Diumenge es van lliurar els Premis Ciutat de Palma. Entre els guanyadors, Miquel Mas Ferrà i la seva novel·la El cel dins la memòria, una història ben escrita, que evidencia l’ofici de l’escriptor i en la qual parla d’un tema actual i complex: la incertesa que li produeix Europa. La immigració, l’embranzida de grups d’extrema dreta, la manipulació genètica o, en darrer terme, què hi quedarà, d’aquí a uns anys, de la llibertat de l’individu, són els temes que ens proposa l’autor.
Evidentment, puc opinar d’aquesta novel·la en tant que membre del jurat que li atorgà el premi. Sí, aquest era un dels 27 originals que han ocupat les meves hores de lectura (i de son!) aquests darrers dos mesos. Ara puc dir que ha valgut la pena l’esforç. A la primavera, tindrem un bona novel·la a les llibreries i, en un pla més personal i, si voleu, egoista, a mi m’ha servit per morir-me de ganes de posar-me a escriure la novel·la que tenc començada i que fa mesos que tenc -em dol dir-ho- abandonada.
Com, ser membre d’un jurat de novel·la, pot provocar aquesta reacció? No en tenc ni idea. Només sé que em costa molt, moltíssim, escriure les primeres pàgines d’una novel·la. Fa mesos que tenc un personatge que intent fer-me meu i, la veritat, és esgotador: per què vol fer això i no una altra cosa? Per quin motiu el pot abandonar la seva companya i desaparèixer sense dir res fins al cap d’unes setmanes? Quins amics tindrà? Qui serà la seva família?
No és fàcil, em podeu creure, però això és el millor d’escriure: mai no t’avorreixes, mai no et canses de fer el mateix perquè cada títol nou representa començar de zero. Ara que ja he pogut treure’m del cap els germans Calafat i n’Estrella (de La mort de l’ànima), tornaré a anar companyada per tot arreu. Acompanyada, això sí, d’en Martí i de na Sara (els protagonistes d’aquesta nova novel·la sense títol). I necessit saber d’ells, necessit que m’expliquin la seva història per jo poder-la explicar als altres. Veurem com acaba.
És curiós. Quan vaig agafar La mort de l’ànima -després de mesos de no treballar-hi- per enllestir-la definitivament, va ser un fet casual (i personal) el que va provocar que m’hi posàs amb ràbia fins al final. No va sortir malament. Esper que la història que tenc ara entre mans surti, com a mínim, com aquella. Si és així, tot això hauré d’agrair als premis Ciutat de Palma. I als 27 originals que m’han recordat, pàgina darrere pàgina, que hi ha poques coses que m’apassionin més que crear personatges i muntar històries del no-res.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris