Amb el suggerent títol A caixes destrempades, dia 30 de desembre, a les 21,30h, a la Sala Multifuncional des Mercadal, es presenta el primer disc dels “Sonadors de Son Camaró”

El disc inclou aquelles cançons que ja s’han fet ben populars, com és el cas  del pasdoble “Marcial”, la cançó del guàrdia civil que s’enamora d’una independentista; la versió en ska de “L’amo de Son Camaró”; “A Aló amb tu”, una petita història d’amor i esclata-sangs; la “Piccolissima migjornera”, etc, etc. A més, també hi podem trobar una versió especial de la  “polèmica” cançó sobre la infanta Elena, la cunyada d’aquell que augur que prest també en tindrà una de ben polida.

Així, A caixes destrempades reuneix dues condicions que em semblen importants. D’una banda, bona música. No debades, a part dels components del grup, hi  han col·laborat diversos músics amb instruments com saxos, trombó, trompeta, flauta, piano, veu, marimba, i en les mescles i masterització hi ha participat un tècnic de la talla de Toni Pastor als estudis Swing de Palma.

D’altra banda, la segona condició és el bon humor. Perquè, sens dubte, el disc ens farà riure. I, justament ahir vespre, llegia un llibre de títol inconfessable que deia: “El riure de bon gust, franc, obert, el riure plaent, allibera les endorfines cerebrals que són la nostra morfina natural. Calma el dolor i disminueix les inflamacions”.

Aixi que, ja ho sabeu, si voleu tot això, a escoltar A caixes destrempades. A més, l’entrada al concert de divendres és gratuïta. No es pot demanar més!

• Amb totes les lletres
• 3 comentaris

El meu fill em va demanar: a tu t’agrada Nadal, de ver?  Vaig somriure. La seva mirada intuïa una resposta d’aquelles que ja no es donen a un infant. M’agrada i no m’agrada. És present i passat. És il·lusió i enyor. És tu i jo, aquí, dins la cuina, triant els ornaments d’un arbre que no és de Nadal perquè el moix s’hi enfilava i el feia caure. Ets tu muntant un betlem dins un armari amb una paciència desconeguda. Són les pinyes platejades dins la fruitera i els llumets que, com sempre, no s’encenen. És un parèntesi del dia a dia frenètic. Retorns i converses de taula que s’allarguen amb el cafè i la copa de cava. Embolcalls de colors i decepcions. Rialles i balls. Mirades perdudes. Són les felicitacions que no arriben perquè enguany  hi ha crisi. Nadal és tu i jo, fill meu, asseguts dins la cuina, entre serrells llampants i campanetes, triant què volem posar i què volem deixar dins la capsa. Descobrint l’estrella que vas fer quan eres petit i que, un dia, quan siguis un home, et portarà a nadals en què demanaves a la mare si li agradava, de ver, el Nadal. I creuràs recordar que ella et deia que sí, que li agradava molt. I, tanmateix,  en el fons dels teus ulls, una certa malenconia entelarà els records.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 5 comentaris

Dissabte, 19 de novembre, dins el marc del lliurament dels XXXVI Premi Born de teatre, podrem veure, a Ciutadella, la representació de La cantant calba, de Ionesco per la Companyia Estudi Zero del Cafè Teatre Sans. Es tracta d’una obra que el mateix autor va definir com l’”antiobra”, aquella que parla de l’absurditat de les relacions humanes convencionals. Un clàssic que no ha perdut la seva capacitat de provocar.

Divendres passat, vam poder escoltar Biel Mesquida, traductor, fa 25 anys, del text que es representarà. I va venir a Ciutadella per dir-nos que “Traduir La cantant calba fou un guster”. No cal dir que el plaer fou del públic a qui va contagiar la passió per una obra en què Mesquida va confondre, en paraules de Fina Salord, “el que és local i el que és universal: d’aquí que, com va fer el menorquí Vicenç Albertí amb les grans obres de la dramatúrgia europea de començaments del segl XIX, ell situés l’acció en la ciutat que li és més propera, Palma, i conferís als seus personatges un accent ben palmesà per expressar, amb l’absurd de les paraules, justament el negatiu del sentit que, a cops tràgicament, s’escola entre els dits mateixos de la vida, buidant-la, fent-la irrisòria.”

Així, Mesquida parlà d’un text que desmitifica la quotidianitat, que treu màscares i vels, que dinamita la burgesia britànica. Una autèntica tragèdia del llenguatge per deixar al descobert que, davall una història aparentment superficial, hi viuen éssers humans aïllats i que mai no s’arribaran a conèixer del tot. “El riure que plora”, va concloure Mesquida. La millor síntesi, segurament, que es pot fer d’una obra que, de cap manera ens podem perdre.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris