L’atzar ha volgut que aquests dies estigui comentant a classe el llibre Cap al tard, de Joan Alcover. I mentre llegia en veu alta aquests versos de “La Balenguera”: “De tradicions i d’esperances / tix la senyera pel jovent”, m’ha vingut al cap un article d’en Nel Martí (“La raó nacional” a nelmarti.cat).

El poema d’Alcover remet clarament a la idea del poeta de captar l’ànima de la col·lectivitat, del nostre poble, a través del paisatge. Un poble que, només clavant les seves arrels dins la terra, podrà enlairar-se fins al cel: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar). Així, terra i cel. Tradicions i esperances. Passat i futur. Sentiments i raó, en definitiva, com deia en Nel en el seu escrit:

“En la raó de ser de la nació hi ha sentiment, i clar que sí. I deu ser així d’igual manera per a tothom, per a totes les nacions i per a tots els nacionalismes, amb Estat i sense Estat. El sentiment positiu i racional als elements que identifiquen la comunitat nacional (territori, llengua, valors…) actua de denominador comú de la cohesió social. Però que en l’afirmació nacional hi hagi afecció no ha de voler dir que aquesta sigui la seva raó de ser. El sentiment pot i ha d’acompanyar la nació, però no ha de ser la seva exclusiva raó. De fet, i sense malmetre ni un fil dels elements que ens vinculen afectivament a la nació, reivindic la raó de la nació que es pensa i es projecta col·lectivament.”

Pensar-nos i projectar-nos col·lectivament, aquest és el repte. Reclamar que es reconegui el fet nacional dels pobles que configuren l’actual Estat Espanyol i el seu dret a l’autogovern. Reclamar, també, un tracte igualitari per a totes les llengües i per a totes les cultures. Encara que demà, dia de Sant Antoni, patró de Menorca, celebrem la conquesta catalana de l’illa per part de les tropes d’Alfons III , origen de la nostra identitat lingüística i cultural, amb les notes de l’himne espanyol i amb més d’una bandera “roja y gualda” penjada dels balcons de les cases, en un intent barroer d’amagar quines són les nostres autèntiques senyes d’identitat.

Per cert, l’himne espanyol només hauria de sonar, segons “El REAL DECRETO 1560/1997, de 10 de octubre, por el que se regula el Himno Nacional, su carácter y utilización y establecer, formalmente, la partitura oficial, sus diferentes versiones y las distintas modalidades de interpretación”, si comptàssim amb la presència de Joan Carles i Sofia o del president del govern espanyol, cosa que em sembla que no passarà. Sort que, de moment, ens hem alliberat de la lletra oficial, no fos cas que encara l’haguéssim de cantar.

Tot plegat, seria, certament, descoratjador si no fos que, d’aquí a una estona, podrem escoltar en Jordi Pujol(un nacionalista no d’estat!) al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella. Tenc la sensació que, una vegada més, semblarà que el conferenciant l’ha triat l’oposició. Pot ser divertit veure segons quines cares. Ja en rallarem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris