Dijous passat, tota feliç (és un dir!), vaig entrar a l’ajuntament de Ciutadella per signar el nou reglament de la policia local. Res no em feia pensar que aquell dia rebria el que, sens dubte, serà el millor regal que em faran aquest nadal. Com en puc estar tan segura, si només som dia 16 de desembre, us demanareu? Tranquils. Ara us ho explic i ho entendreu perfectament.

Dins l’entrada de les cases consistorials hi havia una quinzena de capses precioses, d’un metre d’alçada, de colors brillants i festius. Quan vaig demanar, i això?, va resultar que eren uns lots de nadal enviats per una empresa constructora. La veritat és que no vaig saber com reaccionar. Prest, però, la crua realitat es va acabar imposant: n’hi ha per a tots els grups polítics excepte per al PSM, em van dir en un to de veu un poc llastimós. D’entrada, he de reconèixer que no m’ho vaig acabar de creure. És una broma, vaig pensar. Tanmateix, davant les evidències, em vaig haver de rendir: hi havia capses precioses per a tots el partits excepte per al meu!

I llavors sí que vaig saber, perfectament, com reaccionar: em va sortir una riallada espontània, aquesta sí de felicitat absoluta. Sense voler, aquells senyors constructors m’acabaven de fer el millor regal de nadal: res, res en absolut. Quina meravella. Fantàstic. M’encanta no ser mereixedora -juntament amb els altres tres regidors del partit- de cap lot de nadal d’aquests senyors. A més, per acabar d’arrodonir la meva alegria, aquell dia havia rebut a casa un formatge de Menorca ben polit -i esper que ben bo!- de part del PSM. Què més puc demanar?

• El pensament ordenat/Opinió
• 24 comentaris

Hi ha autors dels quals em resulta impossible recomanar només un títol. Si fa unes setmanes em passava amb Mercè Rodoreda, avui és amb Jaume Cabré, un dels escriptors més sòlids dins la narrativa catalana actual. Reconec que no m’agrada que em demanin que recomani una –només, una- novel•la perquè me’n vénen al cap tantes, tantíssimes, que qued bloquejada per uns instants. Ara, si em demanen el nom d’un escriptor, llavors no tenc cap problema: Jaume Cabré és la meva resposta.

Quan vaig acabar de llegir Senyoria, ja fa molts anys, tot just havia començat a publicar qualque text de creació, però record que vaig pensar: com m’agradaria poder arribar a escriure una novel•la així. És una història amb diferents fils narratius que, de forma intel•ligent, es van entrellaçant fins a completar un tapís perfecte en el marc d’una Barcelona que viu els darrers dies del segle XVIII: un regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, amant de les estrelles, que amaga un secret terrible; una cantant famosa que apareix assassinada durant la nit; un inculpat que és innocent; un home amb remordiments de consciència que, en principi, no té cap relació amb la història; intrigues i enveges en la classe alta borbònica barcelonina… Una novel•la que no us podeu perdre.

La darrera novel•la de Jaume Cabré – i la meva segona recomanació d’avui- és Les veus del Pamano, una senyora novel•la. I no perquè tengui 700 pàgines! En aquest cas, Cabré ens situa al pirineu pallarès per explicar-nos una història de Guerra Civil espanyola que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que es van enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa, intel•ligent, que atrapa el lector de la primera a més enllà de la darrera pàgina.
I, encara, si m’ho permeteu, una darrera proposta: El sentit de la ficció, un assaig en què Jaume Cabré reflexiona sobre el procés de creació, sobre totes aquelles qüestions que, moltes vegades, desperten la curiositat dels lectors i que es poden resumir en una pregunta: com es cuina una novel•la? En aquest text hi podreu trobar moltes pistes.
Després de tot el que us he explicat avui sobre Jaume Cabré, supòs que ja no us queda cap dubte de la fascinació que sent per ell com a escriptor. És per això que estic convençuda que no podeu deixar perdre l’oportunitat de d’anar-lo a sentir, avui, dia 14 de desembre, a les 20,00h, al Cercle Artístic. És un luxe per a Menorca i per a tots els que ens agrada la literatura.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

Dia 10 de desembre se celebra el dia dels Drets Humans arreu del món. I, quan parlam de drets humans, em sembla que la majoria de persones tenim tendència a fer anar enfora el nostre pensament. Ens vénen al cap les imatges de la misèria, de la fam, de la guerra, de la manca de llibertat, situacions que ens transporten a paratges ben allunyats del nostre.

A mi em va passar l’altre dia, mentre llegia un article sobre aquest tema al diari. Però ben prest vaig haver de tornar a la realitat més immediata: em va venir al cap el comentari que una persona havia deixat a l’entrada d’aquest bloc Tots els éssers, un text literari que vaig escriure com a pròleg a un recull de poemes de diversos autors de la nostra illa publicat per d’Amnistia Internacional, la lectura del qual us recoman. El comentari deia: “La meva filla rep mirades com a ganivets, paraules com a bales i gestos com a bufetades. La meva filla és de Ciutadella i qui li envia tanta intolerància, també”.

Em sembla que no es pot expressar més en només dues frases. Una al·lota que vesteix a la seva manera i que, per això, és “rara”; uns altres que estimen a la seva manera i que, per això, s’han de sentir tractats de “malalts” (fins i tot per qualque càrrec polític destacat de la nostra illa!); uns altres que duen els cabells massa llargs o massa arracades pel rostre i que, per això, són sospitosos d’una ideologia “perillosa”. I esteim rallant, no ho oblidem, dels nostres joves i de la nostra illa.

La realitat és que, constament, reben agressions -no només verbals- i provocacions de tot tipus. Les festes de poble d’aquest darrer estiu en són un exemple clar. Però, aquests fets no surten als mitjans de comunicació i, per tant, no existeixen per a la majoria. Paraules com llibertat, dignitat i respecte són engolides per la diferència. Perquè la diferència fa por. I tots sabem de què tenim por: del que no coneixem.

Potser si fóssim capaços de deixar de banda els prejudicis, veuríem que, davall d’una àmplia gamma d’aparences externes, s’hi amaguen éssers humans que són tots iguals. Éssers humans que es preocupen, respiren, estimen, ploren i riuen de la mateixa manera, tant si duen els cabells crespats i de color blau, com allisats amb una planxa; tant si el seu color és el negre com si és el rosa; tant si se senten atrets per persones del seu sexe com per persones del contrari o pels dos a la vegada. Qui no és capaç d’entendre això converteix l’altre, des de la seva diferència, automàticament, en un ésser inferior. I, d’aquí a la violència, només hi ha una passa molt petita.

Sempre que em demanen que expressi un desig, deman que les persones ens respectem. El respecte m’ha agradat sempre molt més que la tolerància perquè, aquesta, em sembla que parteix d’una concepció de superioritat per part de qui l’exerceix. En canvi, el respecte només s’entén des de la igualtat de tots plegats: “Tots els éssers neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” (Declaració Universal dels Drets Humans. Article 1). Això, exactament, és el que hem de defensar i no cal anar massa enfora per fer-ho.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris