Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Textos literaris'

Said Ibn Hakam (1204-1282), Menorca

Menorca és excel·lent i les seves gents són honrades

Déu faci caure la pluja sobre nosaltres i sobre les seves gents!

Ha estat generós amb aquesta terra i la seva gent

i ells no van trobar conducta més justa i jo no he trobat gent millor;

Té la M de magnificiència, la N de noblesa, la R del realisme,

la C de la cohesió social en la qual arriba a l’extrem;

Déu sap que l’estimo, a ella i als seus habitants,

amb l’amor malenconiós de qui enyora la unió amorosa;

Si fos porter d’una de les portes del Paradís, diria: entreu, gents de Menorca;

i instal·lau-vos en el més alt!

Per Déu!, tinc el poder, però com és el poder que pot fer que ells vinguin

al matí a la nostra casa afectuosament;

Ens van prestar jurament, fent públics els secrets

d’un afecte que s’ha manifestat;

Van venir tots alçats, quan van ser convocats a la meva proclamació,

per assolir la seguretat completa.

Said Ibn Hakam (Tavira, Ghard al-Àndalus 1204, Madina Manurqa 1282)

Versos per la llengua

LA LLENGUA QUE ENS HABITA

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca. Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca. Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som. Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca, amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

I del somni, tot.

Com cada any, Poble s’havia convertit de bell nou en l’escenari perfecte de tots els rituals. En el clos pur i sagrat, generós i ardent on sacrificis, foc, cavalls i embriaguesa es mesclaven per retre culte a la fertilitat de la Mare Terra. Homes i dones s’unien per fer possible aquesta transformació, i la comunitat es convertia, almenys aparentment, en un tot homogeni i harmònic. Tanmateix, les passions més amagades sovint acabaven esclatant, amb més força si cal, durant la festa. Però, això, era imprevisible. Aquella nit, el vi corria a betzef i l’embriaguesa, que allibera les consciències i amara els homes d’una valentia fictícia, feia que s’atrevissin amb tot. Amors i odis rompien amarres per sorgir amb força enmig de la bullícia i feien canviar el curs de moltes vides. I aquell any no seria diferent.

« Anterior - Següent »