Hi ha lectures que et fan viure i sentir la vida dels altres com si fos la pròpia. La vida d’uns personatges que, a través de les pàgines del llibre, pots olorar, veure i tocar amb una facilitat que sembla impossible. Aquest seria el cas de les quatre narracions que formen Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, un escriptor que va veure publicada aquesta primera obra als seixanta-tres anys i que, just un any després, moria sense poder assaborir el seu èxit.

Les quatre històries que formen aquest llibre poden llegir-se de forma independent, tot i que, a mesura que la lectura avança, i a través d’uns personatges que transiten d’una a altra de forma molt subtil, el lector anirà dibuixant un escenari colpidor, dur i intens, que no és altre que el del final de la guerra civil espanyola. La por, el dolor, la injustícia, l’amor, la mort, la tendresa i, sobretot, la dignitat enmig de la desfeta més absoluta, arriben directament al lector a través d’un llenguatge literari eficaç que, de forma aparentment senzilla, el va embolcallant.

Totes les històries d’aquest llibre tenen en comú la derrota. Els seus personatges són perdedors: un capità del bàndol nacional que es lliura a l’exèrcit republicà quan ja sap que aquest ha perdut la guerra; un poeta adolescent que fuig del país amb la seva companya embarassada i al qual coneixerem a través de les pàgines del seu diari, unes de les més belles d’aquest llibre; un pres que allarga la seva vida durant uns dies a base de mentides, fins que la veritat s’imposa; i la història d’un home que viu amagat a casa, dins un armari, amb la complicitat dolorosa de la seva dona i del seu fill de set anys.

Los girasoles ciegos parla, com he dit, d’éssers derrotats. I, tanmateix, al final, els protagonistes són capaços d’imposar-se a les circumstàncies. En darrer terme, i sense que per això deixi de ser una decisió dramàtica i dolorosa, acabaran decidint la seva vida. O la seva mort. La dignitat enmig de la derrota. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar-se vèncer. La dignitat enmig del silenci. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar que cap d’ells caigui en l’oblit.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 10 comentaris

Partint de totes les reticències que una cambra com el Senat desperta, i que molt bé ha explicat en Nel Martí a l’article “Què en feim, del senat?”, i sense renunciar mai a tenir, en un futur esperem que no molt llunyà, un senador nacionalista per Menorca, em sembla que la suma d’esforços que han fet PSOE, PSM, Esquerra de Menorca i Els Verds per tal d’aconseguir que la veu del senador -l’únic- de Menorca sigui una veu progressista és un fet importantíssim.

D’entrada, significarà acabar amb vuit anys d’un senador del PP que, setmana sí, setmana també, s’ha dedicat a emprar el seu càrrec a Madrid per fer oposició al Consell Insular, del qual era i és, també ara, cap de l’oposició. Què ha fet, des del Senat, en Seguí per Menorca? Ben poc. Ha fet més renou, en positiu, en Pere Sampol en els pocs mesos que ha estat senador que el popular en vuit anys.

Així, no podem deixar perdre l’oportunitat que tenim ara de capgirar aquesta dinàmica. Artur Bagur i Belén Calafell es compromenten a treballar per una reforma del Senat que faci possible la seva conversió en una veritable Cambra Territorial; a donar suport a aquelles iniciatives adreçades a aconseguir un model econòmic sostenible i adaptat al nostre territori; a donar suport a l’adopció d’un nou sistema de finançament autonòmic que satisfaci les aspiracions de les Illes Balears, etc etc.

M’agrada el tàndem Artur-Belén: l’experiència i la joventut; la sagacitat i l’espontaneïtat. Però, també, i sobretot, m’agrada tot allò que comparteixen: la responsabilitat, la il·lusió, les ganes. Creuen en Menorca i això es nota. I es nota perquè ho saben transmetre; perquè saben arribar a la gent. L’alegria amb què han fet tota la campanya -només cal mirar les fotos que han sortit a la premsa i a la propaganda electoral!- s’encomana, encara que, evidentment, hi ha qui ha reaccionat (per què em sona tan malament, aquest verb?) amb cara de pomes agres. I això només pot voler dir una cosa: que anam bé!

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Avui dematí, cercant un escrit de feia temps, m’he topat amb un article que vaig publicar a la premsa l’agost de 1999 i que duu per titol “EL DIFÍCIL ART DE LA CRÍTICA”. Curiosa per naturalesa, no he pogut evitar llegir el que vaig escriure farà prop de 10 anys. Com que m’ha fet molta gràcia veure que, si ara hagués d’escriure d’aquest tema, podria dir exactament el mateix, paraula per paraula, he pensat que podria estar bé penjar-lo al bloc. Recordau que llavors, com ara, va ser any d’eleccions, en aquell cas, municipals, autonòmiques i, també, europees, em sembla. Aquí va l’article:

“És evident que allò que la gent espera dels seus representants polítics a les institucions és que duguin a terme aquelles propostes per les quals van ser votats, que fagin feina d’una forma seriosa i responsable per assolir uns resultats que seran els que hauran de presentar, al cap de quatre anys, per poder revalidar la confiança dipositada en ells. Ara bé, és indubtable que no només de fets es viu, o es sobreviu, en política. Qui es dedica a aquesta tasca també s’ha de saber comunicar, de forma oral i escrita, amb els seus electors o possibles futurs electors.

Així, qualsevol polític ha de saber explicar, d’una forma clara i entenedora, programes, projectes, opinions. I, també, cosa absolutament lícita en una democràcia, ha de saber criticar les actuacions dels diversos adversaris polítics.

Pel que fa als primers aspectes que he destacat, s’ha de dir que la majoria de partits –independentment de quina sigui la llengua escollida–, sobretot a nivell escrit, duen a terme una feina molt destacable d’elaboració de textos correctes des de tots els punts de vista (estructura, coherència i cohesió de les idees i correcció gramatical). Ara bé, quan es tracta de criticar, d’opinar sobre l’actuació dels altres, resulta sorprenent veure com el llenguatge utilitzat és del tot inadequat. Un llenguatge políticament –i en alguns casos, fins i tot, lingüísticament– incorrecte.

Durant els debats previs a les eleccions de juny, vam tenir l’oportunitat de veure com alguns dels candidats optaven per emprar un recurs expressiu que, a simple vista, pot semblar senzill, però que, al meu parer, és dels més perillosos pel seu grau de complexitat. La ironia. Expressar el contrari d’allò que aparentment es diu, com a retret o burla. Hi ha mestres de la ironia, com el poeta Josep Carner, el qual opinava que aquesta havia de ser “refinadament sociable i persuasiva” . Carner, com a bon noucentista, sabia que és un recurs que reclama un alt grau d’intel.ligència per part de qui l’empra : la línia que separa la ironia de la barroeria i, fins i tot, del mal gust és molt prima. Tan prima que jo diria que en les dues setmanes de campanya electoral la van ultrapassar en moltes ocasions. I llavors es creava una situació paradoxal : el públic, independentment del fet que qui era atacat no combregàs amb les seves idees, s’acabava posant de la seva banda per una simple qüestió de rebuig a les formes agressives i ofensives emprades per l’altre. La ironia s’havia convertit en un sarcasme, autèntica mostra de llenguatge políticament incorrecte. Políticament incorrecte perquè l’únic que quedava en evidència era el polític qui l’emprava i hem de suposar que aquest no era el seu objectiu, polític també.

D’altra banda, tots sabem que la llengua, qualsevol llengua, mai no és monolítica. Els parlants rallam d’una manera diferent segons quina sigui la nostra procedència geogràfica –varietats dialectals–, però també segons quina sigui la situació comunicativa en què ens trobam –varietats estilístiques o registres–. En aquest darrer sentit, és evident que un polític quan fa ús de la llengua en funció del càrrec que exerceix mai no hauria d’emprar el registre –col.loquial o vulgar– que empraria per dirigir-se a les seves amistats en una conversa informal. O, com a mínim, si fos intel.ligent, no ho hauria de fer. Tanmateix, segurament, tots i totes tindrem al cap mostres recents de declaracions i/o d’escrits crítics dels quals sorprèn el seu grau de vulgaritat, amb expressions que provoquen als lectors autèntica vergonya aliena i que, com en el cas de la ironia, acaba perjudicant a qui l’escriu i no al criticat com hauria de ser.

Així, saber criticar és, com hem vist, difícil. Però és en aquest tipus de valoracions on els polítics, pens jo, donen la seva autèntica talla. No només com a polítics sinó també, i sobretot, com a persones. I perquè són persones al cap i a la fi el que votam els electors és evident que les seves valoracions poden acabar sent determinants per a un partit polític. El llenguatge, no ho oblidem, mai no és imparcial ja que amb ell, moltes vegades de forma inconscient, transmetem la nostra autèntica manera de ser. I hi ha maneres de ser –s’ha demostrat– que no agraden als electors.”

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris