Aquests dies, l’alcalde de Ciutadella ha estat citat a declarar, en qualitat de testimoni, davant del jutge per un cas de permuta irregular. Recordem els fets: un ciutadà propietari d’un solar qualificat d’equipament esportiu és requerit per l’ajuntament, davant les queixes dels vesins, perquè el netegi. Després de passar per l’àrea d’urbanisme, el solar acaba en mans d’un tercer (amic d’un dels regidors d’urbanisme) el qual, per la seva banda, l’intenta permutar, poc després, amb l’ajuntament per una propietat municipal que multiplica per deu el preu que ell havia pagat feia poc. Al final, davant les denúncies dels partits de l’oposició, la permuta es retira del plenari però això no impedeix que els dos regidors d’urbanisme, a més de diversos tècnics, hagin de passar pel jutjat.

Ara, durant la declaració de l’alcalde, els advocats de l’oposició han demanat la seva imputació. És una pura qüestió legal que el jutge haurà de decidir. Tanmateix, el que ara m’interessa destacar no és tant aquest fet com la resposta que la portaveu de l’equip de govern va donar als ciutadans: l’alcalde és un bon home injustament perseguit per l’oposició, va venir a dir. Era evident que volia desmarcar-lo dels altres dos regidors inculpats, a la vegada que destacava la seva bondat.

La veritat és que, quan ho vaig llegir, no vaig poder evitar un somriure. Em va venir al cap quan, a l’institut, hem de cridar uns pares per comunicar-los que el seu fill n’ha feta una de ben grossa. La majoria de vegades, el primer que demanen és si ho ha fet tot sol. Quan els dius que hi ha altres companys implicats, respiren un poc més tranquils. Després de conèixer els fets, i davant les evidències, molts d’ells conclouen: això és cosa dels amics, que li farien veure el blanc negre, perquè, ja ho sabeu, ell és molt bon al·lot!

Sincerament, no sé si tenim un alcalde bondadós. El que si sé -ell així ho ha manifestat- és que tenim un alcalde que no controla els seus regidors perquè no sap res del que fan fins que un jutge no li explica. Qualcú em dirà: dona, no és creïble que no en sabés res! Si és així, a més de bondadós seria mentider, cosa que no em vull ni imaginar, no sigui cas que se m’aparegui la senyora portaveu per renyar-me. Però, si realment no ho sabia, si realment desconeixia què feien els seus regidors d’urbanisme, llavors, quin qualificatiu li posaríeu al nostre alcalde?

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris

Hi ha novel•les que enlluernen per la seva complexitat estructural o per la gran quantitat de personatges que es despleguen per les seves pàgines. N’hi ha d’altres, tanmateix, que d’una manera –aparentment- senzilla van captivant el lector a poc a poc, gairebé sense que aquest s’adoni del que li està passant. En arribar a la darrera pàgina, però, aquest lector tancarà el llibre i sabrà del cert que, difícilment, oblidarà mai la història que acaba de llegir. Això és el que passa amb La néta del senyor Linh, de l’escriptor francès Phillippe Claudel.

La força d’una novel•la, de qualsevol novel•la, sigui de construcció complexa o senzilla, amb molts o amb pocs personatges, rau en la capacitat de l’autor per explicar una història que commogui el lector, que el sacsegi, que el faci reflexionar més enllà de les pàgines llegides. La història del senyor Linh i la seva néta petita és d’aquestes. Només cal que llegim el primer paràgraf de l’obra per adonar-nos de la densitat de les paraules que li donen forma:
“És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.”
La novel•la començà així, amb un personatge a punt d’embarcar-se cap a un país desconegut, fugint de la guerra. No sabem d’on és, el senyor Linh; ni tampoc on va. Només sabem que estreny entre els seus braços l’únic que la guerra li ha deixat: la seva néta Sang Diû. A partir d’aquí, la història dels dos personatges en una terra estranya. Una terra que no fa la mateixa olor que la seva. Una terra freda.
Només la coneixença casual d’un home, el senyor Bark, omplirà la solitud del vell. Dos solitaris que es troben enmig d’una gran ciutat que els ignora. No parlen la mateixa llengua, però es reconeixen els gestos, els somriures, la calidesa de les paraules dites. El final de la història, un final sorprenent, farà que el lector repensi –si no torna a llegir, com he fet jo- tota la història des del principi: el tracte dels altres refugiats cap al senyor Linh i la seva néta o la tendresa del senyor Bark agafen, llavors, un sentit especial.
Així, amb poc més de cent pàgines, Phillippe Claudel ens dóna una petita perla literària de lectura més que recomanable. Ara, només esper trobar el moment per llegir l’obra amb la qual aquest autor va assolir l’èxit literari l’any 2003: Les ànimes grises. Però aquesta és una altra història de la qual, potser, d’aquí a unes setmanes, també parlarem.

(maitesalord.cat)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Fa uns dies, vaig trobar-me dins l’entrada de casa dos paquets enormes, d’aquells que fan il·lusió. Quan vaig veure qui era el remitent, de poc no m’agafa un atac -de riure o de plorar, tant se val-: eren els 27 originals, de 200 pàgines com a mínim, del Premi Ciutat de Palma de novel·la! Llavors, vaig recordar la conversa que havia mantingut feia uns dies amb na Nanda Ramon, regidora de cultura de l’ajuntament de Ciutat: amb el seu entusiasme encomanadís, em demanava que formàs part del jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la i, com que eren les 8,30 del dematí (hora crítica en una casa amb criatures), encara no havia fet els panets del berenar de la mitjana i del petit i, sobretot, tenc una facilitat extraordinària per apuntar-me a tot el que m’agrada (en aquest cas, llegir), li vaig dir que acceptava encantada. En cap moment no se’m va passar pel cap demanar quants d’originals s’hi havien presentat, segurament perquè, encara que m’hagués dit la xifra que em vaig trobar dins l’entrada, hauria acceptat igualment. I, tanmateix, reconec que, quan vaig veure aquells dos embalums, em va agafar un cobriment de cor.

Així, en aquests moments, em trob immersa en la lectura d’un mar de pàgines que se’m fa infinit. Vaig començar ahir vespre amb la millor predisposició, però no vaig ser capaç de llegir més de tres capítols del primer original escollit. La veritat és que l’inici no era gens engrescador i, potser per això, el meu cap va tornar a un expedient d’urbanisme que havia rellegit aquell mateix capvespre i que centrarà bona part de les meves energies de regidora durant les pròximes setmanes: quins personatges de ficció tan reals; quina trama tan ben pensada; potser una mica de precipitació al final de la història, però quin domini del “tempo” per part del seu creador; quin joc tan magnífic entre realitat i aparences; i si, al final, hi hagués sorpresa inesperada, ja no us en dic res!

Eren prop de les dotze. Vaig deixar l’original damunt de la tauleta de nit i vaig tancar el llum. Per uns instants, em vaig veure, en plena deliberació amb la resta de membres del jurat del Ciutat de Palma, defensant amb passió una història de construcció gairebé impecable: un expedient d’urbanisme que, de moment, supera la ficció. Ja em direu: quina angoixa! Estic segura, però, que ben prest una bona novel·la vindrà al meu rescat i em podré refugiar entre les seves pàgines: el meu temps a canvi de gaudir d’una història brillant. Una permuta perfecta… He dit permuta? Començ a estar greu.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris