El 1958, l’escriptor Joan Oliver va escriure Ball robat, una comèdia en tres actes i un epíleg que fixa els límits del matrimoni burgès durant el franquisme i en què la frustració, la infelicitat o la hipocresia marquen la vida d’uns personatges que dibuixen la realitat grisa i desencisada de la postguerra. I què hi té a veure aquesta obra teatral amb la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), més coneguda com a llei Montoro, que anuncia el títol d’aquest article, us demanareu. Senzill: repassant la cronologia dels fets, he arribat a la conclusió que tot el que envolta aquesta llei és també una mena de comèdia dramàtica en tres actes i un epíleg en la qual, com en un ball robat, els balladors canvien de parella però el moviment continua sent exactament el mateix.

Acte Primer. El 2011, amb nocturnitat i traïdoria, sense diàleg i sense debat previ entre tots els partits polítics, la parella formada per PP i PSOE va modificar l’article 135 de la Constitució espanyola amb l’objectiu de garantir l’estabilitat financera que reclamava Europa. A la pràctica, volia dir que l’Estat estava obligat a assolir un dèficit quasi zero i que el seu principal deure era pagar el deute públic, encara que açò suposés retallades en l’estat del benestar, com va acabar passant immersos com estàvem en plena crisi econòmica i financera.

Acte Segon. El 2013 s’aprova la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), la llei Montoro, amb l’objectiu de desplegar el modificat article 135 de la Constitució. Tot i que és indubtable que aquesta llei té aspectes positius en parlar de duplicitats en la prestació de serveis, posar especial èmfasi en la lluita contra la corrupció o en marcar-se com objectiu l’eficiència de l’administració, a la pràctica, l’únic que ha fet fins ara ha estat centrar-se en l’estabilitat pressupostària i posar impediments a la inversió o a la contractació de personal per part d’ajuntaments i, en el cas de les Illes, consells insulars.

Així, la Llei Montoro permet compensar el deute global de les administracions públiques a costa dels ajuntaments i part de la comunitat autònoma. O el que és el mateix: qui genera dèficit és el govern central i qui equilibra els nombres per fer-los presentables davant Europa són, sobretot, les entitats locals (ajuntaments i consells) i, en part, les comunitats autònomes. Només cal fer una ràpida ullada a alguna de les darreres dades que s’han publicat:  l’administració central té un deute de 1.069.790 milions d’euros, un 87,9% del PIB; les comunitats autònomes, 296.658 milions, un 24,4% del PIB; i les administracions locals 25.979 milions, el 2,1% del PIB!

Acte Tercer. Així les coses, no és d’estranyar que, des del mateix moment de l’aprovació de la llei Montoro, PSOE i, més tard Podem o Unides Podem, entre altres partits, posessin el crit al cel amb el compromís de derogar-la tan bon punt fossin al govern. Resulta que aquests dos partits governen a Madrid des de gener del 2020 i, per tant, tot feia pensar que el desenllaç de la comèdia dramàtica seria la derogació de la llei Montoro aprovada pel govern de Mariano Rajoy. Però el teló no s’ha abaixat perquè la llei continua vigent i, per si no fos poc, encara ens han regalat un epíleg vergonyós que ha provocat que el públic s’aixecàs de la butaca indignat.

EPÍLEG. El Govern de PSOE i Unides Podem aprova el reial decret llei 27/2020, del 4 d’agost, que és un xantatge de manual, per molt que apel·li al caràcter voluntari dels mecanismes financers que regula. La idea és clara: les entitats locals han de permetre a l’Estat disposar dels seus romanents pressupostaris i, a canvi, graciosament, aquest els permetrà emprar una part dels seus propis estalvis, cosa que ara els tenen prohibida per llei. O sigui, l’Estat força les entitats locals a acceptar el mal menor.

Ara sí, es tanca el teló, encara que el ball continua: la parella que el va obrir, PSOE i PP, ha donat pas a la formada per PSOE i Unides Podem però els passos són els mateixos. Un ball robat. Jo no hi hauria pogut trobar un qualificatiu més encertat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquesta setmana, convidada per Més per Menorca, la periodista Mònica Terribas ha visitat l’illa per parlar-nos de “Com afrontam les situacions límits?. El món després de la Covid”, una xerrada que va generar una gran expectació i que no va decebre en absolut.  Defensora del paper del periodisme com el que ha de ser, un servei públic, en el pati de Can Saura de Ciutadella, Terribas va tornar a demostrar que la seva veu és sinònim de rigor, passió, professionalitat.

Com vaig dir a la presentació de l’acte, vivim dies complicats en què les rutines de sempre ja no existeixen. La malaltia ja no es veu com una cosa llunyana. La tenim a tocar i, per desgràcia, té noms i llinatges coneguts i estimats. Una pandèmia ens ha fet adonar de la fragilitat humana, d’altra banda, res nou. També de la generositat humana. Dels excel·lents professionals que hi ha dins els centres de salut, els hospitals, els geriàtrics, les entitats socials… La pandèmia ha capgirat el món i, malgrat tot, la vida continua i l’hem de fer avançar de la millor manera possible.

Així, tres van ser els eixos sobre els quals va girar la reflexió de Mònica Terribas. El primer, com la COVID 19 ens ha fet enfrontar als nostres límits, als límits humans, els nostros cossos són extraordinàriament vulnerables a la malaltia i no n’hem tingut prou cura; i als límits socials i econòmics, amb un sistema que s’ha demostrat feble i que no ha sabut respondre de manera àgil i efectiva als reptes plantejats per la nova situació. En segon lloc, va introduir una pregunta clau: som conscients, quan anam a votar, a qui delegam la nostra vida? Pregunta que pren volada en el moment excepcional que vivim i que va derivar en una afirmació que es fa imprescindible: als governants, els hem d’exigir eficiència però també, i sobretot, principis ètics, segurament no prou valorats durant aquesta pandèmia. Finalment, la tercera reflexió va girar al voltant de com hem exercit la nostra llibertat aquests darrers mesos. Hem estat obedients però, quan ens han obert les portes, no tothom l’ha exercida amb responsabilitat. En general, es tendeix a ser molt exigent amb les institucions polítiques i molt poc amb l’individu.

A partir d’aquí, i com a conclusió, Mònica Terribas va apuntar una sèrie de qüestions, la resposta de les quals determinaran el nostre futur. Qüestions que es poden resumir amb la frase de Pere Calsaldàliga que la periodista va citar. “Un no pot transformar el món si no és honest en el seu dia a dia”. I, aquí, ens hi hem d’incloure tots: els polítics, prenent decisions que vagin més enllà de la gestió immediada i pensant a llarg termini; els periodistes, que haurien d’apostar més per la reflexió i no tant pel titular explosiu adreçat a aconseguir bons resultats d’audiència ; i, finalment, tots els ciutadans, que hem passat de viure convençuts que no teníem límits a haver de gestionar una incertesa que ens capola. Potser, la resposta a la pregunta que dona títol a aquest escrit seria que els límits hi són per superar-los. I que només ho podrem fer amb honestedat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Des del 1972, el 5 de juny se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient, establert per l’Assemblea General de les Nacions Unides amb la voluntat de sensibilitzar la població mundial sobre la importància que té l’entorn en què vivim. Avui, quasi cinquanta anys després, és una celebració que esdevé més necessària que mai perquè és conscienciació i responsabilitat: conscienciació de la fragilitat del que ens envolta i responsabilitat de cara al futur i a les generacions venidores.

Així, quan parlam d’un concepte tan ampli com el de “medi ambient”, convé ser conscient que inclou tot allò que és vital per al desenvolupament humà. És l’espai de vida i tots els éssers vius que hi habiten; és l’aire, el sòl i l’aigua; la mar i el camp; la cultura i les tradicions. En definitiva, és el conjunt de valors socials, naturals i culturals en què s’emmarca l’existència humana i que només podem entendre des de l’òptica de la sostenibilitat perquè és sinònim de salut, benestar, diversificació econòmica, innovació, formació.

Sabem que l’equilibri entre medi natural i medi socioeconòmic és fràgil. Avui, en temps de crisi, molt més. LA COVID-19 ha emmirallat la realitat de manera colpidora, amb totes les seves mancances a nivell mundial, i ens ha reforçat en el camí que s’iniciava, l’any 1989, amb les primeres gestions fetes per aconseguir que Menorca fos designada com a reserva de biosfera. Aquest reconeixement aconseguit el 1993, fruit del compromís de la seva gent amb l’illa, ha donat fites tan importants com el Pla Territorial Insular (PTI) del 2003, l’eina més eficaç de planificació del futur de Menorca a través d’un instrument d’ordenació urbanística que protegia el sòl rústic de Menorca i la costa. Aquest pla ha fet que avui puguem dir que el 70% de l’illa està protegida, a més de ser pioner pel fet d’incloure el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT), que en va regular el creixement turístic.

D’altra banda, convé destacar altres fites, com el Contracte Agrari Reserva de Biosfera (CARB), el reconeixement dels serveis ambientals i culturals que desenvolupa el sector de la ramaderia i l’agricultura, i la seva contribució a la Reserva de Biosfera; la preservació del patrimoni històric, representada per la candidatura de la Menorca Talaiòtica a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO; o la protecció del medi marí (Reserva marina del Nord, 1999; Reserva marina de l’Illa de l’Aire i l’ampliació de la Reserva de Biosfera cap a la mar, el 2019).

Els reptes de futur són molts i complexos. Dins el context actual, és fonamental que l’administració contribueixi a reactivar l’economia i a fomentar llocs de feina amb projectes que vagin en la línia de la sostenibilitat. Són clau tots els relacionats amb la descarbonització progressiva del sistema energètic de Menorca, en el marc de la Reserva de Biosfera i els nostres compromisos de lluita contra el canvi climàtic; la millora del cicle de l’aigua; la sobirania alimentària i l’enfortiment de la producció local en tots els àmbits, afavorint el consum de producte de proximitat; o projectes com Llatzeret, Camí de Cavalls o Coves de Cala Blanca, amb capacitat desestacionalitzadora i executats amb criteris de sostenibilitat.

Avui, immersos en una crisi sanitària i econòmica sense precedents en el món globalitzat, en què la destrucció de l’equilibri ambiental hi ha tingut un paper determinant, hem de ser, hem de voler ser, agents actius d’un desenvolupament sostenible i equitatiu per anar cap al futur amb garanties. Cuidar el nostre entorn natural i socioeconòmic és la clau. La frase “pensa global, actual local” té més sentit que mai. Celebrar el medi ambient, amb tot el que significa, és més necessari que mai per al futur de l’illa i de tot el planeta.

• Activitat política , El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris