L’altre dia, la meva germana Lina -l’especialista familiar en enviar aquests tipus de correus- em va fer arribar un powerpoint amb el títol d’aquesta entrada. Normalment, els obr i me’ls mir ràpidament abans d’esborrar-los, tot i que he de reconèixer que els que envia tenen sempre la seva gràcia. Aquest, però, me’l vaig mirar dues vegades i, després, el vaig reeenviar a uns quants coneguts de la meva edat. Perquè, efectivament, tornam vells. O sigui, nostàlgics.
Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls els “Juegos Reunidos Geyper”, els “Recortables”, la UHF, els dos “rombos”, La Casa de la Pradera, los Chiripitifláuticos, en Kung-Fu, en Marco i na Heidi, la Ruperta, en Fúria i en Flipper… Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls, els jocs infantils i la tele en blanc i negre del carrer Maria Auxiliadora, la meva mare escurant ràpid els diumenges migdia perquè feien “La Casa de la Llorera”, la veu del pare enviant-nos al llit perquè la pel·lícula que començava era de dos “rombos”, els divendres familiars mirant l’Un, dos, tres…
Temps era temps. Ara, el que em va rematar va ser la part final, aquella en què surten unes frases lapidàries que anuncien que, si t’hi sents identificat, és la confirmació definitiva que tornes vell: quan els teus fills saben més informàtica que tu o quan fas esport i, tota orgullosa, ho contes a tothom. De totes les frases però, en destac una, per definitiva: tornes vell quan penges la tovallola tu solet després de dutxar-te, la batalla familiar amb els meus fills de cada vespre. La mateixa batalla que la meva mare tenia amb mi. La mateixa batalla que tindran els meus fills amb els seus, si un dia en tenen.
En fi, com em va respondre una de les amistats a qui vaig enviar el correu, “que nos quiten lo bailao”. Perquè sí que hem ballat, sí. Fa deu dies, en vaig fer quarant-tres i m’he apuntat al gimnàs i ho explic, tota orgullosa, a tothom; i, sobretot, sempre penj la tovallola després de dutxar-me. Faltaria més.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Temps era temps quan vam sortir de l’ou! si bé és cert, Maite mia, que molts miram el pas del temps amb nostàlgia, també és cert que entre el TEMPUS FUGIT i el CARPE DIEM hi tenen cabuda moments memorables de la nostra existència que ens duen a pensar que no només hem aprofitat el temps sinó que l’hem revaloritzat i l’hi hem donat el sentit que ens fa ser feliços. Recordes Joan Salvador Gavina? recordes quan diu: “I no creus que entre l’aquí i l’ara ens podem veure un parell de vegades?”? idò, jo crec que sí, que l’espai i el temps són relatius en quant el nostre desig de “voler fer i voler ser” és més fort que els minuts i els segons. I si m’he aixecat positiu, què vols què hi faci?…
‘Tornam vells’ amb la ‘Distància’ i potser entre la ‘Rutina’. Són els titulars que has emprat en poc temps en els teus articles d’aquest bloc. Temps d’un final d’estiu, i ja en plena tardor, que, als qui ja tenim certa edat, (diguem-li la als qui pasturam la segona tanca) ja ens és fàcil moure’ns en el passat i que mirant enrere, hi veim un caminet fet.
Però a aquests tres mots hi veig un lligam semàntic que els fa possible: la Memòria.
Ho vaig comentar en un d’aquest escrits: “és la ‘memòria’ quelcom d’una herència que ens omple els buits que ens disposa el present”. Tornar vells és marcar la distància en el temps i en l’espai. Però em faig meues, també, les paraules d’en Silve: “moments memorables de la nostra existència que ens duen a pensar que no només hem aprofitat el temps sinó que l’hem revaloritzat”. I quina força té la vida quan un s’aixeca positiu!!! El temps té un valor segons com l’encaixem. I val més encaixar-lo bé, perquè l’envelliment no té volta enrere; fa créixer la distància, encara que podríem evitar la rutina. Més bé valoram un temps passat com un element de plenitud, sovint…
.
I aquest, amics del bloc, ha estat un curt temps de passeig i de plaer per aquesta ‘salordiana plaça’, tal i com la denomina na Matilde de la Mole. Un bon temps, un bon espai… M’ho he passat bé, llegint-vos i opinant. Tanmateix, el fet d’escriure i opinar amb el nom propi porta a unes circumstàncies sorprenents, estranyes, potser, i curioses. El que digui un pseudònim aquí no trascendirà més enllà d’aquest bloc, tal vegada.
.
L’opinió amb nom propi segueix, a vegades, l’endemà i em queda, en algunes ocasions, una estranya sensació, quan només en volia treure una simple opinió, un simple comentari. I ho sabia. No em preocupa, però hi ha massa ‘franctiradors’, i no ho dic pel darrer que em va telefonar, sinó perquè l’opinió lliure sempre ha tingut detractors, i ara, en aquests moments, no estic perque ningú em situï, em condicioni i em cerqui. No. No estic per açò en aquests moments. I vos assegur que no és covardia. És per unes altres raons.
Vos seguiré llegint i gaudiré, segur, dels vostres comentaris, però en Bep Joan no hi deixarà més opinions a aquest respectuós, entretingut i saludable bloc de na Maite. Em sap greu.
.
Per cert, i abans de l’adéu, voldria dir a na Matilde de la Mole que el PSOE ja ha donat la passa en allò que comentàvem fa uns dies: Vol un govern de concentració. Servirà, a més, per pressionar al PSM. Comences a veure la pilota com s’infla?
.
Gràcies Maite per permetre’m deixar aquí l’opinió, els versos, i, en ocasions, la melangia que a vegades passejam damunt cercant un lloc on expressar-la. Aquí, ha estat un plaer.
Saps les moltíssimes visites que té aquest bloc, senyal d’una moderació acurada i d’uns ‘opinadors’ de seny i democràtics. Bona feina i no aturis, que ja hi ha un camí ben marcat.
.
A l’estil de Matilde de la Mole, m’agradaria acabar amb una frase del filòsof i professor Pep Subirós: “…la distància entre els ideals i les realitzacions pot ser més o menys gran. Però sempre hi és. En política, com en l’amor, els moments més engrescadors són sempre els d’abans, el de l’espera, els del joc i la lluita…”.
.
Ànims a tots. Gràcies pels vostres bons moments i… bona feina.
Bep, tot i els “franctiradors”, tot i les telefonades, tot i el que diran el que voldran, tot i el tot, fes-nos un darrer favor: segueix! potser no aquí, potser no així, potser no ara, però no deixis d’acompanyar-nos i, sobretot, no deixis d’aixecar-te victoriós cada matí. La victòria dels teus mots només ho és si són teus, en boca d’altri sonen igual, però no son el mateix. Les teves paraules són el teu compromís, no callis! en un temps en que l’estultícia i la niciesa estan a l’ordre del dia, és un plaer gaudir de raonaments assenyats com els de tants blocaires. Hi ha jocs més arriscats que altres, però si no juguem, morirem avorrits, i jo, quan em toqui, vull morir entretingut. Salut, Bep, i per molts d’anys!
“Tornam vells” amb la “Distància” i potser “Entre la rutina”. I en aquests moments, amic Bep Joan, després de llegir el teu darrer(?) comentari, absolutament indignada. Pressions i telefonades intimidatòries arran dels teus comentaris en aquest bloc? És inadmissible. Intolerable. Qui és tan covard per, en comptes de deixar aquí la seva opinió i permetre el debat d’idees, opta per fer-nos callar? Hi ha qui no entén els pseudònims però, avui, em sembla que tot queda clar: hi ha qui encara no ha entès què és la llibertat d’expressió; qui encara no ha entès com és d’enriquidor el debat d’idees diverses i oposades. T’han fet callar a tu però, de fet, és com si ens haguessin fet callar a tots els que hem fet d’aquesta plaça -que va començar salordiana però que, avui, per sort, és ja de molts- un lloc de trobada i de conversa, de debat d’idees i de sentiments. I no ho puc permetre. Et deman de no ens abandonis, encara que sigui com diu en Silve, potser no aquí, potser no així, potser no ara.
No puc acabar aquest comentari sense llançar un missatge a aquest indigne visitant que ens inspecciona amb lupa però que és incapaç de donar la cara. I ho faré amb una frase del Quixot:”ladran, luego cabalgamos, amigo Sancho”. Queda dit.
Açò de sa joventut crec que no s’hauria de mesurar mai amb s’edat ni amb ses experiències viscudes. Crec sincerament que sa joventut és un estat d’ànim que hauria d’estar arrelat a la majoria de persones. I més que tenir a veure amb aixecar la tovallola o no quan un s’acaba de dutxar, té a veure amb aquella sensació de pensar que les coses es poden canviar i millorar, que no són immutables.
La gent que no intenta una cosa (que veu positiva) perquè creu que no canviarà res, ja ha passat la joventut.
Per molts de rellotges que hi hagi, hauríeu de saber que el temps és i sempre serà subjectiu.
Benvolgut Bep Joan.
Estic indignada. Llegir el teu escrit m’ha trasbalsat. No et demanaré qui és el vomitiu franctirador que ha gosat “situar-te, condicionar-te i cercar-te”, però sens dubtes me’n puc fer una idea.
Una dia vas proposar una idea excel·lent, unes trobades de blocaires as Pinaret, et vaig desdir la convidada per mor que no em sentia en condicions de desvetllar la meva identitat. Ara és clara per a tothom la meva motivació.
Sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família d’aquells que sovint crític, els psoecialistes que farien qualsevol cosa per avançar vers el poder sense importar-los els cadàvers que deixen pel camí.
Anyoraré els teus escrits, la plaça salordiana no serà el mateix sense tu. Però de ben segur en algun lloc i d’alguna manera ens retrobarem. Em mancarà la teva saviesa perquè aconsegueix l’encert des de la reflexió assenyada: és cert ja s’està inflant la pilota de l’ambició del PSOE, prest la tindrà el PSM al terrat. Jo anava errada.
Jo també vull llençar un darrer missatge a aquest mesquí covard que es creu amb dret d’intimidar a la gent per les seves opinions: et jur que farè tot el possible per descobrir-te i després t’exposaré a la vergonya pública. De fet juraria que ja sé qui ets, et posaria noms i llinatges, la brutor de la teva indigna actuació porta la teva signatura. La confirmació arribarà.
Benvolgut Bep Joan, benvolguda Maite, benvolguda gent del PSM. No us deixeu amoinar ni emporuguir per aquests especímens pestífers que es mouen des de la covardia de l’amenaça. És cert que com diu Montaigne “la covardia és la mare de la crueltat” i aquest desprecibale franctirador pot ser cruel però com diu també Fuller només la desesperació dóna valor al covard, i aquest franctirador és un covard desesperat. Cerqueu en quin lloc polític hi ha desesperació per governar i sabreu el nom de l’infame.
Una abraçada a tots els blocaires
Mínimo Común, tens tota la raó: vaig al gimnàs, penj la tovallola però, sobretot, m’il·lusion amb qualsevol projecte engrescador, tenc ganes d’escriure més que quan era jove, valor i assaboresc molt més el dia a dia… Em sent jove, malgrat que els anys passin. Perquè el temps és, certament, relatiu, com vaig explicar a l’entrada “Els anys passen a ritme de vals”. La joventut o la vellesa no és una qüestió d’anys.
Bep Joan, tota la meva solidaritat contra els “franctiradors”! M’afegesc a les peticions que et fan en Silve, na Maite o na Matilde. Ella mateixa afirma també que “sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família d’aquells que sovint crític”.
Hipòcrita i envejosa societat que ens empeny a l’anonimat, i després defensa l’estatus quo en nom de la llibertat i la democràcia. Què us he d’explicar!? Una farsa és el que tenim!!!
M’ha sorprès els darrers comentaris aquí. Però, sí, pensant-ho bé, tal vegada no tant. Potser hi ha gent que ho considera estrany, però una part perversa de la societat encara actua així. Més d’un polític, d’esqueres, és clar, ha hagut de deixa l’activitat política per serioses pressions, a ell i a les famílies.
L’actuació de setge és sigilosa, però real i efectiva. Açò, per desgracia existeix. I mirau que clar ho diu Matilde de la Mole.
Cal lamentar la pèrdua de Bep Joan a aquest bloc, és cert, però ell sap que pot seguir, com ho fem els altres. Ànims.
No he pogut resistir-ho, però només serà per puntualitzar. Havia llegit avui migdia els comentaris vostres, però no pensava contestar. Ara, el vespre, abans d’anar al llit, n’he vist uns quants més. No pensava tampoc rebre tant suport. Sincerament, m’hau commogut i vos estic molt agraït pel que em deis. GRÀCIES. De cor, GRACIES.
Mirau, fa temps que havia pensat deixar-ho, però no per covardia. No fecem un incendi on només hi ha un caliuet. Precisament el que he volgut evitar és que arribi a un incendi. No cerqueu, Matilde, ningú, vos podrieu equivocar, i no seria just. Però sobre el que vaig comentar ahir ho ramata na Matilde de la Mole: “Sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família…”. Jo, precisament el que vull evitar és que açò passi. Repetesc, no tenc por, només que en aquests moments, ara, no estic per aguantar segons què. És per unes altres raons. Intuesc cosa que podria passar.
.
No he rebut cap amanaça, ni últimàtum, ni res semblant directament, però sé que em pot passar, sobre tot atacs personals molts durs, perquè hi ha gent moltíssim dolenta. En un moment donat vaig percebre aquestes sensacions i em vaig decidir. Hi ha franctiradors, perversos que sempre volen fer mal i cerquen eliminar el qui parla o actua d’una manera que no els agrada. A jo no em fan por, però, repetesc, ARA, en aquest moments, no estic per aguantar segons què. No vull que me cerquin.
.
I sí, quina força té la vida quan un s’aixeca positiu!!! Però un no sempre s’aixeca en positiu. El fets tenen un valor segons com els encaixam, però no sempre els encaixam igual. És així.
Tampoc en vull fer cap drama. No passa res. Seguiré rere la pantalla per llegir-vos.
.
Em demanau que no abandoni “que sigui com diu en Silve, potser no aquí, potser no així, potser no ara”; o com diu en Menorquit, “seguir, com ho fem els altres”. Tal vegada sí. Pèrò, que voleu que vos digui, m’agradava
opinar donant la cara, tot i que entenc, respect i accept que altres no ho facin. M’he divertit igual sense saber qui sou la majoria.
.
Matilde, potser sí, un dia ens retrobarem.
Maite, Silve, Matilde de la Mole, Talaiòtic, Menorquit i als altres blocaires… Fins sempre. Ara sí.
Hola Maite, a nosotras aveces se nos pasa el tiempo muy despacio y aveces tan rápido que parece que no existe.
Hoy es uno de estos días en los que estamos pasando mucho calor y el tiempo no pasa por lo que nos hemos decidido a entrar en tu blog cosa que hacemos habitualmente pero nunca nos habíamos decidido a escribir comentarios
Nos hemos sentido muy identificadas con el desfile de juegos reunidos, los chipiritiflauticos, etc.,
Tenemos años físicos pero nos sentimos mentalmente jóvenes y con ganas de hacer aún muchas cosas. Veo que empezar a ir al gimnasio te va bien, al menos tienes tiempo de relajarte.
Cuidate y sigue así y no trabajes tanto.
Viatgeres, estic contenta que hagueu decidit deixar un comentari al bloc. Deis que sou a un lloc on fa calor i on el temps passa a poc a poc: els viatges de feina tenen aquestes coses! Resignació i, de tant en tant, una passadeta per aquest bloc que sempre va bé. Per cert, avui dematí he provat -i aguantat fins al final!- l’spinning… Demà, però, tindré més elements per jutjar l’experiència. I, avui capvespre, taula rodona, a Ferreries, sobre literatura, amb en Màrius Serra, en Joan Pons i en Josep M. Quintana. És possible que demà en parli, aprofitant que, ahir, a més, n’Esperança Camps va guanyar el premi del “Lector de l’Odissea”, cosa que m’ha produït una gran alegria. Salut!
Maite, nos ens podem tornar vells esperant. Hi haurà nova entrega prest?
L’ajuntament? moviments?, decisions? quelcom literari d’interès?
… … …
Menorquit, mentre tu escrivies el darrer comentari, jo acabava una nova entrada: la presentació oficial del meu moix! El tema ajuntament, el deixarem per quan hi hagi nous moviments més interessants. Per parlar de les baralles entre PP i “mistos” i PP vs PP… Mentrestant podem anar fent apostes: quantes signatures aconseguiran els PPs (?) que no volen que es doni l’alcaldia a l’esquerra?
Bep Joan, tot el meu respecte per la teva decisió així com també el meu humil suport junt amb la indignació davant d’aquests franctiradors que segur que són ben reals.
Sort i ventura en la teva nova etapa de lector anònim.