La senyora portaveu exclama, en pla Escarlata O’Hara, que no vol haver d’explicar als seus descendents que Ciutadella no té pista voltadora per falta de consens polític, com va passar amb l’aeroport! Frase magnífica si no fos que és del tot falsa: si Ciutadella no té voltadora avui no és per falta de consens. La qüestió és més simple i més prosaica: si Ciutadella no té voltadora avui és perquè el PP, en cinc anys, ha estat incapaç de cedir uns terrenys al CIMe perquè aquesta es faci. Això sí, en aquests cinc anys, han tingut temps de “vendre” el producte en una presentació fastuosa al Salò Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella, amb Matas inclòs; o de presentar la voltadora com una “realitat” en el plamfet electoralista de l’abril de 2006 anomenat “Dalt la Sala” i que, tot sigui dit, ens va costar -a tots!- 15000 euros.

Actualment, a més de la voltadora, tenim més projectes, amb finançament d’altres administracions, que esperen terrenys cedits per l’ajuntament de Ciutadella per fer-se realitat: el parc-motor, l’estació d’autobusos, el carril-bici de la carretera de Calan Blanes o, el cas més clamorós, el del nou escorxador municipal. Un escorxador que, en principi -jo ho vaig votar en el ple de dia 19 d’octubre de 2006- ja hauria de tenir els terrenys necessaris però que, sorpreses de la vida, resulta que en el conveni de permuta -signat, segons van dur al ple, dia 3 d’octubre de 2006- ara no hi poden trobar la signatura il·lustre del senyor alcalde ni la de l’encara més il·lustre propietari. Perquè ens entenguem: van dur a ple un conveni per ratificar que no estava signat i, no contents amb això, notifiquen al CIMe que ja poden començar a fer el projecte d’escorxador perquè l’ajuntament ja és el propietari dels terrenys. Vaja, que ara ja no només hem de permutar sinó que, a més, ens veim obligats a repermutar!

Per tant, resulta evident que, aquí, el problema no és el consens: és la inoperància total i absoluta d’un equip de govern que no sap donar sortida a cap projecte. I quan es troben ben engrunats, com en el cas de la voltadora i de l’escorxador, llancen el seu crit de SOS preferit: consens!!! Però, per a ells, consens vol dir haver d’acceptar una permuta que multiplica per tres, en pocs anys,  el preu del m2 de zona verda on s’ha de fer la voltadora ( de 75 a 220 euros m2). O sigui que, si el 2005, quan van dir que tenien els terrenys per la voltadora, això hagués estat cert, l’operació ens hauria costat tres vegades manco i ara ja la tindríem feta. Però no van saber tancar el tema i ara… tornem-hi que hem fet bo!

Davant aquesta situació, el PP de Ciutadella ha tirat per la via fàcil: donar la culpa als altres i posar-se a plorar perquè mira que en som, de desgraciats, que per tots els pobles fan coses i aquí no hi ha manera, amb aquesta oposició que només sap posar pals a les rodes! Idò bé, gestió zero i plorar molt.  Sobretot, plorar molt i tirar pilotes fores per intentar amagar les pròpies mancances. Les pròpies vergonyes. El que m’estranya, acostumats com estan a començar la casa per la teulada, és que encara no hagin fet públic el nom que pensen posar a la pista voltadora. O deu ser que el volen consensuar amb l’oposició?

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Van néixer en dues illes separades per una llenca d’aigua blavíssima que semblava inabastable i que, tanmateix, amb els anys, s’havia de convertir per a ells en un pont que els uniria per sempre. L’atzar, no podia ser altre, va voler que les seves vides es trobassin per complir un destí que no sabien quin era però que esperaven amb delit. L’amor els va fer obrir barreres i els va empènyer a recórrer un camí que no sabien fàcil. Ells dos, però, només ells dos i el seu amor per anar deixant petjades sobre la terra. Sobre una terra que, a voltes, semblava que volia engolir-se’ls, però que ells continuaven trepitjant enfortits per la fortalesa de l’altre.

Amb el temps, un dia també fred de febrer, perfumat de tarongina, van agafar-se les mans per sempre. Els dits entre els dits, la pell entre la pell, en un filigrana impossible que ningú no podria desfer mai més. Aquell dia, tothom va saber del seu amor. Tothom va saber que la distància ja mai més no existiria entre ells dos. La mar, des de llavors, es convertiria en el record del que havien aconseguit vèncer. Del seu triomf sobre els recels i els temors. Dues illes per fer una nova illa que era només seva. Finalment, dins la nit freda de febrer, podrien estimar-se sense temors, descobrir-se tots aquells secrets que s’havien guardat gelosament, mentre a la cambra, encara podia respirar-se el perfum de les flors de tarongina que descansaven damunt del vel blanc.

Matinada de febrer trencada pel plor d’una criatura d’ulls esglaiats. El camí que aquell home i aquella dona recorrien començava a omplir-se de fruits mentre ells, imperceptiblement, s’anaven fent grans. El temps passava amb rapidesa i, cada cop més, la vida sense l’altre era impensable. Tanmateix, un migdia assolellat i fred ella el va deixar per sempre. Va escollir el primer dia d’un nou hivern potser perquè, malgrat tot, mai no li havien agradat els hiverns. Era una dona càlida i perfumada com una primavera i, sense ella, el seu home va quedar glaçat. En aquell moment, va sentir que era vell i que la vida ja no semblava vida. Entrava en aquella casa, que havia estat la casa d’ella, i la solitud ressonava entre aquelles parets que la feien present una vegada i una altra per recordar-li, però, que ella ja no hi era i que ja no hi seria mai més.

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Sé d’un home i d’una dona que s’estimaren una nit freda de febrer i que una matinada freda de febrer van veure el primer rostre del seu amor. I sé d’un home que, quan arriba el mes de febrer, no pot evitar que la vida, la seva vida llarga i profitosa, li passi per davant dels seus ulls amb una barreja de tristesa i d’orgull que no sabria explicar. Perquè, en fer-se fosc, gira la mirada cap a aquell racó del sofà que era el d’ella, mentre mou el cap en un gest de perplexitat. Malgrat els anys que fa que és morta, ella és allí, al seu costat, com sempre, per recordar-li que, una vegada, quan eren joves, el seu amor va saber vèncer la distància. Com ara. Com no podria ser d’una altra manera. Una distància que és una immensitat blava. Una distància que és un pont que ell, un dia, per a desgràcia dels qui quedin, travessarà per retrobar-la a l’altra banda i començar, de bell nou, a recórrer un camí sense estacions, sense mesos. Potser, fins i tot, sense temps.

[Text llegit dia 12-2-04 al “Dietari” de la COPE i publicat al volum Freqüències (IME 2006). Com llavors, dedicat al meu pare que, l’altre dia, em va confessar que se’l sabia de memòria.]

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris

La recomanació literària d’aquesta setmana canvia de gènere: un recull de poemes de 29 poetes de Menorca, editat per Amnistia Internacional, que gira al voltant dels drets humans i de la defensa d’una vida digna. És un llibret molt ben fet –es nota la mà del coordinador, d’en Pere Gomila-, que combina la poesia amb les il•lustracions de Dolores Boettscher, la presentació del qual, en forma de microrelats que comencen amb les tretze paraules que formen l’article 1 de la “Declaració Universal dels Drets Humans” (“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”), vaig tenir el privilegi de fer.
A Tots els éssers, hi podreu trobar les paraules ben dites de -m’atreviria a dir- tots els poetes de la nostra illa que, de qualque manera, han fet pública la seva obra. Hi ha versos que parlen del “fred d’un camp de refugiats”; del “poder infame dels tirans”; de la defensa d’una mort digna per tots els que duen “deu anys de sofriment en el llit de la ciència”; de quan “la paraula esdevé covarda”; de campaments “on s’enlairen veus, veus ferides, veus d’anhel pel retrobament”; de la “pau escrita amb sang”; del miserable que “no hagi portat un déu de llum a les espatlles”; d’un ametller que “potser no sap que el fat el condemna a llenyada”; d’un presoner que, en sentir uns trets a trenc d’alba, “pensa qui serà el captiu que ha entrat a la nit més llarga”; dels dies que “ens esclaten de grisor, de fúries i d’angoixa i de combat”; d’una “paraula que duu llibertat per nom”; de llàgrimes eixugades “a cop d’amor”; de “quin sentit té la consciència”; de la por, que “a ningú no ha salvat mai”; dels humans, que “som responsables del que al món passi”; de desitjos de “la pau i la paraula”, de terres “on el lament es torna cant”; del “cop de fuet”; de bombes que “colguen les llars davall l’arena del desert”; del “temps dels assassins” del paisatge i de la llengua; de com “són feixugues les cadenes”; d’un “temps de lleganyes als cors i euros als cervells”; del presidi “de les barres i estrelles”; del “dret a agafar la falç del mot i abatre les murades”; de la necessitat de “tornar-se a jugar la vida com un nin”; del sofriment de “les dones i els infants que s’arreceren al portal de l’alba”; i “dels enemics d’avui que tenim ben dedins de les nostres muralles”.
Esper que aquest tast de versos que acabau de llegir us hagi obert la gana: teniu tot el llibre al vostre abast per omplir-vos de bona literatura i, a la vegada, per agrair a tantes persones la feina que duen a terme, de forma absolutament desinteressada, a favor del drets humans.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari