Dia 21 de setembre, vam donar el tret de sortida oficial al nou curs polític al Consell Insular de Menorca. Nou curs, nou equip, primer plenari ordinari. Canvis, també.

D’entrada, cada conseller amb el seu estil particular, és evident que s’ha rebaixat el grau de formalisme -excessiu, potser?- d’aquestes sessions: no hi va haver tants de “gràcies, senyora presidenta” o de “gràcies, senyor conseller per la seva intervenció”. No em preocupa gens, sempre que es mantengui el to de correcció que em sembla imprescindible en qualsevol situació, cosa que es va garantir sempre.

D’altra banda, molts de consellers s’estrenaven en un ple, sis de l’equip de govern i un de l’oposició, cosa que evidentment es va notar. Ningú, però, neix ensenyat i, a poc a poc, la confiança farà que el temps es controli millor, que els missatges siguin més clars o que hi hagi intervencions més espontànies. La presidenta -una servidora- també s’estrenava en un ple ordinari i, per tant, també va prendre bona nota de la seva actuació. Vaig intentar intervenir només quan, per al·lusions, vaig valorar que era imprescindible (som l’única supervivent de l’oposició al PP dels darrers quatre anys!); i, sobretot, vaig intentar controlar el temps de cada intervenció per evitar plens eterns. Tot és millorable, certament.

Pel que fa al contingut, vam aprovar temes urbanístics que feia temps que seguien la seva tramitació; la modificació del reglament de participació ciutadana per poder crear el Consell d’Illa; també vam donar el tret de sortida a la comissió de greuges; i vam donar suport als Amics de la Mar de Menorca perquè se’ls atorgui la concessió de la Solana, al port de Maó. Finalment, també vam aprovar una proposta de rebuig a les prospeccions petrolieres.

Pel que fa a les propostes del PP (demanar al Govern Balear que mantengui la partida de les Coves de Cala Blanca i que ens ajudi econòmicament a fer una promoció turística de Menorca diferenciada), es van aprovar per unanimitat. D’altra banda, van interpel·lar el nou equip de govern sobre transparència i participació ciutadana i, també, sobre les primeres mesures preses en tema de benestar social.

Tres hores després de començar, tancàvem la sessió per donar pas a la conferència inaugural de l’Escola de Salut Pública, a càrrec de la doctora Maria Neira, sobre canvi climàtic i salut. Va ser un dia complet, intens i esgotador… com quasi tots!

• Activitat política
• Sense comentaris

Dia 12 d’abril del 2014, vaig publicar una entrada amb aquest mateix títol en la qual repetia una entrada del 2010. Per tant, si faig bé els comptes, aquesta és la tercera vegada que escric  de dialectes i registres en aquest bloc, avui, arran de la decisió de retornar l’estàndard als informatius d’IB3 televisió. Em limitaré, bàsicament, a repetir la mateixa informació a veure si n’hi ha que ho arriben a entendre:

“Fa quatre anys, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada “Dialectes i registres”, amb la intenció de clarificar alguns conceptes bàsics sobre el tema. En aquests moments, després de veure la campanya organitzada i planificada contra la llengua catalana que el PP està perpetrant des de fa anys, ja no tenc cap dubte que el seu no és un problema de desconeixement: el seu únic objectiu és fer desaparèixer la llengua catalana com a llengua moderna i de cultura. O, com molt bé ha dit Damià Pons, convertir-la en una “llengua d’estar per casa”.

Tanmateix, només que aquest escrit ajudi a una persona a desmuntar les mentides que escampen, sense empegueir-se, els falsos defensors de les varietats dialectals, ja em donaré per satisfeta. Aquí el teniu.

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones i de la mateixa categoria. Perquè ens entenguem: no hi ha varietats inferiors o superiors a les altres, només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra, i totes són necessàries.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

(Vídeo de Rosa Torres Salord)

Setembre, un mes especial. M’agrada la seva llum,  el color blau del cel, la seva calma. Enguany, però, se’m fa estrany. Destil·la pèrdua, tristesa, dolor. Demà tampoc entraré a les aules. La rutina ara és una altra. I també enyoraré alumnes, companys, llibres, xoc. Les filles a Barcelona. Una Barcelona que mai més tornarà a ser la mateixa. Costa encaixar els canvis i, tanmateix, no podem no fer-ho. La vida flueix i, per sort, t’agafa de la mà i no et permet que la ignoris. Som més forts del que ens pensam. Dreceres per no perdre’ns mai. Lliçons que ens fan un poc més savis, un poc més humans. Les paraules i els gestos tornen suaus perquè res no és prou important per alterar-los. Tot es mira des de la perspectiva de l’abisme i tot, de cop, es fa petit, més insignificant en la seva grandesa.

He recuperat una novel·la inacabada del calaix -de l’ordinador, que no és tan poètic- perquè sé que la vull construir de nou. Que necessit construir-la de nou, encara que només sigui per tornar-la a deixar dins el silenci. Aquestes dreceres inevitables. Com viure cada segon com si fos el darrer. No deixar cap paraula sense dir ni cap gest sense oferir a l’altre. Assumir el dia a dia amb la voluntat de donar el millor de tu mateixa mentre puguis. Res nou, segurament. I, tanmateix, viscut tot de manera diferent. Amb una barreja d’urgència i de tranquil·litat que desconcerta.

Dies lluminosos de setembre. Més curts, però. La foscor guanya terreny. El sol i la lluna. La vida i la mort. Sense estridències. Serenament.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris