Silenci espès. Res no es mou. Ni un lleuger respir ni un tènue borrall de pols. Sembla ben bé que es podria tallar l’aire amb unes tisores i esquinxar-lo, lentament, com una tela fina. L’alba incerta es desfila en rajos púrpura que anuncien el principi de la claror. Una música de color de pluja irromp, de sobte, en el paisatge erm. Les ombres que, amagades en la penombra, esperaven el senyal, inicien el moviment. Ara, ja poden distingir-se les seves siluetes perfilades en traços gruixuts. Van i vénen, al principi, sense gaire ordre, en una dansa amarada d’impaciència. Emeten sons guturals que sembla que ressonen dins caixes buides. Les presències es miren com si no es reconeguin. Buiden unes caixes enormes de ferro plenes de pals, cordes, estaques i mosquetons. Ningú no sap quina mena de món pretenen construir. Es va fent de dia. Els homes observen l’estesa de ferralla fins que algú fa un crit i es reinicia el moviment. Aquest cop, però, la dansa és d’una harmonia inesperada. Tothom sap quin és el lloc que ha d’ocupar, quin cap de la corda ha d’estrènyer fort dins la mà, quina estaca ha de clavar a terra. S’aixequen els pals d’una nau que farà la travessia en un terreny ampli i buit. L’esquelet d’un cos gegantí que encara no té forma. Atura, tomba, agafa, amolla, aguanta, estreny, clava, afluixa. Se senten crits i alguna rialla. Tot comença a encaixar d’una forma en aparença senzilla. Es dibuixa un cercle immens a la terra eixuta. Un cercle que ha d’enlairar-se cap al cel. Hi falta, encara, però, el darrer esforç: cobrir l’estructura impressionant per donar-li vida. Una vela blanca es va desplegant, llavors, com una pell endurida pel temps, capaç de resistir tots els embats. El cercle es va tancant a poc a poc. El sol no dóna treva i s’emmiralla en la cúpula vermella que culmina l’envelat que ja s’alça, orgullós, entre el cel i la terra. En poques hores, l’espai erm, silenciós i immòbil del principi, acull un poble estrany. Un poble circular, de nòmades que habiten cases de rodes, sempre en moviment. Es reuneixen dins la gran vela on tothom és benvingut. Viuen de la il•lusió, de les aparences, de la màgia, del risc, del temor, de l’engany, de l’amor. Els estranys que s’hi acosten els observen des de la rialla o l’ensurt, de vegades, distant. Les criatures els viuen des de la meravella més absoluta i més propera. La gent que habita el poble del gran envelat transita la vida i ens la retorna vestida de seda i lluentons i amb els ulls pintats de purpurina. Comença l’espectacle.
