Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Van néixer en dues illes separades per una llenca d’aigua blavíssima que semblava inabastable i que, tanmateix, amb els anys, s’havia de convertir per a ells en un pont que els uniria per sempre. L’atzar, no podia ser altre, va voler que les seves vides es trobassin per complir un destí que no sabien quin era però que esperaven amb delit. L’amor els va fer obrir barreres i els va empènyer a recórrer un camí que no sabien fàcil. Ells dos, però, només ells dos i el seu amor per anar deixant petjades sobre la terra. Sobre una terra que, a voltes, semblava que volia engolir-se’ls, però que ells continuaven trepitjant enfortits per la fortalesa de l’altre.

Amb el temps, un dia també fred de febrer, perfumat de tarongina, van agafar-se les mans per sempre. Els dits entre els dits, la pell entre la pell, en un filigrana impossible que ningú no podria desfer mai més. Aquell dia, tothom va saber del seu amor. Tothom va saber que la distància ja mai més no existiria entre ells dos. La mar, des de llavors, es convertiria en el record del que havien aconseguit vèncer. Del seu triomf sobre els recels i els temors. Dues illes per fer una nova illa que era només seva. Finalment, dins la nit freda de febrer, podrien estimar-se sense temors, descobrir-se tots aquells secrets que s’havien guardat gelosament, mentre a la cambra, encara podia respirar-se el perfum de les flors de tarongina que descansaven damunt del vel blanc.

Matinada de febrer trencada pel plor d’una criatura d’ulls esglaiats. El camí que aquell home i aquella dona recorrien començava a omplir-se de fruits mentre ells, imperceptiblement, s’anaven fent grans. El temps passava amb rapidesa i, cada cop més, la vida sense l’altre era impensable. Tanmateix, un migdia assolellat i fred ella el va deixar per sempre. Va escollir el primer dia d’un nou hivern potser perquè, malgrat tot, mai no li havien agradat els hiverns. Era una dona càlida i perfumada com una primavera i, sense ella, el seu home va quedar glaçat. En aquell moment, va sentir que era vell i que la vida ja no semblava vida. Entrava en aquella casa, que havia estat la casa d’ella, i la solitud ressonava entre aquelles parets que la feien present una vegada i una altra per recordar-li, però, que ella ja no hi era i que ja no hi seria mai més.

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Sé d’un home i d’una dona que s’estimaren una nit freda de febrer i que una matinada freda de febrer van veure el primer rostre del seu amor. I sé d’un home que, quan arriba el mes de febrer, no pot evitar que la vida, la seva vida llarga i profitosa, li passi per davant dels seus ulls amb una barreja de tristesa i d’orgull que no sabria explicar. Perquè, en fer-se fosc, gira la mirada cap a aquell racó del sofà que era el d’ella, mentre mou el cap en un gest de perplexitat. Malgrat els anys que fa que és morta, ella és allí, al seu costat, com sempre, per recordar-li que, una vegada, quan eren joves, el seu amor va saber vèncer la distància. Com ara. Com no podria ser d’una altra manera. Una distància que és una immensitat blava. Una distància que és un pont que ell, un dia, per a desgràcia dels qui quedin, travessarà per retrobar-la a l’altra banda i començar, de bell nou, a recórrer un camí sense estacions, sense mesos. Potser, fins i tot, sense temps.

[Text llegit dia 12-2-04 al “Dietari” de la COPE i publicat al volum Freqüències (IME 2006). Com llavors, dedicat al meu pare que, l’altre dia, em va confessar que se’l sabia de memòria.]

• Amb totes les lletres, Textos literaris
• 2 comentaris