitat política que va perdre dia 30 de juliol.
Maite, crec que has fet molt bé en fer públic el que t’ha succeït: penso que la transparència és bàsica`per tal que les persones que hem deixat de creure en la majoria de polítics per tot el contrari hi puguem recuperar la confiança.
He de reconèixer que no segueixo fil per randa tot el que està passant a Ciutadella: des de Barcelona, si no és que tens tot el dia per moure’t per la xarxa, és impossible, però una cosa la tinc ben clara, i et dono totalment la raó: la finalitat mai justifica els mitjans, i crec que qui està enviant els anònims també ho té ben clar. Ho crec per què, una de dues: o és tant cobard o cobarda que no és capaç de donar la cara i, si té alguna cosa a dir o per fer, fer-la pels mitjans normals, o sap perfectament que el que fa no està bé.
Maite, jo no hi entenc gens, de com funcionen els sistemes informàtics: prou feina tinc a publicar amb èxit comentaris a blocs com el teu i a fer que el meu funcioni amb uns mínims de presentació desitjables, però estic segura que hi ha d’haver alguna manera de descobrir quí s’amaga rere els anònims, per què? Doncs això no ho sé, o no ho he de decidir jo, però, com a mínim, si es veiés descobert, potser li passarien les ganes de tocar allò que no sona.
ànims i endavant, que persones com tu, feu falta, dins del món de la política!
Què hem d’acabar tots al jutjat? què hem de trepitjar el més sagrat? què hem de pagar espies perquè enfonsin els nostres adversaris amb tàctiques indignes? què hem perdut l’oremus? qui es pot dedicar a anar per la vida (seguint o trobant-se per casualitat) a ex regidors i fer-lis fotos mentre tenen una conversa privada amb un familiar i un misser? Ahir vaig veure en un canal digital una conversa entre el periodista Sardà i un membre de la cúria vaticana; el periodista li demanava si era cert que hi ha espies al vaticà i els telèfons estan intervinguts. Aquell sacerdot deia que el tema dels espies era probable i el dels telèfons era segur!! volem açò? perquè si és així, Maite, recoman a tots els polítics que avisin públicament dels seus moviments, reunions familiars, quan van al metge o a cercar els fillets d’escola i així evitar l’exclusiva dels 007 de torn. I si la cosa va en sèrio: denúncia al jutge i protecció policial! Quina vergonya!
Si com assembla, aquestes fotografies surten de l’entorn d’UPCM, heu pensat que suposaria governar amb una gent així?
Realment, com diuen na Vela i en Silve, s’hauria d’acabar d’una vegada amb aquesta forma d’intervenir en la vida política de Ciutadella via anònim i atemptant contra la intimitat de les persones. He de reconèixer que el primer que vaig pensar quan vaig veure les fotos va ser: I si un dia aquest objectiu es gira cap a mi? I si un dia som jo la fotografiada? A qui li importa amb qui vull prendre un cafè o una canya?
Respecte al que comenta Zodiac, no sé amb certesa de quin entorn surten les fotografies. Ara bé, ja he dit -en aquest bloc mateix- en prou ocasions que hi ha formes de fer política que no m’agraden gens. No m’agrada el populisme i no m’agrada que es mesclin temes personals amb temes polítics. En contra del que s’ha afirmat en prou ocasions, sempre he estat molt conscient de les dificultats que suposa formar un govern alternatiu a Ciutadella. Ho vaig dir a l’entrevista de l’IRIS: hi ha dos partits d’esquerres i dos de dretes i, si per posar-se d’acord aquests dos darrers, en teoria afins, van negociar tres mesos, i per durar-ne nou!, ja està tot dit. L’objectiu és formar un govern amb garanties d’estabilitat i això duu feina. Molta.
M’ha agradat molt l’escrit, com sempre, de Matilde de la Mole i sobre tot quan diu que a Ubu cal dir-li que amb el feixisme mai hi haurà convivència. També se li hauria de dir que aquesta batalla personal que té amb alguns regidors del grup mixte no interessen al poble i que ell tampoc és un sant. Ara està imperant allò del tot val per aconseguir el que desitja “PODER”, no només per a denunciar irregularitats, que s’ha de fer, també per a fer la vida impossible a aquelles persones, entitats…que no són afins a la seva manera de pensar i de fer. Només cal veure com contesta quan algú intenta dir-li allò que no vol sentir i jo en deman: SAP QUE ÉS LA LLIBERAT D’EXPRESSIÓ?? SAP QUE ÉS LA TOLERANCIA? i el que no voldria i ho sembla és que us utilitza a vosaltres per a aconseguir la seva finalitat. Des d’aquesta plaça us deman que segueu sensats i no us deixeu emportar pel seu odi.
Gràcies, Mar, pel teu comentari. Estic absolutament d’acord amb tot el teu anàlisi. Coincidim. Ubú respira odi, és odi. De fet l’essència del feixisme és l’odi. Quan dius que Ubú vol poder “per a fer la vida impossible a aquelles persones,entitats…que no són afins a la seva manera de pensar i de fer”, estàs definint amb precisió les característiques del feixisme. Mira que en deia l’abominable Mussolini sobre la seva criatura:”…fora d’ell no pot existir cap valor humà o espiritual, i molt manco res pot tenir valor”. És exactament allò que tu planteges.
Per la meva part també em preocupa que assembli que el PSM està amb una certa connivència amb Ubú i, pel que he llegit, també li preocupa a Zodiac. Pot ser seria hora que es deixessin les coses clares i un “no” estentori sonés clar i net contra la possibilitat de governar amb Ubú.
Ell ha basat tota la seva panòplia política en l’odi als díscols, bé ho has copsat Mar, però com diu La Rochefocauld “Quan el nostre odi és massa viu ens col·loca per sota d’allò que odiem”.
Poc a poc, descobrint la seva veritable cara, Ubú s’està col·locant per sota dels díscols. Paradoxes. Sanes paradoxes que posen, prest o tard, a tothom al seu lloc. Els díscols, els trànsfugues, no són àngels, possiblement són corruptes, però són persones.
Només el feixisme -blau o roig tant dóna- nega la categoria de persones, i actua en conseqüència, a aquells que no combreguen amb la seva obssessió totalitària. I això es pot fer a gran escala o a un petit racó del món, però és el mateix paradigma: els qui no pensen com jo no mereixen respecte. Sabem els resultats que això va tenir a gran escala, no voldria veure els que pot tenir al petit racó de la nostra Ciutadella.
Cal valentia per dir no, per fer “..il gran rifiuto” del que parlava el Dant. Però, per això, podem conhortar-nos, al cap i a la fi com diu G. Bernard Shaw “l’odi és la revenja d’un covard intimidat”. Ubú.
Sí que em preocupa que el PSM s’avingui a governar amb la ultradreta, i molt. No en pot surtir res de bo, ni per Ciutadella ni pel PSM.
M’he perdut qualque cosa? El PSM està disposat a governar amb en Triay?
Na Maite sembla que no ho descarta. Quina estabilitat garantida es pot tenir amb un personatge així dins el govern?
Som votant del PSM i estava d’acord que, tot i les dificultats grosses que hi hauria pactant amb PP-UPCM-PSOE, crear el “govern de salvació”, permetria retornar la governabilitat i fer fora a un equip de govern que, en principi només es representa a si mateix. Convençut estava que l’experiment seria complicat i que governar amb partits totalment oposats a l’ideari del PSM podia conduir a un desacord continuat. Tot i així ho hagués provat. La sort ha estat que el PSM ha sabut posar seny i frè. Calma i paciència han estat el seu full de ruta. Asseure, parlar i acordar els seus principis. No s’han ajagut a les pressions per governar ràpid i enllestir-ho tot prest. Saber marcar el tempo, el tempo del PSM ha jugat al seu favor. Aquest temps que ha fet ressituar a cadascú: PSOE ràpid, ràpid que perdem el tren, PP desgavell total, jo dic i a la mitja hora em desdic i UPCM que ens mostra una forma de governar la qual abanderen però que duita a l’extrem que l’estan duent fa que els ciutadans ens plantegem quin és l’interès real, quina és la seva pretensió, per què aquesta gran obssessió amb alguns membres de l’equip de govern, i tot el que en un principi podia compartir -vetlar per l’interès general, fora corrupció, fora …., de malaltís que és pot acabar que facem màrtirs a qui d’entrada voliem fer fora. I no vull ni pensar com de màrtirs els pot acabar fent el propi PP. No em costa admetre que em vaig equivocar quan vaig pensar que l’experiment “govern de salvació” era possible.