“Construir l’entorn urbà i la vivència que d’ell tenim com si fos la nostra pròpia llar que volguéssim rehabilitar per fer-la més acollidora. Guanyar més espai per a la convivència.” Projecte Educatiu de Ciutat

La ciutat, la pròpia ciutat, és com una gran mare. És la protecció i és el límit. És aquell ésser, potser viu, que ens acompanya sempre, anem on anem. Com deia el poeta grec Kavafis, “uns nous indrets, no els trobaràs, / no trobaràs, no, unes altres mars. / La ciutat, on tu vagis anirà”. I Ciutadella és aquest espai privilegiat, sempre en constant evolució, que mereixeria, estic ben convençuda, ser pensat i construït, per part dels nostres governants, des d’una perspectiva global, coherent i comunitària.

Evidentment, aquest objectiu passa, en primer lloc, per definir la ciutat que volem (agradable, educadora, saludable, segura, participativa, integradora, equilibrada, sostenible…); en segon lloc, passa per dur a terme una anàlisi de la realitat per detectar mancances i oportunitats que projectin la ciutat cap al nostre ideal; en tercer lloc, passa per la planificació de les actuacions que es volen dur a terme; i, finalment, arribaríem a la fase d’execució de les actuacions, a partir d’un ordre de prioritats. En tot aquest procés, que ha de liderar qui exercesqui el govern de la nostra ciutat, sens dubte la participació dels diferents agents socials és imprescindible. El teixit associatiu que té Ciutadella és, a més, molt important i duu a terme una tasca molt valuosa en tots els àmbits. Per tant, només es tracta de fer-los partíceps de tot aquest procés.

Tanmateix, la realitat que avui tenim a Ciutadella és la d’un equip de govern que, després de cinc anys, ha estat incapaç de definir la ciutat que vol; que ha tirat el doblers de tots fent projectes absurds (piscina descoberta davant la mar, Observatori…); que no ha estat capaç de donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans (Escola de música, instal·lacions esportives, espais escènics, Casal de joves, carrils bici…); que no ha fomentat la participació ciutadana; que ha fet “itinerar” projectes d’aquí i d’allà (el tema de l’aparcament a la Paça dels Pins, potser el més sonat), etc, etc. I, així, no es pot construir una ciutat.

El darrer exemple de tota aquesta política de la improvisació és l’anunci del sentit únic al Camí de Maó, un anunci molt positiu, contemplat, juntament amb un carril bici, a l’Estudi de Mobilitat de Ciutadella, realitzat el 2002 i amb el suport de tots els grups polítics, però que, a l’hora de la veritat no acaba de ser el que hauria. En primer lloc, l’Estudi recomanava que el Camí de Maó fos de sortida de Ciutadella perquè, així, es llevaria pressió de cotxes a la Contramurada. Les entrades, com és lògic, es podrien fer des de diferents punts (rondes, via perimetral, etc). Resulta, però, que la nostra regidora de governació i policia va decidir que havia de ser d’entrada (encara que es saturàs la Contramurada) perquè “una massa social majoritària” (vesins, comerciants, grups polítics, etc) així li havia demanat. Amb quines associacions de vesins ha rallat? Amb quins partits polítics?

És evident que, una actuació com aquesta, no pot agradar a tothom. Sempre hi haurà qui, si el fas de sortida, el voldria d’entrada, i a l’inrevés. Per això, haurien de prevaler els arguments tècnics que apunten en la direcció de llevar cotxes de dins la ciutat. Però no. I, a més, per fer més aparcaments, llevam el carril bici! Però que no ens n’havien promés 9 quilòmetres? Res. A tots els projectes, el primer que cau és el carril bici (Camí de Maó, Ronda, carretera de Cala’n Blanes…). Un carril bici que, en aquest cas, serviria per connectar una Contramurada amb manco cotxes amb dues escoles i amb la zona esportiva.

Resulta decebedor veure com, actuació rere actuació, a Ciutadella anam desaprofitant possibilitats de construir una ciutat transitable ( a peu i amb bicicleta); una ciutat que permeti als seus ciutadans explotar, amb les infraestructures adequades, tota la riquesa cultural que és capaç de generar (música, teatre, pintura…); una ciutat en què el centre històric, els barris i les urbanitzacions siguin entesos com un tot que és necessari anar millorant contínuament, sense descuidar-ne cap, perquè en tots hi viuen persones i tots acullen les persones que ens visiten; una ciutat que sàpiga planificar nous equipaments escolars, esportius i per a joves i que sàpiga mantenir els que existeixen. Una ciutat, en definitiva, educadora, habitable, saludable i sostenible. Tenim feina per fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 47 comentaris

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, Premi de la Crítica Catalana al millor llibre de narrativa publicat el 2007 i Premi Salambó 2007, és una lectura que, per dir-ho amb les mateixes paraules que un personatge empra per definir una altra novel·la, provoca “plaer i confusió”. El plaer de saber-te dins un text literari poderós, imaginatiu i dens; la confusió que provoca enfrontar-te a temes tan complexos com el destí, el poder de la paraula o la mort i l’oblit. Perquè, si un mot ha servit per definir aquesta novel·la, aquest és ambició. Ambició literària en tots els sentits.

La novel·la, dividida en quatre parts, comença amb un personatge de quaranta anys que, al llarg del temps i en llocs ben diferents i allunyats, va trobant textos que parlen d’ell, de la seva vida, del que podria haver estat la seva vida. Són textos inquietants, que parlen de mort i de la vida, de la insatisfacció i del plaer, tots ells poblats per uns personatges -sempre els mateixos- inquietants. Fins que, a la segona part, arriba l’hora que el protagonista s’enfronti a la mà que els ha creat; a la mà que l’ha creat a ell, en un exercici de desdoblament literari i vital que donarà pas a una reflexió magistral sobre la creació literària. Sobre el poder de les paraules. Sobre el poder creador de la lectura.

Oblit i perdurabilitat. Al cap i a la fi, l’essència de la vida. I, potser, només restaran els éssers -alguns éssers- fets de paraules: “I reviscolaríem cada volta que algú ens llegira o ens recordara i parlara de nosaltres. Ens propagaríem en el pensament d’individus de distintes cultures i races i llocs, i en el pensament dels seus fills, i dels fills dels seus fills, i dels fills dels fills dels seus fills”. Cal, idò, obrir els llibres, cal obrir aquest llibre, i deixar-se endur pel plaer i la confusió que només els textos “escollits” – aquells que no poden caure mai en l’oblit- són capaços de provocar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Arran que l’alcalde, Llorenç Brondo, i vuit dels seus regidors (excepte Antònia Gener) es donassin de baixa com a militants del PP, a Ciutadella, hem assistit a un espectacle polític deplorable les conseqüències del qual encara avui, quinze dies després, són una incògnita. El pacte de governabilitat amb UPCM s’ha trencat al•legant causes d’entesa personal entre els regidors, certes però no suficients per provocar un daltabaix d’aquesta magnitud. No cal ser gaire llest per arribar a la conclusió que, en la ment de qui ha muntat tota aquesta operació, sens dubte, devien pesar molt les pressions dels poders fàctics econòmics de la nostra ciutat que han vist perillar, en el darrer any, la seva llibertat de moviments dins l’ajuntament de Ciutadella.

Resulta evident que l’actuació del regidor d’UPCM, bé en solitari, bé amb la col•laboració dels partits de l’oposició (cas Nerer) ha estat determinant per fer que a l’ajuntament de Ciutadella es vetlàs per l’interès general de tots els ciutadans, es fessin complir les ordenances municipals i s’exigís responsabilitats per la gestió del passat mandat. Tasca elogiable, sens dubte, però que, si analitzam fredament, deixa en evidència el tipus de política que es venia exercint a Ciutadella els darrers anys. Una política que prescindia d’una premissa que hauria de ser bàsica i irrenunciable per a qualsevol polític, tengui la ideologia que tengui. Per això, per als polítics que donam per suposat que, més enllà de sigles partidistes, hi ha la dignitat personal i la honradesa, ens ha estat molt fàcil posar-nos d’acord sobre aquest fet tan elemental.

Tanmateix, això no ens ha de confondre. Governar és molt més que avenir-nos a fer complir la legalitat, el mínim que es pot exigir als polítics. Governar implica dur a terme un programa, un projecte de ciutat els fonaments del qual, evidentment, remeten a qüestions ideològiques que ja són més difícils, per no dir impossibles, en certs casos, de conciliar entre partits. Més enllà d’aspectes puntuals, el programa del PSM-EN passa per impulsar el Projecte Educatiu de Ciutat, la qual cosa suposa potenciar tots els projectes educatius i l’àrea d’educació; impulsar el Pla Intercultural per tal d’acollir la població immigrant i nouvinguda partint sempre del principi d’igualtat; dur a terme una política d’autèntica participació ciutadana en la qual es dissenyi la ciutat entre tots i des de la transversalitat i la implicació de totes les àrees; aplicar, a nivell municipal, totes les polítiques de normalització lingüística que el PSM-EN proposava en el programa electoral insular, partint sempre del fet que el català és l’única llengua pròpia dels menorquins i, per tant, la nostra llengua de referència, etc, etc.

Així les coses, ara que la crisi interna dins el PP ha esquitxat la institució municipal i, de retop, la resta de partits polítics sense anar-ho a cercar ni ser els responsables de res del que passa, es llança la idea d’una moció de censura que doni pas a un “govern de salvació”, posant com a exemple de “concòrdia” l’actuació conjunta en el cas Nerer de PSOE, PSM i UPCM -fet que ja he dit que no té res a veure amb el que representa governar- i apel•lant a la “responsabilitat” de tots per fer fora un govern de “trànsfugues”. Ara bé, aquestes persones que ara PP i UPCM volen treure del govern i a les quals no escatimen adjectius que els desqualifiquen, van ser triades pel PP per tornar a governar Ciutadella, tot i saber com ho havien fet el darrer mandat; van ser companyes de la senyora Antònia Gener durant cinc anys sense que ella s’adonàs de res del que feien (!) i que, ara, el regidor d’UPCM no es cansa de denunciar; aquest “passat dels trànsfugues”, a més, no va impedir que el regidor d’UPCM signàs amb ells un acord de govern; i, sobretot, aquestes 9 persones van ser elegides pel poble fa només un any quan tothom ja sabia que, algunes d’elles, havia participat en actuacions diguem-ne, per prudència, irregulars.

Qui té, idò, la responsabilitat de tot el que ha passat? El PSM-EN? A qui hem de salvar? Quan el PP els va triar per anar a la llista electoral i van rebre 4500 vots dels ciutadans eren exactament igual que són avui. Van governar durant quatre anys duent a terme una política nefasta en tots els aspectes, especialment en temes econòmics, culturals i urbanístics, i el poble va renovar la seva confiança en ells. Aquesta és la trista realitat de Ciutadella i la realitat que el PP i la gent que li dóna suport ha d’assumir amb responsabilitat. La SEVA responsabilitat. Perquè, durant aquest any, els 9 trànsfugues no han enganat ningú.

Res m’agradaria més que poder dur a terme el projecte de ciutat del PSM-EN des del govern de Ciutadella. Res. Tanmateix, els resultats electorals, tot i doblar el nombre de regidors, ens van col•locar a l’oposició i estic convençuda que, contradir allò que van dir les urnes acceptant pactes antinatura, seria anar contra la democràcia i contra els fonaments del nostre partit. Per això, no podem acceptar una moció de censura que va lligada a assolir el poder per la porta de darrere. Al govern, hi hem d’accedir amb el suport dels ciutadans, no a partir de les lluites internes del PP. Per tant, correspon al PP restablir l’ordre a casa seva i garantir el bon govern de Ciutadella. El PP no pot continuar instal•lat en la indefinició o deixar que parli per ell UPCM. Han d’enviar el cas de l’alcalde de Ciutadella i dels vuit regidors que l’acompanyen a la comissió antitrànsfugues. Aquesta és la seva responsabilitat amb el poble de Ciutadella i aquesta és la seva responsabilitat com a partit firmant, el maig del 2006, del pacte contra el trànsfugues a les corporacions locals. Si no ho fa, de res no serveix omplir-se la boca i fer-se fotos i anunciar als quatre vents “pactes” que, al final, no són més que paper banyat.

Així idò, des del PSM-EN esperam que el PP dugui a terme les actuacions necessàries per fer fora de l’ajuntament de Ciutadella unes persones la gestió d’alguna de les quals, des del nostre partit, fa anys que denunciam que afavorien els interessos econòmics de persones i grups molt concrets. Unes persones que, en l’actual sistema democràtic, van ser triades en tant que integrants d’un partit polític –el que ara han abandonat- i mai a títol personal. Per la nostra banda, des de l’oposició, donarem suport a qualsevol proposta o moció que vagi adreçada a restablir l’ordre democràtic sortit de les urnes. Tanmateix, si la resta de formacions polítiques opten per seguir la via de la moció de censura amb la intenció de només enviar-los a l’oposició, des del PSM-EN, tot i que consideram que no és el camí correcte, no esteim tancats a la possibilitat de donar-los suport sense entrar, però, en el govern. Perquè fer front als trànsfugues, des del lloc que els vots dels ciutadans ens han atorgat, sí que és la nostra responsabilitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 102 comentaris