Aquest article podria haver començat així: com que durant tot el 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, se celebrarà l’any Rodoreda, m’ha semblat perfecte encetar amb ella les meves recomanacions literàries. Tanmateix, he de ser sincera: això de l’any Rodoreda no ha estat el més decisiu a l’hora de fer la meva tria. L’autèntic motiu: és dona, escriu en català, és universal i, sobretot, és un dels meus noms de capçalera. Només ella podia obrir aquesta secció.
Potser qualcú trobarà que ja se n’ha parlat molt, de Mercè Rodoreda i, segurament, té una part de raó. Rodoreda no és una novetat, és cert, però sí una autora a qui el pas del temps no fa envellir. Al contrari: les seves obres connecten fàcilment amb el lector perquè ens parlen de tot allò que coneixem tan bé: l’amor, la dificultat de les relacions entre les persones, la incomunicació, el pas del temps, la guerra, la mort… I, a més, ho fa amb un estil propi, suggerent, que dóna forma a un univers carregat de símbols, de poesia. De vida.
Quina obra de Mercè Rodoreda recomanaria? Se’m fa molt difícil: Aloma –la primera de l’autora que vaig llegir-; La plaça del Diamant –una novel·la esplèndida, a part de ser l’obra catalana més traduïda-; Viatges i flors… Però em qued amb Mirall trencat i La mort i la primavera. De Mirall trencat -la història de la destrucció d’una família que abraça des de finals del XIX fins a la Guerra Civil- m’agrada la seva estructura fragmentada, els múltiples punts de vista narratius, l’univers simbòlic que dibuixa. I, sobretot, el seu tema: el temps, els records, la memòria. Quan un personatge de la novel·la diu: “hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, resumeix una determinada concepció de l’existència que és present a tota l’obra: “el pes de la nostàlgia que té tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba”, com diu la pròpia Rodoreda en el pròleg. Tanmateix, tot i la profunditat del tema, és una novel·la de lectura àgil. No debades, Joaquim Molas l’ha definida com “un fulletó transcendit”.
La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt especial, que apassiona –com en el meu cas- o no. A mi em va costar entrar-hi. De fet, la vaig començar unes quantes vegades. Ara, un cop dins, no en pots sortir. És densa i plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. És poesia pura. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure és morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.
Un nom: Mercè Rodoreda. I dues propostes per començar: Mirall trencat i La mort i la primavera. Que durant l’any 2008 puguem llegir –o rellegir- l’obra de l’autora catalana més universal. Sens dubte, el millor homenatge que podem fer-li.

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 16 de novembre de 2007)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 4 comentaris