Divendres passat, vaig deixar Menorca per anar a La Seu d’Urgell, a la XV Trobada d’Escriptors al Pirineu. Poc abans de marxar, vaig pensar que, en tornar, havia de fer una entrada en aquest bloc comentant el “Manifiesto” a favor de la llengua castellana que una sèrie d’intel·lectuals, preocupats per la salut de la “lengua común”, van signar fa uns dies. Però, ara que ja som aquí, no en tenc cap ganes. Avui el cos em demana deixar de banda coses negatives. Perquè, no ens enganem, aquest manifest només pot ser fruit de: 1) ignorància o 2) mala bava i, mirant qui el signa, em decant clarament per l’opció 2). Per tant, si contra la ignorància encara podria tenir ganes d’intentar-ho, contra tanta mala fe, no. Em sap greu. No tenc ganes de continuar fent classe sobre models lingüístics no igualitaris que creen llengües de primera divisió (“la llengua de l’estat”) i de segona (“les autonòmiques”); sobre processos de normalització lingüística que, en no qüestionar aquesta jerarquia, difícilment arribaran a reeixir; sobre determinades actituds lingüístiques que fan que, sobretot els més joves, abandonin la llengua catalana que els és pròpia amb una facilitat esfereïdora… No en tenc ganes.
No sé si aquests dies fantàstics al Pirineu són el motiu del meu estat d’ànim més aviat positiu. La veritat és, però, que quasi asseguraria que, en bona part, sí. Ha estat un cap de setmana esplèndid. Un cap de setmana de literatura, de paisatge, de coneixences, de gastronomia. De poblets de pedra de poc més d’una vintena d’habitants; de presentacions de llibres; de l’orgull amb què els companys occitans entonaven els seus cants; de tanta cordialitat i alegria. I, ara, tot això s’ha de traduir en un conte, inspirat en un paisatge que m’ha fascinat, que hauré de treballar molt si vull correspondre a tanta calidesa humana.
Aquests dies de desconnexió han estat, certament, un oasi enmig d’un ritme de vida inhumà moltes vegades. Però, a més, avui he redactat la darrera memòria que em faltava lliurar a l’equip directiu de l’institut; he anat a prendre el primer bany de mar (no m’agrada l’aigua freda!); i, ni tan sols enganxar per casualitat en Manolo Escobar cantant per la tele (en ple segle XXI!) el “Viva España”, enmig d’un esclat de deliri patriòtic, m’ha fet canviar l’humor. Em sembla que m’hauré de perdre per la muntanya més vegades. No sé si amb la del Toro en tindré prou, però.
- El pensament ordenat/Opinió
- 3 comentaris
Maite, he vist el blog d’en Nel i també demana temps. Jo vaig trobar el meu TIBET, concepte d’espai i temps per un mateix i prou. Va ser un racó de la costa mallorquina, un llibre, un cavall i una velo. Sense telèfon, sense televisió i sense persones. Van ser quatre dies de TIBET que em van canviar. Surt barat i és gratificant! i pensa que a vegades cercam a l’horitzó allò que tenim al nostre costat. El TIBET no és tan enfora. Gaudeix!
Hola!
Maite, un dubte: aquest post va sobre el ” susodicho manifiesto” o sobre quina meravella que són les vacances i què bé que ens senten?
Jo també et desitge unes bones vacances. Vist des d’enfora, Menorca és un indret ideal per a predre’s (encara que no us perdau massa, ara que ho pense, o sí…). Jo, si tot va bé, seré a s’illa d’ací dues setmanes i, per què no?… també em desitge unes bones vacances.
Saluts!
Silve, cercaré el Tibet, segur. De moment, m’he fet el propòsit de prioritzar les coses que són realment importants i, si no arrib per tot, mala sort. Ara, començ cada dia amb dues hores d’escriure (de 8 a 10 del dematí, hores en què el mòbil no sona!) i això és el que em relaxa de ver. Després, ja puc amb tot: fills, ajuntament…
Victòria: bones vacances! Aquesta entrada, sobretot, vol deixar constància de l’important que és saber aturar el ritme de vida frenètic que duim per començar a gaudir, realment, de les coses que ens importen. Tant si hi ha feina com si hi ha vacances: aquest seria l’objectiu.