Aquests darrers mesos, he tingut l’oportunitat de compartir tertúlia literària amb els grups de lectura d’Alaior i Ferreries. És sempre un moment agradable i enriquidor perquè mai no em deixa de sorprendre allò que un dia li vaig sentir a dir a n’Esperança Camps: tu escrius una novel·la i, cada lector, te’n torna una de diferent. Una nova novel·la feta de matisos, d’interrogants o d’episodis que agafen força en funció de l’experiència personal de cada lector.
Durant aquesta conversa, és sempre inevitable que surti el tema de com es comença una novel·la i, la veritat, no resulta fàcil d’explicar. D’entrada has de tenir un personatge que fa qualque cosa. En el cas de La mort de l’ànima, un Andreu Calafat que torna a Menorca després de cinquanta anys. A partir d’aquí, es tracta d’anar, a poc a poc, construint la seva història. Per què se’n va, per què torna…
Amb tot, el que a mi se’m fa més difícil sempre és trobar el “to” del text. I què és això del to, us demanareu? Doncs, en el meu cas, llegir els primers paràgrafs de la novel·la i reconèixer-hi una música de paraules que no desafini. Unes paraules que delimitin perfectament quina serà l’atmosfera de la novel·la. I, encara que pugui semblar exagerat, una paraula concreta pot rompre, de cop, aquesta atmosfera. És per això que em costa tant començar una novel·la nova i puc passar-me dies i dies cercant aquell paràgraf amb què ha de començar. Aquelles paraules que després hauran d’arrossegar la resta fins a completar tota la novel·la.
Trobar el to. Aquesta és la clau. Però no només en literatura: en política em sembla que és també importantíssim. Tot es pot dir, tot s’ha de dir però sabent trobar el to adequat. El fons fa la forma, i a l’inrevés, em deia l’altre dia un escriptor valencià amb qui vaig coincidir a Palma. I té raó. Per això, opinions carregades de veritat es poden arribar a fer tan desagrables pel to amb què es diuen que acabes per no donar credibilitat al que diuen. És així.
Sempre he defensat -ves quin remei!- que la feina de l’oposició política és, a més de fer propostes positives que contribuesquin a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, marcar de prop la feina de qui governa i denunciar públicament allò que consideres que no es fa bé. Ara, sense desafinar. Des de la correcció de les formes i mai sense passar la frontera del que és la part humana i personal del càrrec polític.
Supòs que és per això que, fa uns dies, em va doldre llegir una carta que l’oposició des Migjorn dirigia a na Puri Mira a través de la premsa local. Conec poc na Puri (hem coincidit tot just un parell de vegades) i desconec, en part, si les acusacions que li llancen són certes. Ara, la veritat, m’importa poc. El to és tan desagrable i ofensiu, tan prepotent, que, al meu parer, anul·la la raó que puguin tenir. Per la meva part, només puc dir que va ser un plaer que l’ajuntament des Migjorn em convidàs a fer la conferència de Sant Antoni (i que trobareu penjada en aquest bloc). Em vaig trobar amb un públic atent i agraït i amb una regidora i un alcalde que em tractaren més que bé. I, per cert, em sembla recordar que no hi havia cap representant de l’oposició.