“Aquest és un discurs crític amb la monarquia, però plantejat sempre amb respecte.” I, 
efectivament, a través de les pàgines d’aquest assaig, l’autor, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Centre D’Estudis Sobiranistes (a part d’escriptor), fa una reflexió, crítica i documentada, sobre la monarquia espanyola, amb un estil àgil que atrapa el lector des de la primera pàgina.
Dividit en set parts, el llibre repassa aspectes tan interessants, i determinants, com el fet que, des del principi de la Transició, va quedar clar que la qüestió de la monarquia, lligada a la de la unitat d’Espanya, era innegociable i, per tant, una figura que provenia de la Dictadura, va acabar essent acceptada per les forces de l’oposició d’esquerres sense cap resistència: “En una figura investida en el règim anterior perviuen els elements de baixa qualitat democràtica que impregnen la Constitució i l’Estat, aquells dispositius en els quals el sistema es manifesta més com a aparell de poder que com a espai de convivència entre ciutadans lliures”.
El paper jugat pel monarca durant el 23F; les difícils relacions amb el seu pare, Joan de Borbó, al llarg de la seva vida; les amistats perilloses que l’han envoltat; o la mort del seu germà Alfons en estranyes circumstàncies, són, entre d’altres, aspectes que el llibre tracta en profunditat. Tanmateix, potser el més interessant de tot plegat és comprovar com aquests fets han arribat a la ciutadania, augmentats o silenciats a conveniència, per tal de crear una determinada imatge de Joan Carles I. Una imatge que, amb el suport incondicional del certs mitjans de comunicació, és la que fins avui molt poca gent qüestionava.
I dic fins avui perquè, com no podia ser d’altra manera, Escac al rei també dedica un espai a analitzar els darrers fets crítics relacionats amb la monarquia espanyola: les condemnes -excessives- per injúries arran de certes portades humorístiques amb la reialesa de protagonista o, sobretot, la crema de fotografies del rei. En aquest sentit, López Bofill planteja dos aspectes que em semblen força interessants: “La seva preservació (del monarca) coincidint amb la irrupció de noves generacions en la vida política que no entenen les condicions d’aquesta legitimitat infranquejable comportarà una primera font de qüestionament”. No debades, la darrera part del llibre duu per títol “El crepuscle del rei”. Tanmateix, com diu l’autor, “abans Catalunya s’independitzarà que no pas Espanya es transformarà en una República plurinacional”.
Així doncs, pàgina a pàgina, Escac al rei és una lectura que, com molt bé va dir Sebastià Alzamora a l'”Avui”, “no és allò que se’n diu una lectura refrescant –més aviat un tendeix a escalfar-s’hi–, però sí que és saludable.” Saludable i interessant, sens dubte. Ja ho sabeu, idò.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 16 comentaris
Hola Maite, he leido antentamente tu comentario, y como español que soy, me he sentido atacado por la promoción que estás haciendo de semejante parodia rosa. Intento de obra literaria.
La gran mayoría de compatriotas, incluyéndome a mi, valoramos a nuestro Rey por otros aspectos que no aparecen en ese “libro”, ya que el autor, a base de demagogia, ha excluido de su gran repertorio de mentiras.
Aunque voy a destacar la habilidad del “escritor” para buscar aspectos y detalles de la vida de nuestro querido monarca, más propios de María Patiño, Karmele Marchante o Jesús Mariñas, entre otros.
Seguramente, entre todo este deleite literario, no estará incluido un apartado en el que se explique como nuestro rey, fue el principal partícipe de la introducción de la democrácia en nuestro país, RENUNCIANDO A SU PODER ABSOLUTO EN FAVOR DEL PUEBLO.
Un apartado de tu reseña, hace referencia a las “excesivas” penas impuestas a las personas que han ultrajado la imagen de S.M. Don Juan Carlos, deshonrando a España, y olvidando, que dichas penas, han sido impuestas por un juez imparcial cumpliendo con la legislación vigente. Esas penas, no son ni mucho menos excesivas ya que cuando se quema una foto del rey, arde el corazón de millones de españoles.
Y por último, me llena de orgullo y satisfacción decir hasta el mismo día de mi muerte que yo tengo un rey, y no solo yo, lo tienes tu, lo tiene Hèctor, y lo tienen 46 millones de españoles.
VIVA ESPAÑA
Quan he llegit el títol del llibre, Escac al rei, he pensat automàticament en n’Avel·lí com el Rei de Ciutadella que es creia que era… Què farà? Ja va intentar sacrificar els peons/tècnics, i res… Fugirà com en Matas o morirà matant?
Tornant a Su Ilustrísima y Majestuosa Majestad (sobretot que quedi clar que Su, mai Mi… Su de Ellos los Españoles), em sembla una figura anacrònica que viu “del bote” amb uns privilegis propis de l’època feudal (d’açò en sabem, a Ciutadella…). I no només ell, sinó també els membres de la seva Familia Real (a vegades m’he demanat si en té una de fictícia, també, amb germans imaginaris i pares invisibles i aquestes coses…) es dediquen bàsicament a inaugurar instal·lacions i a promocionar els patrocinadors dels seus vaixells de regates, i les estacions d’esquí que visiten quan van de… VACANCES! I tot açò sols perquè tenen la sang blava, quan la Constitució deixa ben clar que el paper del Rei i la seva família és totalment testimonial.
Certament, sembla un bon llibre, avam si el trob a alguna llibreria de per aquí…
PD (de bon rotllo): Joan, aquest “me llena de orgullo y satisfacción” del darrer paràgraf deixa clar que ets un dels pocs espanyols que escolta el discurs de Nadal del Rei.
Kintet, quieras o no, S.M. Don Juan Carlos, es tu rey. Así mismo, si observas atentamente tu Documento Nacional de Identidad, verás que tu nacionalidad es (curiosamente) española.
En tu comentario dejas bien claro que no te consideras español, por lo cual yo no lo considero válido, para mi carece de valor alguno (por que? porque yo quiero pensar esto, como tu piensas lo otro).
La figura del rey, segun tu, es propia de épocas pasadas, pero no nos hemos preguntado si la figura de un Jefe de República lo es. Lo es? por supuesto. En Francia lo tienen (y cobra como cobraría un monarca), en cambio nosotros, tenemos a nuestra querida casa real, de la cual, pagamos con nuestros impuestos la insignificante cantidad de 0’18€ al año, cuando a las demás casas reales se les da eso multiplicado por 10, como mínimo. Tener esta casa real, es un privilegio que entre 46 millones de españoles podemos mantener fácilmente, y me encanta que tu, colabores por la causa real.
Ahora dirás que ese dinero podríamos destinarlo a una causa más importante, pues si, pero para eso ya tenemos a Zapatero malgastando dinero por ahí, en vez de intentar erradicar el consumo de droga entre la gente joven o la crisis que estamos viviendo (son simples ejemplos).
Hasta otra
VIVA ESPAÑA
Jo com que som molt demòcrata m’estimaria més tenir un cap d’estat que haguéssim pogut triar entre tots, abans que un que va ser triat per un dictador que vam tenir al poder durant massa anys.
Les sentències per la crema de fotos amb la cara d’aquesta persona (i de banderes espanyoles) són senzillament escandaloses, i diuen molt poc en favor d’Espanya, que de cada dia es converteix en un estat més antipàtic per als que no pensam (per res) com en Joan.
Joan, com ja pots suposar, no compartesc per res la teva exposició que, tanmateix, agraesc. Jo no crec que el llibre d’Hèctor López Bofill sigui una “paròdia rosa”. De fet, se n’està prou d’incloure aspectes de la vida personal del rei que segur que en Peñafiel (no sé si s’escriu així!) explicaria encantat si pogués. En aquest sentit, consideres correcta la condemna per la crema de fotografies del rei que, personalment, veig excessiva perquè el meu sentit de la llibertat d’expressió és molt més ampli que el que avui podem exercir en aquest país. Com n’Àlmax, també m’agradaria més la figura d’un cap d’estat escollit democràticament pels ciutadans a una figura imposada i anacrònica com pot ser la d’un rei.
Kintet, molt bona l’associació d’idees entre “reis” d’Espanya i de Ciutadella. Potser, un dia, qualcú també li dedicarà un llibre, al nostre “rei”!
(No sé si és casualitat, però els comentaris a la ressenya d’aquest llibre comencen dia 18 de juliol.)
Yo también soy muy demócrata y prefiero la casa real.
Y voy a repetir un trocito de mi primer comentario, que me parece no quedo muy claro.
“Seguramente, entre todo este deleite literario, no estará incluido un apartado en el que se explique como nuestro rey, fue el principal partícipe de la introducción de la democrácia en nuestro país, RENUNCIANDO A SU PODER ABSOLUTO EN FAVOR DEL PUEBLO.”
Joan, consider que, en aquest país, tenim una democràcia ben justeta, que no permet al poble, per exemple, decidir sobre la mateixa monarquia o sobre la unitat d’Espanya. O que, ni tan sols, permet la crítica al rei. La pèrdua de poder de la Corona seria, per tant, proporcional al grau de democràcia del país. De fet, el llibre deixa clar que: “No deixa de ser inquietant, en un altre sentit, pensar que el sistema constitucional no preveu cap conseqüència clara en el cas que el rei es negui a sancionar una llei, de la mateixa manera que no hi ha respostes precises per a comportaments que desbordin el marc dels altres actes “obligats” dissenyats pel text constitucional”.
Joan, així què? Li hem de donar les gràcies a Su Majestad (de Ellos) per actuar com una sangonera? Clar, així al manco no fa de dictador, i el seu parasitisme està totalment justificat. També està clar que en l’època en que se’l va fer cap visible del regne les Espanyes i tenint en compte qui va redactar la Constitució (en general, eren militars franquistes), ben poc li hauria costat dir que volia ser dictador d’una sola i unida Espanya… Però ser bon tio un dia a sa teva vida no et justifica la resta…
Ara que ses ferides han cicatritzat (tret de casos contats) s’hauria de llevar el rei, que ja divideix més que no junta, s’hauria de fer una revisió profunda de sa Constitució i, ja que hi som (si trob una llàntia màgica li demanaré 3 desitjos i no 2…), es podria il·legalitzar tot allò que recordi es franquisme, i per començar, el PP.
Per altra banda, gràcies, Joan, m’has descobert la meva pàtria. He anat al DNI i ja ho he vist, ja… I amb Ñ! Només em queda dir que… jo no volia…
“Yo también soy muy demócrata y prefiero la casa real” (Joan)… No trobes que a més de demòcrata i monàrquic no ets una mica irreflexiu?
Kintet, això d’il·legalitzar el PP em sembla excessiu. És cert que, dins el partit, s’ajunten “sensibilitats” que van de la dreta més extrema a un centre més moderat. Tanmateix, com diu un company meu de partit, totes estan sota les ales de la mateixa gavina. Deixem-la volar, idò.
Hola a tots, llegint es comentaris, he arribat a sa conclusió que defensau a ultrança l’imposició d’una tercera república, cosa que estic totalment d’acord ja que poc podem esperar d’un borbó que ha traït Espanya.
Però, com hauria de ser aquesta república? Si sa segona va acabar en una guerra civil, com podria acabar una tercera? Recordem ses paraules del líder del PSOE Largo Caballero: “Quiero decirles a las derechas que si triunfamos colaboraremos con nuestros aliados; pero si triunfan las derechas nuestra labor habrá de ser doble, colaborar con nuestros aliados dentro de la legalidad, pero tendremos que ir a la guerra civil declarada. Que no digan que nosotros decimos las cosas por decirlas, que nosotros lo realizamos”. I així va ser.
I així el 18 de juliol de 1936 va arribar, ens intenten fer creure que va ser per capricho d’uns militars ansiosos de poder, una esglèsia oligàrquica i uns feixistes reaccionaris. Pero ja va dir el socialista Julián Besteiro: “La verdad real: estamos derrotados por nuestras propias culpas: por habernos dejado arrastrar a la línea bolchevique, que es la aberración política más grande que han conocido quizás los siglos”.
Així que, s’única solució seria en primer lloc, demanar al poble què vol (monarquia o república) i en segon lloc, i si s’hagués decantat l’opinió cap a la segona opció, establir una república NACIONAL, UNIONISTA i SOCIAL.
Albert, jo no defens cap imposició, sinó tot el contrari. Defens la possibilitat de decidir què volem i de revisar si esteim d’acord en un sistema que es va establir ja fa trenta anys en unes circumstàncies que per sort han canviat molt des de llavors. Personalment, sa meua opció seria ni reis, ni espanyes, perquè està clar que aquesta gent ni ens entén, ni ens vol (i exemples en tenim cada dia…)
POR PARTES:
Maite
“Joan, consider que, en aquest país, tenim una democràcia ben justeta, que no permet al poble, per exemple, decidir sobre la mateixa monarquia o sobre la unitat d’Espanya. O que, ni tan sols, permet la crítica al rei. La pèrdua de poder de la Corona seria, per tant, proporcional al grau de democràcia del país. ”
Maite, considero que, en este país, la democracia no es, para nada, justita. Claro que se puede criticar al rey, acaso el libro que has leído no es una crítica? “Aquest és un discurs crític amb la monarquia…”
Lo que no se puede, es usar el vandalismo para criticar, y nunca más voy a escribir en este blog si me contestas diciendo que quemar fotos de cualquier persona (SEA QUIEN SEA) no es ser un vándalo. Por tanto, repito, las condenas no son excesivas. ¿A ti te parecería bien que yo, por no pensar como tu, quemara fotografías tuyas en la calle? ahí queda.
kintet:
Por supuesto que debes darle las grácias.
¿El rey divide más de lo que une?
preguntemos a todos y cada uno de los españoles, te llevarías (creo) una sorpresa ;).
Por supuesto no voy a decir nada sobre lo de ilegalizar al PP. solo agradecerte este rato de risas del cual me has hecho disfrutar.
Por cierto, como se va al DNI? Es que yo suelo mirarlo…
y no, no creo que sea irreflexivo.
Albert:
Nada que reprocharte, un comentario muy razonable, te felicito. Solo decir que, como habrás notado, rechazo una tercera república.
Joan, a Espanya es tanquen diaris, s’impedeixen consultes per part dels governants al seu poble, s’il·legalitzen partits polítics que representen una part de la societat basca, es posen a la presó persones que han comès el “delicte” de despenjar una bandera de l’ajuntament, es nomenen els membres dels tribunals més alts en funció de criteris i quotes estictament polítics per part dels dos partits majoritaris… Si, Joan: a Espanya la democràcia és molt justeta i té molt camí per córrer encara.
Independentment que a un li agradi o no que cremin fotos seves pel carrer, si et poses davant l’ajuntament a cremar una foto de la portaveu del PSM a la sala no et condemnaran a presó. Ni si cremes una foto de l’alcalde, ni de la presidenta, ni ho faran encara que cremis la del President del govern. I aquest és el problema, que vandalisme només ho és si es critica aquest senyor o algú de la seva família (aquests dies ha fet un any del patètic segrest de la revista “el jueves” per aquella portada tan “vàndala”).
Estic content que vulguis demanar a tots i cadascun dels espanyols sobre la monarquia, però et trobaràs amb un problema: la democràcia espanyola que segons tu no és justeta… no et deixarà fer-ho. Però vaja, estic segur que ja ho sabies i que estàs ben d’acord en que així sigui.
Joan, ets molt lliure d’escriure o no en aquest bloc. Així i tot, et diré que la crema de fotografies del rei està tipificada com a injúries a la Corona i, em sembla, que no com a vandalisme (de fet, de destrossa en sentit estricte, no se’n fa). Per tant, si tu cremessis una fotografia de qui sigui, no crec que et poguessin acusar de res, a no ser que la persona en qüestió fos el rei. A EEUU, per exemple, ni tan sols els actes contra els símbols nacionals (com pot ser cremar la bandera) són considerats delictius: s’emmarquen en una concepció de la llibertat d’expressió més àmplia que la que tenim en aquest país. D’altra banda, i encara que no vengui al cas, pots estar tranquil que rebuig totalment qualsevol acte vandàlic i violent.
Val, d’acord, il·legalitzar el PP és exagerat… Només tenc a dir que quan ho vaig escriure pensava en aquell hipotètic dia en què trobaré una llàntia màgica, la ben rascaré i el geni de dins em concedirà 3 desitjos… I aquest era el tercer, que tant si el geni de la llàntia fos de nom Joan com Maite, no me l’hagués volgut concedir. Dels altres 2… Feim cas d’aquell refrany (tan espanyol) que diu que “Quien calla, otorga”? Si n’hi feim, quedam sense Rei i sense Constitució.
Sobre el debat de la democràcia espanyola que s’ha obert… Només té sentit parlar de democràcia si l’entenem com a capitalisme, lliure mercat i, en definitiva, el sistema que hi ha establert. El poder del poble no hi és enlloc, si tenim en compte que els dos grans partits espanyols es dediquen a fer debats privatius (és només un exemple) per limitar el coneixement dels electors a dos partits. Aquest sistema fa molts anys que està molt ben estudiat, li’n diuen bipartidisme i els que veim “barallar-se” diàriament (Rajoy-Zapatero, per exemple) en realitat ho fan tan descaradament perquè els demés no tenguin veu en el mateix noticiari, i així s’asseguren que la gent més o manco poc interessada en política ni tan sols conegui els candidats dels altres partits. És una espècie de col·lapse mediàtic com el que provoquen el Barça i el Madrid en els esports. Qui sap qui ha fitxat l’Almería? Poqueta gent. En canvi, del Barça i del Madrid n’esteim farts, ja.
La realitat és que la classe política té massa poder perquè el poble en pugui tenir, i fins que no en perdi, les organitzacions ciutadanes no en podran tenir gens ni mica. És molt representativa la quantitat d’estudis socials, econòmics, de participació ciutadana, etc. que es fan any rera any i que diuen coses molt semblants (bàsicament, que el sistema tal i com està montat no es pot dir democràcia perquè el poble no té cap tipus de poder sinó que aquest és de la classe política), i més representatiu és que cap o quasi cap d’aquests estudis arriba a veure que les seves conclusions es duguin a terme.
Bon dia,
veig que esteu immersos en un debat molt interessant que parteix de dues concepcions del govern de l’estat, dels caps d’estat, dels distints poders de l’estat i la seva descentralització bastant allunyada, però interessant. Així que no hi puc afegir res.
Cremar o no fotografies crec que es més un acte de bon o mal gust en funció d ela percepció de cadascun, ara, Joan, esper que mai empris un diari o una revista reciclada per encendre un foc, quantes cares no cremes? quans d’actes vandàlics?? No en trepitgis cap, ni amb el cotxe, ni caminant ni en bicicleta…o l’acta només serà considerat vandàlic no pel fet de cremar sinó per la intenció o no, o la voluntat o no de cremar alguna cosa… Crec que a dia d’avui en qüestions com aquests ha d’imperar el seny per no treure les coes excessivament de lloc!!!!
Ah!!! I el que si trob intolerable, és amenaçarà en “ no escriure més en un blog sinó..”. Crec que aquesta actitud denota algunes moment del passat que es millor oblidar. La bondat de la democràcia i d’una discussió reflexiva rau precisament en intentar comunicar-se amb paraules i amb arguments però mai, repeteixo mai, amb amenaces!!!!! Per què això es com allò de“ en casa de herrero cuchara de palo”!!!!
En fi, per sort la democràcia, tot i que millorable, ens permet mantenir un ordre de govern d’aquesta comunitat prou interessant.