Des del 2006, la “Fundació Gadeso” –que té com a objectiu la investigació participativa de la realitat de les Illes Balears- duu a terme una singular enquesta d’estiu per tal de conèixer quins són, segons els ciutadans, els principals “horrors” de les Illes. Aquest any, amb 4836 intervencions, les respostes han estat aclaparadores: la corrupció (66,8%) i l’urbanisme descontrolat (64,5%) ocupen els primers llocs en la llista de preocupacions dels illencs enquestats. Evidentment, en aquest sentit, el percentatge és més alt a Mallorca que no a Menorca, si exceptuam el cas de Ciutadella.
Sens dubte, els escàndols de corrupció que es van destapant des del Govern Balear (cas Bitel, Turisme Jove, cas Son Oms…) han influït molt en les respostes obtingudes. Tenir, en aquests moments, com molt bé explicava, a les pàgines de l’Avui, Sebastià Alzamora, un 8,47% de diputats del Parlament de les Illes Balears imputats és un fet gravíssim que no pot deixar indiferent la ciutadania. D’altra banda, les diferents actuacions de l’àrea d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, durant el mandat 2003-2007, que actualment es troben al jutjat (cas del solar de les rates i cas Nerer) són percebudes, al carrer, com la part visible -i mínima- d’una forma d’actuar poc transparent i en la qual els interessos privats anaven sempre per davant dels públics.
Així les coses, em sembla evident que la corrupció d’uns pocs polítics té la capacitat de dinamitar, tanmateix, les bases de la democràcia: perquè fa perdre la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics des del moment que, generalitzant, es fica a tothom dins el mateix sac; i perquè, a partir d’aquí, ja tenim el terreny ben adobat perquè es manifestin les formes de fer política més populistes. Un populisme que, no ho oblidem, neix i s’alimenta de la corrupció (quan l’interès personal ha substituït l’ideari del partit) i que, a més, només pot sobreviure en la confrontació personal entre els polítics i en l’espectacle continu.
El discurs populista és demagògic, poc concret, canviant, fins i tot, i amb una forta crítica cap a l’organització dels partits polítics. Amb un llenguatge sovint agressiu, el que importa és connectar de forma ràpida amb una ciutadania decebuda que té la necessitat de creure en una regeneració política que no accepten que pugui arribar de la mà dels mateixos partits que emparen individus corruptes. En el fons, tot plegat, com ja he dit, és un peix que es mossega la coa: les bases del sistema democràtic es van debilitant de forma alarmant si no s’hi posa remei.
Lluitar contra la corrupció, doncs, des de dins mateix dels partits polítics es fa imprescindible. La sensació que no passa res, que ningú no dimiteix, que els corruptes són justificats i encoberts pels seus companys de sigles provoca un sentiment de frustració i desconfiança que, a la llarga, pot acabar sent devastador. Un autèntic horror. L’autèntic horror de les Illes, en aquests moments.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Altra volta enhorabona, Maite. Aquest comentari que enllaça perfectament amb l’anterior ” Una crida a la sensatesa”, de fa uns dies, ens torna a donar la mesura d’allò que una persona dedicada a la política amb honestetat és capaç de donar.
Absolutament d’acord amb l’anàlisi. El boulagerisme francès del XIX, el lerrouxisme o fenòmems més actuals com el de l’holandès Pym Fortuyn a Holanda, el chavisme de Venezuela o els espanyols de Ruiz Mateos o Gil y Gil ens demostren quant d’encertada estàs en la teva reflexió.
Però no cal anar tan lluny, a Ciutadella mateix el sorgiment de formacions polítiques com el PMQ de Llorenç Casasnovas o l’UPCM de Joan Triay són conseqüència d’aquest desànim democràtic que la corrupció i el mal govern nodreixen.
Sens dubtes és una espiral perillosa, per mor que la mateixa democràcia ofereix les fórmules perquè guanyin espai aquells que no hi creuen i si poguessin la destruirien. És un esquema clàssic. Només es pot combatre amb el redreçament moral de les formación polítiques democràtiques. Gens senzill però possible. Al cap i a la fi com va dir, en una frase ja famosa, Alfred E. Smith, governador de Nova York a principis del XX, “tots els mals de la democràcia es poden curar amb més democràcia”.
Crec que no podem dir que el sistema actual és una democràcia, crec que és més que res una “partitocràcia”, en la que els partis polítics són els únics que poden governar. Els Partits, i no el poble, diu qui ha de governar. Els ciutadans en tot cas trien un equip o un altre, vinculat a un (normalment dels grans) partit. Tothom sap com funcionen els partits, i si a nivell local encara ens podem salvar (perquè es una cosa més propera), a nivell estatal la partitocracia (del PPSOE) encara és menys representativa. Les colçades, els ascenso les disputes per arribar dalt,…
Ja que el sistema (i els governants) els trien els partits polítics, aquests són èls màxims responsables de qualsevol cas de corrupció. No val açò que diu el PP i els seus mitjans que la corrupció es una cosa humana (és clar que ho és, pero no tots els humans són iguals) i que tothom pot picar. Sinó mirau en Roldàn (ahir a T5, penós), del PSOE. És clar que no tots els partits són iguals. Però quan aquests són més grans, tenen més gent i més diversa, peró també tenen més poder, la tentació es veu que és molt gran.
Ja sé que aquest és el sistema que tenim, i que com diu molta gent, és el millor dels pitjors existents. Però si la gent pensa que els polítics tenen per norma fotre la mà dins la caixa, es perquè els propis polítics, amb els casos de corrupció, així ho han demostrat. Malgrat tot, vull creure (i em consta que així és) la majoria de polítics (de tots els partits) és bona gent, i molt treballadora, i que ho fa pel bé del poble,…, el que passa és que només que un robi per mil taca a deu mil.
Soc una decebuda del sistema “democràtic”, m’explico: després d’un temps de no creure en la política, de pensar que tots els polítics són iguals, bé, després d’un temps de creure en aquesta mena de tòpics, hi havia tornat a creure, havia cregut possible un canvi, una manera nova de fer política, d’actuar amb sinceritat i honestedat. Jo, innocent de mí, vaig creure, per exemple, que un govern més aviat d’esquerres a les Balears, impediria la construcció de l’hospital de referència a Son Espases i no fouu així… El Bloc, vaig pensar aleshores, sortirà d’aquest govern de traïdors… Res, aquí no passa res, i el que em sap més greu, el que realment em fa mal, és que ja no sé en quin partit creure. És ben cert que, a tot arreu, hi ha bona gent, gent que creu sincerament en allò que fa, que actua amb honradesa i bones formes, però, per desgràcia, no és qui porta el pes de la política, i encara hi ha una cosa que em dol més: si hi ha tanta gent preocupada per la corrupció, si realment els preocupa el que està passant, per què no s’organitzen i actuen? Potser sí que és possible canviar aquest sistema, però crec que manquen ganes de fer-ho.
I es que fins i tot la política i els partits polítics están en crisi. És cert, la democràcia és el sistema menys dolent, però tot i així, no vull els altres, que ja sabem com són. La partitocràcia? Pere, la política la fan humans, els partits polítics es formen amb persones i res es decideix per si sol. Decideixen persones, amb encerts i desencerts. Jo també he pensat i pens sovint com voltros; com tu Pere i com tu Vela (per cert, m’ha agradat e poema). Tots els polítics són iguals…, els partits fan el que volen…. I noltros què feim?. Ens posam rere l’ordinador a dir el que està bé i el que está malament? Hi on és la nostra participació en la societat?. La política no és allò que només fan els polítics a les institucions o partits. la Política ho és tot. Caminar pel carrer és política. Anar a treballar, jugar a futbol o anar a una escola de música. Només una alta particiació social en les decisions quotidianes (vesins, clubs esportius, associacions culturals, moviments socials, dignifiquen la politica, o sigui les decisions sobre allò que ens envolta.
“Vosaltres joves, heu de participar en política, perquè tant si hi participau com no, la política es farà ben igual. I si no hi participau, la politica es farà en contra vostra”. No record de qui és la cita (Matilde, ajuda’m).
La crítica als polítics és sana, saludable; igual de sana i saludable que jo aquí critiqui la comodidat en que voltros, Pere i Vela, vos queixa dels polítics. Volem tenir un bon sou, viure sense problemes, acomodats, i a més volem que els politics ens serveixin més comoditats. La política és partidocràcia… i així Pere, què feim?
Vela dius: “si hi ha tanta gent preocupada per la corrupció, si realment els preocupa el que està passant, per què no s’organitzen i actuen?” Vela, i per què no comences tu per organitzar-te o per participar en algún lloc per combatre la corrupció? I és que clar, és fàcil dir que els poítics ho arrangin tot.
No em mal interpreteu, és la reflexió sobre la vostra reflexió. És parlar de les coses i discrepar de les coses. Però a vegades no basta parlar, o garla, que vol dir xerrar per xerrar. Què l’opinió vostra és bona i sana? i tant que ho és.
La Políitica (en majúscules) és una cosa, els polítics poden ser una altra.
Cal que tinguem arguments per criticar els politics. Són criticables el que decideixen en funció de la idea que un tengui, però no pel simple fet dei ser polítics. Si la corrupció s’aclarís d’avui per demà viuríem al paradís. I els paradissos són estadis que no pertanyen al present, la política sí, però açò és tan complicada.
Ha estat un plaer reflexionar sobre les vostres reflexions. Seguiu opininat perquè aquesta és, de principi, una primera passa per a la participació.
Bona nit
Si la política decep i la corrupció és una xacra que frustra els ciutadans, més que mai hem de lloar la labor política de Maite Salord i els seus companys de partit. Quan es veu el que tenim de les institucions, satisfà veure que hi ha uns polítics (amb encerts i errors) que lluiten per dignificar la Política, o sigui allò que ens afecta, i que en fan de l’exercici políitc un servei sensat i honrat. Si hi ha partits i polítics corruptes, insesats i pocavergonyes, no els votem. Noltros, els ciutadans, tenim la paraula. La democràcia no és tant dolenta, potser no la sabem emprar prou bé.
Ara sí, bona nit
Molt d’acord amb tot el que escrius, Menorquit. La cita que esmentes és en castellà i diu textualment: “Vosotros debeis hacer política, aunque otra cosa os digan los que pretenden hacerla sin vosotros y, naturalmente, contra vosotros”. És de les sentències de Juan de Mairena, heterònim d’Antonio Machado.
Menorquit, tu mateix has mig respost la pregunta de per què no començo jo per organitzar-me: penso que, en el moment en què opino, quan faig un comentari com el que he fet, estic fomentant que d’altra gent també reflexioni i, d’aquesta manera, intentar unir esforços per tal de canviar tot això que, en opinió meva, ens està duent a un carreró sense sortida. Per què no m’implico més en qüestions polítiques? En primer lloc, per raons personals que tenen a veure amb el fet que el dia té 24 hores i no tinc temps per fer gaire cosa més del que faig, i, en segon lloc, i potser m’equivoco però és la sensació que jo tinc, pel fet que queda demostrat que, quan vols canviar les coses des de dins, una de dues: o el sistema et canvia o et fa callar. N’hi ha molts exemples, d’això que dic, per trobar-ne, et recomano que facis un passeig pel bloc de l’Escriptor, i també polític, Miquel López Crespí (pobler.balearweb.net): un altre exemple com na Maite Salord de persona honesta que creu realment en allò que fa, però que ha estat marginat i calumniat pel simple fet de dir les coses pel seu nom: jo no vull acabar així i és per això que crido a la mobilització popular, en la qual, i potser em rehitero, si que participo d’alguna manera, ni que sigui donant la meva opinió. M’alegro que t’hagi agradat el darrer poema del meu bloc, passa-hi i comenta i opina-hi sempre que vulguis!
Molt interessants els comentaris que heu deixat. En general, tots esteim d’acord que el tema de la corrupció fa mal, molt, a la democràcia. Ahir llegia, no sé on, que els diputats del Bloc (l’únic partit del Parlament Balear que no té imputats) van ser insultats, defora del Parlament, per uns vianants: tots els polítics són iguals, és la lectura que es fa, de tot plegat, al carrer. Una llàstima. Però hem de continuar endavant, des de tots els àmbits, per fer-hi front. Com diu na Vela, uns opinant i d’altres, carregats de moral, a primera línia. Per cert, a mi també m’ha agradat molt el poema que tens penjat al bloc. I gràcies per posar-me al costat d’en Miquel López Crespí, escriptor que aprecii molt.
Maite, si el sistema polític comptés amb més persones com tu o com en Miquel Lòpez Crespí, i segur que com altres persones de les quals no puc parlar per manca de coneixement, ara mateix no ens hauríem de qüestionar la validesa d’aquest sistema, per què, de ben segur, la democràcia seria real i funcionaria correctament. Em preocupa la corrupció, és clar que sí, però també i molt, el fet de no saber quin partit votar per por que allò que m’han promès en campanya electoral sigui paper mullat un cop guanyades les eleccions: hi ha tres coses que no puc aguantar: la incoherència, la traïció i la mentida i, per desgràcia, el sistema actual, està ple de casos de les tres coses, amb honroses eccepcions. Com li he dit a en Menorquit, m’alegro que t’hagi agradat el poema i, si et ve de gust, no duptis de comentar al meu bloc!
Hola a tots.Poc moviment. I açò que na Vela i en Pere ho van animar una mica. Bé, abans de tot, i després de llegir el meu anterior comentari aquí, voldria demanar-li disculpes a na Vela i en Pere pel to, potser, altiu, directe i tal vegada una mica dur que vaig tenir. Potser no vaig respondre amb la diligència que hauria. Tots opinam i moltes vegades no en feim res i per tant, incloc a la crítica que jo mateix feia d’altris.
.
Matilde de la Mole. Gràcies per aclarir-me la cita, emperò no la record que fos de n’Antonio Machado o de Juan de Mairena, sinó d’un pensador, d’un polític europeu… no ho sé. Però si tu m’ho afirmes, res a dir davant el mestratge teu. Ho crec si aíxí m’ho indiques. Amb les cites i frases. Mira que dels teus comentaris m’ha fet aficionar a les cites.
.
Vela, si el sistema polític ja pot comptar amb persones com na Maite i els seus, ja no és un sistema tant dolent. El sistema dolent és aquell que no permet gent com na Maite. I em reteraré, e sistema ens dona l’opinió i el vot, per tant potser que no sabem aprofitar el sistema que tenim, encara que et vull entendre, i sé el que vols dir. En politica ens hem sentit desenganyats tots en alguna ocasió.
Comentes, Vela, en el teu darrer escrit aquí sobre polítics com na Maite que “si el sistema polític comptés amb més persones com tu o com en Miquel Lòpez Crespí, (…) no ens hauríem de qüestionar la validesa d’aquest sistema, per què, de ben segur, la democràcia seria real i funcionaria correctament”. Idò, ja ho saps, vota na Maite, els seus i el que ells representen.
Amb el que si estic d’acord és amb allò que programes i promeses electorals. Aquesta, per a mi, és una qüestió que els partits en fan abús per ‘vendre’s’ davant unes eleccions quan tots sabem que després els programes serveixen per tirar-se les promeses a la cara del que van dir i no fan. Preferesc, en política, els fets, encara que abans no hi hagi hagut promese. Perquè els ciudadans volem els fets i el avanços factibles i reals.
.
Potser sigui un romàntic amb açò i també en altres coses, però en política vull que em convencin per les idees més que no pels programes. per tal i com va dir a qui vaig considerar un bon polític, Enrique Tierno Galván, “La política ha deixat de ser una política d’ideals per convertir-se en una política de programes”.
.
Maite, vaig llegir la teva entrevista a El Iris, i certament vos moveu tal com vau dir, més o menys. Moltes coses ja les havíem pogut intuir pels comentaris a aquest bloc. Però deies que les reunions entre partits havien de ser discretes abans de fer-les públiques i lamentaves que sortissin a la premsa. Pens que les reunions trascendiran a la premsa perquè hi ha gent que cerca una altra cosa, més que solucionar la crisis institucional, i em referesc a les ànsies de poder o de ser-hi, al govern. Ara sí m’adic amb el missatge teu de tenir paciència, però també una advertència donaria si fos al teu lloc: El contingut de les reunions, si tornen a trascendir a la premsa, s’han acabat. És fort, sí, però és una via. Et puc assegurar que el primer que filtra coses i informacions és en Joan Triay, i quan apareixen a la premsa és el primer que replica i que marca la crítica (ja coneix i té estudiat el tema). Sobre qualsevol tema apareix en Joan Triay com el venedor de titulars i el salvador de les situacions. Per què tant de cas dels periodistes a Triay si només és un regidor? Ell proporciona temes a la premsa i la premsa després li ha de fer el joc per marcar-li les pautes politiques que ell vol aconseguir. Has vist mai a la premsa una crítica sincera, raonada i seriosa de les polítiques i actituds de Triay? Per què no se’l va criticar amb la tractorada i l’assalt al Consell? per posar un exemple. En canvi la manifestació dels Pins va sortir ell durant dies criticant l’actitud dels manifestants i dien barbaritats.
.
En definitiva, cada vegada m’agraden menys el que fan el PP i Joan Triay i mira per on, tot i que va en contra del que pens i crec, que ja estaria bé que acabassin governant els que hi ha, perquè intuesc que un govern de concentració, amb el PSM o sense, serà un desastre. Basta veure el creuament de Vinent i Carbonero per la premsa. I açò en plenes negocioacions. I perquè no diu res na Gener? Vol cadira i calla? Injust que seguesquin governant els dissidents, però el govern de concentració pot ser un espectacle que segur acabarà en detriment de les esquerres, perquè ells tenen la premsa i la pocavergonya, i voltros ‘només’ teniu la dignitat. I aquesta gent, aquesta paraula no l’entén. Paciència. A veure fins quan es posen nerviosos el PP i en Triay pel poder.
Feia estona que no escrivia i tenia el gavatx ple.
Bona nit.
Salut, Menorquit. Sobre la cita en part tens raó. És del Juan de Mairena, però també la va emprar, modificant-la, el Papa Wojtila a un Congrés Mundial de la Joventut. M’assemblava millor no dir-ho gaire…
Perquè tanta por a la premsa i als periodistes. La ciutadania, i no sols els membres dels 4 partits, tenen dret a saber el que es parla, i del que tracten. Oi tant, que en tenen. Les negociacions així com un bon govern han de ser transparents. Amb aço no vull dir que les negociacions es tenguin que fer a base de titulars, sino asseguts tots junts i després exposar el que s’ha parlat, quins temes s’han tractat, i si hi hagut acord o no.
Si algun partit trenca les negociacions pel simple fet de que part dels continguts tractats han sortit per premsa, diu molt de la seva transparència. Estic segur que en les reunions internes dels partits sen parla obertament del que tracten en aquestes reunions, i en canvi a la resta de la ciutadania se li vol ocultar. Per tant menorquit sembla ser que el que vols és que només els militants (o els quatre dirigents) estiguin al corrent del que es negocia, i quan aquestes acabin nos ho donin tot de cop. S’ha de saber tot el que negocien. Imagina’t que els quatre partits negociessin coses que no agraden a la ciutadania. La gent té dret a saber el que diuen. I l’excusa (que es pot llegir entrelínies) de que la premsa està al costat den Triay, i que simplement anirà afavorir d’aquest és ridícula, per què els quatre partits poden donar la seva versió de la reunió. Si volem realment una altra manera de fer política, s’ha de fer una política més propera als ciutadans, més transparent, sense secretismes que només entenen els que dirigeixen els partits. I la premsa no ha d’estar callada (açò eren en altres temps i en altres sistemes). Agradi o no als polítics són càrrecs públics, i es deuen a la ciutadania.
Pere, t’he de dir i reconèixer que tens raó en el fons de la teua exposició i que seria el més desitjable, però la Política, i tu mateix ho vas dir, és, sovint, un joc d’estrategies. Començar a parlar d’un futur govern o la possibilitat de construir-lo, ha de tenir les pautes de la serenitat, copsar les intencions dels altres partits i mesurar la conveniència o no de donar-li suport, entrar-hi o quedar fora. I amb açò veig coherent la posició del PSM en aquest afer. No es tracta de secretisme a la societat, sinó la mesura d’un debat, negociació, que tindrà una conclusió final, amb govern o sense, una volta s’hagin conclòs les trobades. Passa per tot arreu i en an de qualsevol situació. Si després de cada reunió surt a la premsa el contingut sense tenir una conclusió final, les trobades seran tergiversades i aniran a parar al debat públic de com han de fer i desfer els partits polítics. Els acords que es puguin prendre, o no, és una responsabilitat dels partits, no de la societat. A més, la premsa en faria la seva interpretació i faria entendre a la gent, potser, allò que no ha dit ni decidit un partit. Que els partits expliquin una cosa a la premsa, aquesta la hi donarà la tendència que vulgui i així passa en molts casos i no vull dir que tergiversi els continguts, però els pot anar desviant més enllà del que voldria el partit, tot quan no s’ha resolt res. Dius que “la gent té dret a saber el que diuen”, jo pens que la gent té dret a saber el que han acordat, res més. Hi veig, en el algunes de les teves reflexions una mica d’ingenuïtat, i no vull que t’ofenguis, no és la meva intenció. Una Comissió d’investigació, una junta de portaveus, les negociacions entre partits concrets per a una aliança, etc, fan públiques les conclusions i els acords als que han arribat, però no durant la negociació o debat intern.
Sobre la premsa, et recoman que vagis mirant el que surt cada dia i analitza i recull cap on tomben les informacions, i per a què i per a qui; a qui es destaca per unes declaracions i a qui no; a què es dóna trascendència i a què no. Res més, Tanmateix és la meva opinió, que no vol dir que sigui la veritat.
Bona nit.
Menorquit de veritat t’ho dic no m’has ofès, però esper que tampoc t’ofenguis pel que et diré, sincerament crec que no tens ni idea com funciona un mitjà de comunicació per dins, fa molts d’anys vaig fer feina a un, i la cosa no és tan recercada, com et creus. Per començar dius que una comissió d’investigació o una junta de portaveus es fan públiques les conclusions, si llegeixes els diaris cada dia, et donaràs compte que açò no es ver. Un exemple, Cas Nerer, la comissió va durar més de mig any, i després de cada reunió es feia públic el que s’havia declarat o destapat. Al final també es van fer públiques les conclusions. Les juntes de portaveus, a l’acabar els partits exposen davant la premsa (sí així els hi requerix algun periodista) el que s’ha acordat i el que s’ha deixat damunt la taula, el perquè,… i perquè ho sapigues solen ser en aquestes juntes de portaveus on s’han destapat la majoria de coses brutes de l’Ajuntament de Ciutadella.
Sobre les teves recomanacions de llegir la premsa cada dia i analitzar-la, no passis pena que ho faig. I et diré una cosa, les notícies no tomben cap a ningú, giren en funció de la seva pròpia dinàmica, i sobre tot de qui proporciona (a vegades filtra) la notícia. I tots els partits filtren notícies, i destapen els traps bruts del seu contrari. I en funció de la seva gravetat, va més gran o menys. El Cas Nerer, en aquells moments contra el PP, hi va anar molt de gran. El Cas Escandell, en aquest cas contra el PSM-Els Verds, també. Lo del telèfon den Falagan (PSOE-Alaior), també. Lo recent de l’auditori (contra na Gener, per ser l’anteriora regidora de Cultura i d’Hisenda, i contra els díscols). És a dir tots els partits, si fan les coses malament, reben i així ha de ser. UPCM es ve encara no han sortit grans escándols contra ell, igual que tampoc han sortit en contra de CMe o EU. I açò és per una raó molt senzilla, és un partit molt jove, molt local, molt petit (1 regidor a tota Menorca) i amb poques responsabilitats de govern (apenes 9 mesos). No obstant, temps al temps. I així i tot sonades van ser les queixes dels bars o la dels manobres sobre l’aplicació ordenança d’ocupació de via pública.
La dinàmica dels mitjans de comunicació d l’illa és més senzilla, i no cal cercar conspiracions i confabulacions.
Per últim dius que “els acords que puguin pendre son responsabilitat dels partits, no de la societat”, però que és aquesta afirmació, quan fa dos articles més amunt xerravem de canviar la forma de fer política, els acord són responsabilitats dels partits, és clar, però els partits negocien no per gràcia de Déu sino en representació de la societat, per tan ells son els responsables, però la ciutadania es la responsable de que els polítics estiguin allà negociant (perquè en Luis Camarero, no hi és a la negociació, i no hi és perquè la ciutadania no li va donar el suport necessari).
Categòric, certament, categòric, Pere: Me dius: “sincerament crec que no tens ni idea com funciona un mitjà de comunicació per dins”. No m’he ofès, però no t’ofenguis si et dic que he rigut molt. M’has deixat sense paraules i sense arguments. No tenc res més a dir.
Salut.