Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Textos literaris'

Microrelats de Sant Joan

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

República

N’Antonio, monàrquic convençut, quan va començar a córrer la notícia que Alfons XIII havia sortit del país, amb un tren especial, va plorar calladament, assegut a la butaca del petit menjador de casa. Feia hores que en Mateu, amb una bandera cenetista, havia sortit de casa a celebrar, pels carrers de Palma, la proclamació de la República. N’Antonio sabia que, en aquella hora, a la plaça de Cort, plena a vessar de gent, hi tenia, també, n’Antoni, en Lluís i en Joan i na Pepa i que, quan, en un dels balcons de la Casa Consistorial, s’hissàs la bandera republicana, ells també esclatarien, eufòrics, convençuts que l’ideal més absolut havia triomfat. Potser les onze cariàtides que sostenien l’impressionant ràfec que coronava l’edifici també se n’alegrarien. El pare, no. I, mentre el fills, entonant la Marsellesa, enfilaven pels carrers Nicolau i Unió fins arribar al Govern Civil, na Isabel es va seure al costat de n’Antonio i li va passar la mà pels cabells que començaven a clarejar. Del pati, arribaven els crits dels néts. No has de tenir por, li va dir la dona. Tot anirà bé. I ell se la va mirar, es va eixugar les llàgrimes i va somriure amb tristesa. Eren les mateixes paraules que li havia dit, ja feia un munt d’anys, una nit d’octubre plujosa en què la plaça de Sant Josep de Sevilla era deserta.

Mare

El soroll del càvec dins la terra que m’envolta. La remous amb un moviment sincopat, regular. Que romp la solitud del cementeri. El fred d’hivern es dibuixa en el teu rostre contret. En les mans entumides. Però ja ensumes la primavera. L’olor de la primavera. Els arbres pelats esclataran com si l’hivern no hagués existit mai. Branques grises, que semblen mortes, tornaran a la vida. Com un miracle. Enterres llavors, amic meu, i enterres morts. Colgats en la foscor, presents, imperceptibles en el silenci. Fins que un batec lleu i incontrolable ho remourà tot. Tornar a germinar en la terra humida per créixer i enfilar cap al blau més intens. Som la terra que ens acull. Som terra. De vegades, eixuta. Sempre fèrtil, tanmateix. Un dia, et mires al mirall i t’adones que el temps t’ha llaurat la pell. En només una nit. Els anys entelen la imatge coneguda que, de sobte, se’t fa estranya. La vida esclata en una barreja imprevista de somnis i decepcions. Sequera i verdor. Avui és ahir i també demà i no saps en quin lloc col•locar la frontera. Els fills t’han eixamplat el cos i t’han endurit les febleses. La fortalesa de la mare. Que no sap d’esquerdes. I només serveix per aturar la por que et surt de dins. El dolor infinit que t’esforces per no sentir. Per no repetir mai més. No sempre és possible. Buits i silencis que s’omplen de presència constant. Potser excessiva. No m’importa. No m’ha importat mai. No es pot triar la mort però si el que deixes. Al meu voltant, una galàxia de fars que em vetlaven. Eren ells, els meus estimats. Sempre. Ells em protegien a mi. I no ho sabien. Del meu passat. D’un present incòmode. Mentre jo els agombolava amb la pell cansada. El primer fill, que va néixer just un any després del casament. Un altre febrer fred. La primera filla, pocs anys després. Un fill i una filla, com ens havia vaticinat una dona estranya, amb una bolla de vidre, en una fira, poc abans de casar-nos. En van venir d’altres. Que ella no havia endevinat. Ells ompliren la meva existència. L’espai desconegut. La gent desconeguda. Tot se’m va fer tan estrany, en aquesta terra.

« Anterior - Següent »