Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'

Kressman Taylor, Adreça desconeguda

Kressman Taylor és el pseudònim d’una periodista,  professora universitària i escriptora nordamericana anomenada Katherine Kressmann Taylor (19o3-1997). Com tantes altres escriptores (recordau el cas de Víctor Català-Caterina Albert i Paradís),  va amagar la seva condició de dona -a suggeriment del seu marit i del seu editor- a causa de la duresa d’aquesta novel·la que avui comentam i que no semblava oportú que anàs signada per una dona.

Perquè Adreça desconeguda és, realment, una novel·la dura, intensa. La seva brevetat (poc més de setanta pàgines, mitja hora llarga de lectura) és inversament proporcional a la contundència del seu missatge. Publicada per primera vegada el 1938, és, sota la seva aparença amable i inofensiva, un autèntic atac al nazisme i una dramàtica premonició de l’Holocaust que, anys després, havia d’avergonyir Europa.

Així, a través de la correspondència entre dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nordamericà Max Eisenstein, els quals comparteixen una galeria d’art a Sant Francisco, assistim al naixement del feixisme a Alemanya, on s’ha traslladat a viure Martin, després d’anys de viure a Estats Units. La persona culta i sensible que, a les primeres cartes manifestava la seva por davant les mesures preses per Hitler, acaba dient: “La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d’acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.”

A partir d’aquí, la correspondència entre els dos “amics” esdevé una eina perversa per mostrar els budells del feixisme. Una espiral d’odi i de mort que acaba engolint tothom. Una teranyina que, amb el simple poder de les paraules, acaba atrapant qui l’ha teixida. “Adreça desconeguda” és l’eufemisme amb què el règim de Hitler indicava, en les cartes retornades, que en l’adreça hi havia hagut alguna “intervenció”. Indicava que la comunicació ja no era possible. Que tot s’havia acabat.

Vull agrair a la persona que va recomanar aquest llibre al grup de lectura “Plaça de Lletres” que ens oferís la possibilitat de llegir un text  colpidor a aquells a qui, en ser publicat, ens va passar desapercebut. És una lectura breu però que acompanya, que no es pot oblidar. Jo, avui, he tornar a llegir Adreça desconeguda per tercera vegada i encara m’ha fet reflexionar. Això és el que tenen els textos ben travats i intel·ligents.

Miralls d’estrella

En aquella hora de la nit, la plaça de la catedral era com un tros de cel fosc estrellat. Entre les parets de marès daurades que es perdien en l’infinit, l’espai clos vessava de cavalls negres, expectants, que, de tant en tant, entre renills ensordidors, trencaven la seva estampa d’una quietud impossible. Els animals es feien témer amb cops secs de ferro contra les llambordes i amb moviments sobtats de cap per descobrir, entre la crinera brillant, els reflexos dels miralls en forma d’estrella que cobrien els seus fronts. En aquells moments, la nit de Sant Joan esclatava en llambrejos de colors, màgics, que s’oferien, generosos i cruels alhora, per descobrir els secrets de qui tingués el coratge d’emmirallar-se entre les cinc puntes que tancaven l’autèntica veritat de la vida. De la vida de cadascú.

Les campanes retrunyiren dins la nit i l’home, que s’havia adormit amb el cap entre els genolls, va obrir els ulls de cop. Davant la catedral ja no hi havia cap cavall. Amb el cap enterbolit, es va aixecar d’esma i, amb un pas vacil.lant, va travessar el carrer i la plaça del Born fins arribar a la fira. La música cridanera el va atreure fins als cavallets de colorins que voltaven i voltaven dibuixant sempre un cercle perfecte. Es va asseure en un banc i va veure passar durant minuts aquells cavallets de fira muntats per criatures bocabadades que mantenien intactes totes les seves il.lusions. Li van fer enveja perquè ell havia perdut la seva i se sentia sol i buit. Ara, ja no tenia res que l’ajudàs a viure. I mirant el rostre feliç d’aquells infants, hauria volgut tenir el poder per robar-los algun tros de les seves fantasies perquè el tornassin a omplir.

Quan es va aixecar del banc per anar no sabia ben bé on, entre els cavallets que anaven i venien somrients, va descobrir aquells ulls blaus. Ella s’acostava a ell amb el risc en la seva mirada i, com en un dels seus somnis, van trobar-se dins la nit. Joia, música i rialles infantils. Cavallets de colors fent cercles màgics. Al cel negre, les estrelles lluïen.

Josep Miquel Vidal, Menorca: Reserva de Biosfera

La UNESCO ha escollit Menorca com a seu de la “Xarxa Mundial de les Reserves de Biosfera Illes i Zones Costaneres”. És, sens dubte, una notícia important, una passa més en el camí que s’iniciava, l’any 1989, amb les primeres gestions fetes per aconseguir que la nostra illa fos designada com a reserva de biosfera, reconeixement que es va aconseguir el 1993.

És per aquest motiu que us recoman la lectura del llibre de Josep Miquel Vidal, Menorca: Reserva de biosfera (IME, 2009), unes pàgines amb imatges bellíssimes de l’illa que, afegides a les paraules, ens fan reflexionar sobre la seva impressionant riquesa patrimonial i la responsabilitat de tots plegats per mantenir allò que els nostres pares ens han llegat i que, un dia, hem de deixar als nostres fills.

Sabem que l’equilibri entre medi natural i medi socioeconòmic és fràgil. Avui, en temps de crisi, molt més. Tanmateix, només si som capaços de créixer d’una forma sostenible, de mantenir una fesomia que és l’admiració de la gent que ens visita, podrem enfrontar el futur amb garanties.  El creixement econòmic ha de ser compatible amb la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit.

Defugim models urbanístics que no són els nostres i posem en valor tot allò que ens fa diferents. Camps de golf, autopistes o creixements urbanístics en rústec ja hem vist que no han servit per enfrontar una crisi salvatge com la que patim. Cavalleria, Cala Tirant, barranc d’Algendar, Punta Nati, macars, basses, camamil·la, lliris de platja, fars, coves, navetes, taules i talaiots, xòrics i rupits… aquesta és la riquesa que té Menorca i que hem de donar a conèixer, més que mai, al món.

-