Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 1.

TOTS els presoners van pujar al camió en silenci. La matinada era freda. Ningú no gosava mirar l’altre. Ningú no volia morir. El motor va esclatar de cop dins el darrer crepuscle i els homes van aixecar el cap. Travessaren camins de pols cap al no-res mentre un recordava la melodia d’aquella cançó amb què estimava i, un altre, el tacte d’una pell acabada de sortir del ventre de la mare i, encara un altre, s’estrenyia les mans amb desesperació fins que un tret el va deixar estès a la vorera, quan encara no havia tingut temps de saltar del camió.

ELS molt porcs encara esperaven clemència, t’ho pots creure? Clemència de què?, els vaig dir jo. Clemència de què, imbècils? I ploraven i pidolaven sense cap vergonya. Covards… No ho eren, no, quan escampaven per tot infàmies sobre nosaltres. Llavors no ho eren, no. Llavors eren molt valents. Però heu lluitat i heu perdut, els vaig dir. Així de simple. I, als que perden, només els queda una sortida. La meva sortida. La nostra sortida. Són les regles del joc.

ÉSSERS amuntegats dins un clot. Ossam entrecualcat entre terra i pedres i arrels de plantes que cobreixen de verd lluent la vergonya i el dolor.

HUMANS, som humans, encara que arribem bruts i coberts pel salobre d’una llarga travessia. Però ens mirau amb la mateixa cara de fàstic amb què miraríeu un tros de carn putrefacta. Us hauríeu de veure els ulls. Us hauríeu de poder mirar la mirada i tal vegada, només tal vegada, us espantaríeu de vosaltres mateixos.

NEIXEN com totes les altres criatures: entelades i fràgils. Tenen una mare. Ves, si no. També tenen un pare… Un pare? Quin pare? La dona, exhausta encara, mira aquella criatura que diuen que és seva. Li mira les faccions i hi creu reconèixer l’home gras, d’ulls oliosos i alè pudent. O potser aquell altre, més jovenet, un fillet encara, que no gosava mirar-se-la mentre els crits dels altres l’esperonaven. O el calb, el que semblava que manava més. O aquell del cabell arrissat…. La dona mira aquella criatura que diuen que és seva, exhausta encara d’una nit que fa nou mesos que dura i que, potser, no s’acabarà mai.
LLIURES per aixecar-nos cada dematí en sonar el despertador i dutxar-nos i vestir-nos i beure una escudella de cafè ben calent. Lliures per anar a treballar després de besar a qui vulguem besar i ficar-nos dins l’autobús i observar la gent que ens observa. Lliures per llegir un llibre o un diari, per menjar un plat de verdures a la planxa o un lluç al forn. Lliures per estimar a qui ens vol estimar. Lliures per tancar el llum a la nit i no adonar-nos que som lliures.

I per què costa tant acceptar els altres des de la diferència?

IGUALS. Ja ho sé, fill meu, que sou iguals que els altres. Que respirau, viviu i morireu com els altres. Ho sé, però ara no et moguis que no et vull fer mal. Si te’n faig, m’ho dius i m’aturaré. Estàs segur que no vols anar a l’hospital? I què, si et demanen qui t’ho ha fet! Són ells que s’han d’avergonyir. Tu, no, em sents? Tu no, fill meu. I no vull que em donis les gràcies i no et moguis més que la sang et torna a rajar galta avall. I al teu amic, fill meu, també li han destrossat la cara, al teu amic?

EN quantes ocasions no hem vist uns ulls de criatura, eixuts com un desert, que vessaven tristesa?

DIGNITAT. Com mantenir-la quan el cos ja no és teu. Quan el teu pensament transita tota les rutes per retornar-te sempre al mateix destí: uns llençols blancs que t’empresonen. Vols anar-te’n, vols enlairar-te, i no et deixen. Carn immòbil i flonja que et toquen mil mans amatents i que, tanmateix, t’ofenen. No ho pots evitar. És tan difícil mantenir la dignitat quan el cos ja no és teu.

I per què costa tant entendre que el respecte és la base de la llibertat?

EN quantes ocasions no hem vist una ulls de criatura, negres com la seva pell, que foradaven les pàgines del diari?

DRETS. Drets Humans. Sí, senyor. I, tant que val la pena dir-ho ben fort. I si entres dins aquestes pàgines veuràs que són moltes les persones que, amb la paraula, denuncien l’abús, la violació, l’assassinat, l’esclavitud. Són moltes les persones que, amb el gest, reclamen llibertat, amor, respecte, solidaritat. I, quan surtis d’aquestes pàgines, la paraula s’haurà unit al gest perquè, no ho dubtis, encara hi som a temps.

(Pròleg del llibre Tots els éssers d’Amnistia Internacional)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 1 comentari

Aquest article podria haver començat així: com que durant tot el 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, se celebrarà l’any Rodoreda, m’ha semblat perfecte encetar amb ella les meves recomanacions literàries. Tanmateix, he de ser sincera: això de l’any Rodoreda no ha estat el més decisiu a l’hora de fer la meva tria. L’autèntic motiu: és dona, escriu en català, és universal i, sobretot, és un dels meus noms de capçalera. Només ella podia obrir aquesta secció.
Potser qualcú trobarà que ja se n’ha parlat molt, de Mercè Rodoreda i, segurament, té una part de raó. Rodoreda no és una novetat, és cert, però sí una autora a qui el pas del temps no fa envellir. Al contrari: les seves obres connecten fàcilment amb el lector perquè ens parlen de tot allò que coneixem tan bé: l’amor, la dificultat de les relacions entre les persones, la incomunicació, el pas del temps, la guerra, la mort… I, a més, ho fa amb un estil propi, suggerent, que dóna forma a un univers carregat de símbols, de poesia. De vida.
Quina obra de Mercè Rodoreda recomanaria? Se’m fa molt difícil: Aloma –la primera de l’autora que vaig llegir-; La plaça del Diamant –una novel·la esplèndida, a part de ser l’obra catalana més traduïda-; Viatges i flors… Però em qued amb Mirall trencat i La mort i la primavera. De Mirall trencat -la història de la destrucció d’una família que abraça des de finals del XIX fins a la Guerra Civil- m’agrada la seva estructura fragmentada, els múltiples punts de vista narratius, l’univers simbòlic que dibuixa. I, sobretot, el seu tema: el temps, els records, la memòria. Quan un personatge de la novel·la diu: “hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, resumeix una determinada concepció de l’existència que és present a tota l’obra: “el pes de la nostàlgia que té tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba”, com diu la pròpia Rodoreda en el pròleg. Tanmateix, tot i la profunditat del tema, és una novel·la de lectura àgil. No debades, Joaquim Molas l’ha definida com “un fulletó transcendit”.
La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt especial, que apassiona –com en el meu cas- o no. A mi em va costar entrar-hi. De fet, la vaig començar unes quantes vegades. Ara, un cop dins, no en pots sortir. És densa i plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. És poesia pura. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure és morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.
Un nom: Mercè Rodoreda. I dues propostes per començar: Mirall trencat i La mort i la primavera. Que durant l’any 2008 puguem llegir –o rellegir- l’obra de l’autora catalana més universal. Sens dubte, el millor homenatge que podem fer-li.

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 16 de novembre de 2007)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

És un plaer començar avui aquesta nova secció que duu per nom “Amb totes les lletres”. I és un plaer perquè em permetrà, cada quinze dies, parlar del que més m’agrada: de literatura en un sentit ampli. La idea és que sigui un racó on trobar-hi recomanacions de llibres i d’ autors; textos literaris de creació; o ressenyes d’esdeveniments culturals.
Sempre he dit que Menorca és una terra que estima els seus escriptors. En aquest sentit, d’entre les satisfaccions més grans que m’han donat mai, record especialment un dia que se’m va atracar una dona ja major per dir-me que havia llegit totes les meves novel•les però que, com que no estava acostumada a llegir en català, anava a poc a poc. El que per ella era un problema, jo ho vaig interpretar com: a través dels autors de Menorca, els lectors entren dins la literatura en català. Em va semblar fantàstic perquè, en general, es llegeix molt poc però, en català, encara manco. Aquesta és la -trista- realitat.
A la fira de Frankfurt, parlant amb el conseller de cultura del CIM, vam proposar-li dues actuacions per motivar la gent a llegir i, a més, en la nostra llengua. Són dues actuacions ben senzilles i que segur que tindrien ressò: presència de la literatura menorquina a les sales de lectura dels hospitals i a les botigues de l’aeroport. En els dos llocs, és impossible trobar un llibre escrit en català. Seria el mateix sistema de promoció de productes de Menorca que, en altres àmbits, s’està duent a terme amb tan bons resultats. I, a la vegada, contribuirà a fomentar la lectura en català. “Amb totes les lletres” té també aquest objectiu.
En definitiva, ja veuen que aquesta és la secció d’una addicta a les lletres i que, convençuda que la seva addicció no només no perjudica la salut sinó que pot millorar-la moltíssim, els la intentarà encomanar de la millor manera possible: parlant d’aquelles lectures i d’aquells autors que, dia a dia, alimenten la seva necessitat de consumir històries i personatges. Escriure aquesta secció serà, idò, un plaer. Un plaer comparable al de la lectura. No se’l deixin perdre!

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 2 de novembre de 2007)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris