Divendres dematí, trobarem Menorca plena de cartells electorals que -ara sí!- ens demanaran el nostre vot. Començaran quinze dies de campanya intensa per decidir els nostres representants al Congrés dels Diputats. Zapatero o Rajoy sembla ser la consigna i els cartells que veim, des de fa dies, pel carrer així ho confirmen. Fins i tot les meves filles (14 i 12 anys) tenen el missatge ben interioritzat: qui votaràs, en Rajoy o en Zapatero, m’han demanat mentre dinàvem? Jo, en Sampol, els he contestat, i m’han posat cara de pòquer: qui és, aquest?

Idó bé, en Pere Sampol és el meu candidat, el cap de llista de la coalició “Unitat per les Illes”, una coalició que aplega, per primera vegada, totes les veus nacionalistes de les Illes Balears. Una oportunitat històrica perquè el nacionalisme illenc tengui, per primera vegada, un diputat al Congrés. Una oportunitat única de fer-nos sentir a Madrid, de tenir qualcú que defensi els nostres interessos culturals, econòmics, de transport… més enllà de les consignes dels dos grans partits majoritaris els quals, fins ara, governi qui governi dels dos, han demostrat la seva incapacitat per donar respostes reals als problemes reals dels illencs.

I sé que quan digui en veu alta que votaré en Pere Sampol molta gent es/em demanarà: i si per no votar en Zapatero surt en Rajoy? Evidentment, m’estim més el primer que el segon. Consider que ha duit a terme una política social lloable en molts aspectes. Ara bé, el seu model d’estat, la seva actitud davant la diversitat lingüística o el finançament que reben les Illes no és gaire -per no dir gens- diferent a la posició del PP. Per això no el puc votar. Perquè el meu vot ha d’anar a la persona que defensi millor tot allò en què jo crec. Així de senzill. Com deia en Nel Martí en un article que heu de llegir, no hi ha cap vot inútil, en democràcia, perquè tots responen, haurien de respondre, al que pensa el votant.

Fa uns dies, llegia, a l'”Avui”, una entrevista a l’escriptor Ferran Torrent i, en ser demanat pel seu vot a les pròximes eleccions, va dir: “el vot útil és el vot coherent amb la teua consciència”. M’agrada la frase, sobretot quan hi ha tanta gent que vota pensant no a qui voldria realment sinó a qui no voldria i, això, personalment, a mi no em convenç gens ni mica.

Sé que el meu candidat ho té -gairebé- tot en contra: una campanya modesta, una televisió que només ralla dels líders dels partits majoritaris, uns mitjans de comunicació hostils. I, tanmateix, estic convençuda que aquesta vegada ens en sortirem perquè, a poc a poc, el missatge d’Unitat va calant: superació efectiva de l’espoli fiscal; finançament adequat a l’autogovern de les Illes Balears; respecte de l’Estat a les competències transferides; impuls de les polítiques socials avançades; aprofundiment de la democràcia i de les llibertats individuals i col·lectives; avanç cap a un estat vertaderament plurinacional; assumpció de la diversitat de les llengües i cultures; protecció del territori; i l’honestedat com a valor de la política i la lluita contra la corrupció.

En Pere Sampol, amb el suport de na Maria Josep Morell, candidata del PSM de Menorca, i na Glòria Domínguez, candidata dels Verds de Menorca, ja té un peu al Congrés. De tots depèn que la seva veu ferma, compromesa, ressoni a l’hemicicle.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Ara resulta que el ministre de torn ha decidit que les dones tenim tres formes: diàbolo, campana i cilindre (em sembla que era així). Perfecte. Però, i les formes dels homes? Ah, els homes no tenen problemes a l’hora d’anar-se a comprar roba! Això vol dir que són perfectes, idò? No, de cap manera. I perquè, mesquinets, no se sentin discriminats, bona al·lota com som, faré ara un esborrany de proposta de formes masculines:

1- Model triangular. És, sens dubte, el preferit pel sexe femení heterosexual i pel masculí homosexual: espatles amples, cintura estreta i malucs (per dir-ho de forma fina) atepeïts i estretets. Per desgràcia, és el model que costa més de trobar (si no ets la Obregón).

2-Model acordió. Una de les formes més exteses: començam bé per les espatles i podem acabar bé pels malucs; el problema és la zona centre: un seguit de “togues” de gruixa i consistència diversa ocupen la línia recta que hauria d’anar dels pits a la cintura. Es pot dissimular bé amb un jersei ample però queda al descobert amb una senzilla i innocent incursió tàctil per la zona.

3-Model barril. És el més enganador. De part darrere, tot correcte; ara, en girar-se, un voluminós barrilet cerveser queda al descobert sense que es pugui amagar de cap manera. En aquests casos, acostumen a dur la trinxa dels calçons avall, per una pura qüestió de proporcions que, si fan cas de la meva proposta, podria quedar compensada amb un model de calçons talla 200 a la cintura i 42 als malucs.

Segur que em deix més models. Amb tot, vull dir que, per arribar a aquestes conclusions, no he hagut de prendre mides a cap home: les dones, amb un simple cop d’ull, els tenim ben apamats. Per tant, no és una proposta gaire científica però diria que és prou real (per a desgràcia dels models 2 i 3). Per això, l’oferesc gratuïtament a l’autoritat competent per quan decidesqui treure els models masculins. De res.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

És un autèntic privilegi poder comptar amb la presència de Jordi Porta a Menorca. Aquest divendres, dia 15 de febrer, a les 20,30, a la casa de cultura de Ciutadella i convidat pel PSM-EN, el president d’Òmnium Cultural, una entitat amb més de 15.500 socis i amb una vintena de delegacions arreu del país, i que lluita diàriament per la defensa de la llengua catalana, farà una xerrada que duu per títol “Els reptes de la cultura catalana al segle XXI”, un títol força atractiu que, dins l’ambient de pre-campanya electoral que vivim en aquests moments i en la qual la qüestió lingüística ha tornat a esdevenir tema de confrontació política, encara assoleix una perspectiva més actual i, per tant, de màxim interès per a tots els que, d’una manera o altra, ens revolta veure com la nostra llengua és atacada i menystinguda per molts dels que aspiren a governar a Madrid.
Una vegada més –i ja en van moltes- es torna a posar de manifest la falta de respecte total i absoluta cap a la realitat plurilingüística de l’estat espanyol. Patim un model lingüístic que, tot i reconèixer la diversitat de llengües i l’oficialitat d’aquestes en els seus territoris, no aplica els mateixos criteris d’oficialitat per als ciutadans de parla espanyola que per als ciutadans de parla basca, gallega o catalana. Tenim, per tant, un model lingüístic que crea ciutadans de primera i de segona categoria en funció de la seva llengua, la qual cosa és del tot inadmissible.
És per això que avui, en ple segle XXI, encara hem d’insistir en qüestions tan elementals com la unitat de la llengua catalana o la necessitat d’enfortir-la davant d’una llengua poderosa, d’estat, que ocupa àmbits d’ús restringits a la nostra llengua. Per desgràcia, encara hi ha persones que són denunciades davant la justícia només per parlar en català (en tenim un cas ben recent a Menorca, i no és l´únic) la qual cosa ens obliga a continuar la seva defensa amb les mateixes ganes de sempre. I estic convençuda que, després de sentir la xerrada de Jordi Porta,  encara en tindrem més, de ganes, si cal. Us esperam.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris