Un intent de traducció (de collita pròpia) seria el següent:

Un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d’un cop rabent,
a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l’estel en l’escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.
-Qui et fos -vaig dir-li- inconegut!-
Per’xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.

Ell en l’abís de tot sement mon cor embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moïses en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m’haveu dat sinó dolors.
Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,
dins l’impossible visc ardit.
I un dia en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.

Josep Carner
Nabí -cant IV-

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia

Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent del vol.

Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor

R. M. Rilke [Trad. J. Vinyoli]