Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2015

Constitució

Autoritats, senyores i senyors,
La Constitució Espanyola, màxima norma de l’ordenament jurídic i de l’estat espanyol, va ser aprovada en el referèndum del 6 de desembre de 1978, després que s’obrís un procés que volia posar punt i final a la dictadura franquista que havia enderrocat el govern legítim de la Segona República, la primera gran reforma del qual va ser, justament, una altra Constitució, la del 1931.

En la Constitució Espanyola del 1978, la que avui celebram, s’hi regula la forma i l’estructura de l’estat i els deures i drets dels ciutadans. En aquest sentit, tot i que la Constitució és llei i, per tant, ha d’obligar l’acció dels poders polítics, a la pràctica, no sempre ha estat així. La garantia al dret a l’habitatge, al treball, a les persones amb diversitat funcional a tenir una vida digna o la garantia d’igualtat entre homes i dones, per posar, només, uns quants exemples, s’ha incomplert de manera reiterada al llarg de tots aquests anys, davant la indiferència més absoluta, tot i posar en evidència un dèficit democràtic molt greu perquè afecta, directament, el benestar de les persones.

Des de l’aprovació de la Constitució Espanyola, han passat 37 anys de democràcia. Açò vol dir que més d’un 60% dels votants actuals no va poder votar-la i sembla del tot lògic, per tant, que en aquest context l’opció d’actualitzar-la no només no ha de ser vista com un risc sinó, i sobretot, com un deure democràtic de primer ordre. Perquè, no ho oblidem, una Constitució ha de ser compartida si vol ser efectiva. I només ho podrà ser si s’adequa a la realitat actual, si el “demos” –el poble- pot exercir el seu poder –la cràcia- d’intervenir en el seu destí. Aquesta és l’essència més profunda de la democràcia: escoltar el poble, treballar el consens per assolir fites com les que, en altres temps, es van fer realitat. El dret a vot de les dones, l’escolarització obligatòria dels infants, la igualtat racial o la reducció de la jornada laboral no serien, avui, una realitat si les lleis d’obligat compliment no s’haguessin canviat un dia.

Cal treballar, per tant, per crear espais de convivència en què tots els ciutadans se sentin acollits i escoltats. I el marc que ha de regular la vida en comú dels ciutadans ha de ser una Constitució flexible, que ha d’atendre les demandes de les persones, dels pobles que formen l’estat espanyol. Sense por i a partir de la radicalitat democràtica més absoluta que representen les urnes. Ho va dir Federico Mayor Zaragoza, persona de reconegut prestigi i protagonista de la construcció de l’estat espanyol després de la dictadura franquista, i a qui vam tenir el plaer de poder escoltar, fa poques setmanes, a l’Ateneu de Maó: “La Constitució ha de modificar-se, ha d’actualitzar-se.”

Així, amb la voluntat més absoluta de continuar treballant per enfortir el nostre sistema democràtic, no podem oblidar que l’autèntic perill que, avui, envolta la Constitució és l’immobilisme que oblida que el poder sobirà és del poble. Com deia el prestigiós jurista francès Guy Carcassonne (1951-2013), “una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç un poble; en canvi, una constitució dolenta sí que pot portar a la infelicitat”.

Les cartes magnes perduren si recullen els anhels del poble. Aprofitem, idò, la celebració d’avui per recordar-ho i per animar-nos a treballar tots junts a fer-ho possible, arraconant fonamentalismes absurds en ple segle XXI i des del respecte més absolut a totes les maneres de pensar.

Crònica d’un Ple (III). Som una font d’inspiració.

CIME-1024x683

Aquest darrer mes ha estat una autèntica bogeria d’horaris. La família em diu que surt molt agradosa (o no!) pel diari i la tele; el munt de roba creix damunt la post de planxar; els dinars no són el que eren… I acab de descobrir que demà hi ha plenari al Consell i que encara no he penjat la crònica de la sessió del mes d’octubre!

La veritat, però, és que no sé si el problema és només de falta de temps: em sembla que descobrir que el PP s’inspira en aquestes cròniques dels plens m’ha afectat més del que estaria disposada a acceptar. Sí, amics i amigues, ara el PP fa les seves cròniques en forma de carta al diari i jo no sé com encaixar-ho… El que tenc clar és que les meves continuaran com fins ara i així podreu comparar.

Jo no entraré a dir si les seves propostes per escrit tenen defectes de forma, errades o si hi ha conselleres que s’esvaloten per poca cosa. Comentem, a grans trets, alguns dels temes que s’hi van tractar.

Sens dubte, el tema turístic és el comodí del PP. Em centraré, però, en el debat sobre l’impost turístic. El PP, que va apujar l’IVA turístic quan havia promès que el davallaria, s’escandalitza amb un impost que ja és una realitat a molts llocs del món i d’Europa sense que el nombre de visitants disminuesqui (a Catalunya, han augmentat des que s’aplica). L’objectiu és que les persones que visiten les Illes col•laborin en el manteniment del medi ambient del destí, de les nostres infraestructures, del paisatge i del territori. Per tant, és un impost que es reinvertirà en el producte turístic, que ens permetrà, a la llarga, millorar la nostra competitivitat. Els fons que s’hi recaptin suposaran un impuls a un nou model turístic: un model sostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental. L’hauran de pagar tant visitants com residents que s’allotgin en els establiments prevists perquè les lleis impedeixen excloure els residents del pagament. Tot i això, vaig  recordar que el Govern ha anunciat que estudiarà mesures per compensar-ho i, sobretot, la manera que no afecti els familiars de malalts de Menorca, Eivissa o Formentera que es desplacin a Mallorca per motius sanitaris. De fet, el GB té la voluntat que cap malalt hagi d’anticipar doblers i, per tant, en el cas d’aquells que vagin a un hotel, l’impost ja el pagaria el mateix govern.

Un altre tema recurrent és el de les mesures urgents en benestar social, mesures que són possibles gràcies al fet que l’actual govern ha reduït en 270.000€ la despesa en càrrecs i estructura política. Volem fer creure que no es duran a terme, cosa falsa perquè ja s’ha augmentat el Pla de Prestacions Bàsiques a cada municipi per fer-ho possible. Així, poden estar tranquils: la reducció de despesa és real i aquesta reducció es destinarà al que vam dir.

Per acabar, em van demanar què pensava de la Llei de finançament dels consells aprovada pel PP, que en el seu moment vaig votar en contra. Lògicament, la meva resposta va ser que exactament el mateix que en el moment de la seva aprovació: tot i tenir aspectes que no m’agradaven, destacava que en tenia un de positiu, que era que permetia que els consells participassin de l’augment de recaptació, com ha passat enguany, fet que he valorat perquè augmenta en 4,7€ el que el Govern Balear transfereix al CIM. Per no deixar dubtes sobre el fet que no havia canviat d’opinió, vaig llegir el que havia dit en el moment de l’aprovació de la llei. Més coherència, impossible. Idò açò no ha impedit que el PP m’ataqui per xarxes dient que som una giracamises… Coses veurem.

Demà hi tornam!

Persones terapèutiques

Amistat

Fa uns mesos, vaig dedicar una entrada a les “persones tòxiques” que acostumen a complicar-nos la vida. Al cap d’uns dies de publicar-la, i mentre plorava la mort del meu germà, un amic seu de tota la vida el va definir com una “persona terapèutica”: serena, equilibrada, balsàmica. Em va agradar l’expressió i no només perquè vaig pensar que el definia perfectament: em va fer pensar en tota la gent que m’envolta i que es desviu per fer-me la vida un poc més agradable i, si és possible, més fàcil. Gent que és imprescindible però que acaba dissolta dins la quotidianitat, dins la rutina més immediata. I no és just.

I, perquè no és just, avui vull dedicar aquesta entrada a les meves persones terapèutiques, siguin on siguin. A aquelles que em van ajudar a ser com som, que em van estimar i que encara sent ben a prop malgrat la distància física. A aquelles que m’han regalat la seva amistat i que hi són sempre que els necessit, a través d’un somriure, d’una conversa, d’una abraçada, d’un missatge que et fa riure, d’un cafè, d’una canya o d’un sopar. A aquelles que, a més de l’amistat, dia a dia, minut a minut, saps que hi són per treure’t preocupacions, per-te la feina -i la vida!- més fàcil, que t’aconsellen i t’apugen la moral quan les circumstàncies són adverses. A les persones desconegudes que s’atraquen per dir-te que els han agradat molt les paraules que has dit, el llibre que has escrit o que t’animen a continuar endavant. Als alumnes que et saluden afectuosament.

I les persones de més a prop, sobretot, les germanes grans, sempre atentes al meu dia a dia, la protecció més sòlida. El respecte de les filles. La paciència -i el bon humor perpetu- dels dos homes de la casa, que sempre em reben amb la millor cara després de les meves jornades interminables de feina. I, si m’ho permeteu, els dos moixos, també, que em fan companyia de nit i de dia.

I, com que tot açò no té preu, com a mínim aquí teniu el meu més sincer agraïment.

« Anterior - Següent »