El moix dorm a l’ampit de la finestra. De tant en tant, obre un ull i mira la lluna blanca, quasi rodona, que travessa la foscor. Enyor un fillet que no dorm a l’ampit de la finestra, però a qui li agrada molt mirar la lluna i fer-me preguntes, sovint estranyes, que no sé respondre. Segur que, allà on és, també deu veure la lluna i, potser, es demana si jo també la veig. I què deuen fer les seves germanes i el pare. I el moix.

Jo també em deman si el pare i la mare deuen veure la lluna com la veig jo. Però no ho sé. No ho sap ningú. I també els enyor. I m’adormiria a l’ampit de la finestra si sabés que, així, els havia de tornar a veure, encara que només fos un instant. I els faria preguntes, preguntes estranyes, que segurament no em sabrien respondre. I li demanaria a ella que em cantàs un tango per adormir-me i, a ell, una ranxera per despertar-me. I seria feliç, feliç com el moix que mira la lluna blanca a l’ampit de la finestra. Al meu costat.

• Textos literaris
• 12 comentaris

Àncora / Arrels

Encara sé d’un poble que viu sota l’elegíac

so de les campanes,

i que cada any, assenyalats dies,

tan blanca com la calç batega la seva ànima,

quan sent, pausats i rítmics,

com canten un tambor i un fabiol…

Conec encara un poble d’un passat quasi mític

gelós d’un vell tresor…

Pere Xerxa, Galops i glops

Fotografia d’ Antoni Cladera

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 14 comentaris

Respirar pètals, tiges, brins i branques; fulles tendres de lluentor impossible, o fulles seques que es desfan a les mans. Tactes vellutats i cruixents. Olor de terra humida on esclata la llavor, on germina i creix per anar-se a trobar amb el blau més intens. Arrels com a ungles poderoses clavades al misteri de la vida. Branques que s’enfilen cap al cel per traspassar la realitat. Per arribar a l’infinit. Al límit dels límits. Gosadia imperdonable! I caldrà recomençar de bell nou. Retornar, humilment, a la terra per esperar el moment de refer el camí. Llavor colgada en la foscor que respira, tanmateix, imperceptible en el silenci. Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat.

La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps imprecís… El nostre paisatge. El centre del nostre univers. Un jardí.  Perfum de colors tancats per una porta petita. Secreta. Una porta que obre, tanmateix, tota una simfonia per als sentits. Geografia humana dibuixada damunt la terra. El cos de l’amor fet de branquillons fràgils, de pètals rosats i blaus, d’aromes de gessamí i d’arbreda, de fulles verdes i de foc. Fruits sucosos com una magrana oberta, com una poma mossegada, com un ulls esglaiats de criatura…

Nascuts de la terra, arrelats a la nostra terra per sempre. Viatjar, una vegada i una altra, cap al mateix destí per descobrir-hi noves realitats i copsar-hi fins el més petit detall: un puntet groc eclipsat per la força d’un taronja oxidat o una llepada roja, de sang, damunt la fulla seca. Simfonia de colors i de formes per als sentits. De perfums, també. Olor de la terra humida on s’amaga el misteri de la vida.

(Avui, 22 d’abril, se celebra el dia de la Terra)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris