Els llibres d’autoajuda, com ja sabem, són aquells que malden per donar consells sobre com millorar aspectes de la vida personal. Així, superar el fracàs, ser feliç, tenir èxit, potenciar la intel·ligència emocional o mantenir un esperit positiu serien alguns dels temes que s’hi tracten.

Diria que no n’he llegit cap mai (i, si ho he fet, no ho record), més enllà d’alguna ressenya dels de més anomenada. És per això que, ahir, quan em van proposar de convertir-me en autora de llibres d’autoajuda em va agafar un atac de riure. I no, no us penseu que va venir un súper-editor, talonari en mà, a fer-me una proposta que no es pot rebutjar: m’ho van proposar les meves filles!

A la platja, en remull, parlant de tot i de res, de la vida en general, de sobte, la gran em diu: hauries d’escriure llibres d’autoajuda, sobretot un de com ser una bona mare, a la qual cosa la mitjana afegeix: ho petaries! Després de riure, em vaig emocionar: tots i els errors inevitables, les crisis de l’adolescència, més d’un crit i alguna portada, dels moments d’incomprensió mútua, el que compta és el que queda. I el que queda és, ni més ni manco, l’amor, el respecte a la manera de ser de cadascú, les hores batallant per trobar el camí correcte, la mà que t’aixeca quan caus i que t’empeny a continuar endavant, les llargues converses…

I, avui matí, mentre hi pensava, he descobert que, de tot això, n’he parlat moltes vegades a través de les meves novel·les. He parlat de mares i filles; de l’amor que et salva de la derrota; de la necessitat d’aprendre dels errors i de no caure mai en el victimisme; de la importància d’escoltar per entendre les raons de l’altre; del que és real i del que és aparent; de la vida com a lluita i superació; de la dignitat que ens fa lliures…

Ara bé, si hi ha un llibre d’autoajuda que m’encantaria escriure és un que duria per títol, més o manco,  “Com neutralitzar la gent tòxica”. Gent envejosa, destructiva, que dóna la culpa de tot als altres, que complica fins i tot les coses més senzilles, que viu cercant l’error per tirar-te’l en cara, que parla sempre des d’una suposada superioritat moral… De moment, encara no m’hi veig amb cor perquè no he trobat l’antídot perfecte però us puc avançar per on anirà la meva teoria: sentit de l’humor, paciència i no fer-los gaire cas.  No és fàcil, també ho he de dir…

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El passat 23 de juliol, es va celebrar el primer plenari del Consell Insular de Menorca d’aquest mandat. La veritat és que, entre una cosa i l’altra, ni havia pensat que, quan era a l’oposició, en feia la crònica mensual. Avui, però, posant ordre a tantes coses, m’he adonat del meu oblit.

Potser algú haurà pensat que ara que som presidenta he canviat les meves rutines. No negaré que n’hi ha que, per força, ja no són les mateixes. Ara bé, la meva relació amb les persones ha de ser exactament la mateixa que fins ara i, si pot ser, més fluïda. És per açò que qui em segueix a traves de les xarxes veurà que els meus facebook, twitter i blog continuen com sempre, condicionats, evidentment, per la manca de temps per dedicar-m’hi.

Així, aquí teniu -encara que tard-  la primera crònica de la temporada. Va ser un ple breu en el qual vam aprovar el cartipàs, càrrecs i sous de la institució per als propers 4 anys. La dada més significativa és que hi haurà un estalvi d’uns 270.000€ anuals que es dedicaran a ajuts d’emergència social. La informació completa la podeu llegir aquí.

Va ser un ple breu però que, com us podeu imaginar, vaig viure de manera ben especial. No amagaré que em vaig sentir estranya, molt estranya: passar de ser la darrera de la fila a presidir-lo no em va resultar gens fàcil. Satisfeta per la feina feta que ha permès capgirar la situació; orgullosa de representar a tantes persones que van creure en el canvi; i, sobretot, molt conscient que, si en els moments difícils que he viscut aquests darrers quatre anys mai he acotat el cap davant les dificultats, ara, en circumstàncies més favorables, seria incapaç d’aixecar-lo amb altivesa.

Aquesta idea ja la vaig expressar en el discurs d’investidura: “Com deia el poeta Arquíloc, “comprèn que a la vida impera l’alternança”. I és des del convenciment que aquesta alternança és absolutament necessària i imprescindible que hem d’aprendre a construir realitats no des de l’enfrontament sinó la confrontació, la cooperació i el respecte mutu, i així ha de ser.”

ARQUÍLOC
(mort c. 650 a. C.)
Cor, cor, si et torben pesars invencibles,
¡amunt!, resisteix a l’adversitat
oferint-li el pit de cara, i a l’astúcia
de l’enemic oposa-t’hi amb fermesa.
I, si surts guanyador, dissimula, cor,
no bravegis, ni, de sortir vençut, t’envilesquis
plorant a casa. No deixis que els èxits importin
a la teva felicitat; els fracassos a la teva pena.
Comprèn que a la vida impera l’alternança.

• Activitat política
• 1 comentari

Aquesta secció del blog es diu “El pensament ordenat” i no és per casualitat: necessit escriure el que em bull dins el cap per posar ordre, per organitzar les idees i situar-me. I, aquestes darreres setmanes, la meva vida s’ha capgirat d’una manera tan dràstica que, per força, he de donar resposta a aquesta necessitat.

Quinze dies després de ser nomenada presidenta del Consell Insular de Menorca, un breu diàleg amb el meu fill de 15 anys podria resumir la situació a nivell familiar i personal: t’enyor, li vaig dir un vespre, i quan em pensava que m’enviaria a filar (reacció lògica en un adolescent) em va respondre que ell també. Han estat dies d’activitat frenètica: muntar el cartipàs del Consell; reunir-me amb infinitat de persones; fer visites i assistir a actes “oficials”; demanar expedients importants i digerir-los (amb ajuda dels tècnics corresponent, de la manera més ràpida possible); obrir carpetes per temes per anar arxivant els papers que vaig arreplegant; fer reunions d’equip per coordinar-nos i començar a prendre decisions importants; conèixer els espais i el personal del Consell…

Sé que tots els canvis són, d’entrada, complicats. Tanmateix,  si durant els darrers quatre anys he sabut fer compatible la meva vida familiar amb la feina a l’institut, la dedicació política i l’escriptura, estic convençuda que ara no serà diferent. Però m’he de situar i he de situar tots i cadascun dels temes que avui tenim damunt la taula i que són prioritaris. Quan tengui la fotografia de l’estat actual del Consell de Menorca dins el cap (i aquesta és la feina que faig ara) estic segura que tot començarà a encaixar i que la gestió del meu temps serà molt diferent i que ben prest es començaran a veure els resultats de tot plegat.

Avui, però, encara tenc la sensació que el rellotge i el calendari juguen amb mi. Que no és possible que ja hagi passat l’hora d’anar a dinar i que, a la vegada, em sembli que fa dies que no surt del Consell, de tantes coses que he fet en un matí. És una sensació estranya, sobretot per qui està acostumada a exercir un control estricte sobre el temps, a base d’organització, de planificació, d’ordre. Els temes entren dins el despatx a betzef. Tot és urgent. Res no pot esperar. A poc a poc, però, estic convençuda que les coses se situaran al seu lloc. L’equip treballa amb ganes i il·lusió i responsabilitat per fer-ho possible.

Gràcies pels vostres missatges d’ànim, de suport i, també, de crítica. Tots tindran resposta, encara que no sigui de manera immediata. També preguntes que m’heu anat plantejant i que, com que no estan tancades o són delicades, per prudència convé esperar. Són dies intensos, sens dubte. I, tanmateix, ara que he explicat les sensacions en veu alta, tot se’m fa més lleuger. Gràcies per escoltar-me!

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris