Maite Salord

Escriptora

Arxiu de març 2011

Certeses

Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.

Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la  mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.

Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.

La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.

I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.

Menorquinisme i municipalisme

Dijous passat, en roda de premsa, juntament amb Josep Carreres , vam presentar les propostes del PSM Més per Menorca pel que fa a l’arquitectura institucional i el municipalisme.

Amb l’Estatut del 2007, els Consells Insulars formen part del sistema institucional autonòmic en els mateixos termes que el Govern i, per tant, amb plena capacitat jurídica i administrativa, cosa que permet eixamplar molt l’autogovern de Menorca. Un autogovern que ha d’anar lligat a una gestió eficaç, transparent i que fomenti els espais de consulta i participació ciutadana.

És per això que, des del PSM, defensam que s’executi el calendari de transferències pròpies sense més dilació i la transferència de competències que l’Estatut preveu que poden assumir els Consells, com les de sanitat i educació. Aquest fet ha d’implicar la desaparició d’empreses públiques i òrgans administratius que suposin una duplicitat respecte a les competències que són pròpies dels consells.

El Consell Insular ha de ser, a més,  el coordinador de les actuacions que són comunes a tots el municipis i que no necessàriament s’han de fer des d’aquests. Es tracta de mancomunar serveis per fer-los més eficients i econòmics, en la línia de la neteja de platges, consorci de disciplina en rústec, etc.  La relació entre les diferents conselleries i els ajuntaments ha de ser més fluïda i intensa.

Pel que fa als ajuntaments,  és necessari rompre amb la idea que  són una administració de rang inferior a les altres i reivindicam que entre elles es produeixi un tracte de reciprocitat.  Per exemple, si qualsevol administració demana ser exonerada de pagar taxes per fer una actuació a un municipi, els ajuntaments, en contrapartida, no han de pagar taxes a la CAIB quan li sol•liciten un informe o un estudi.

Pensam que seria molt important la constitució d’un Consell Consultiu de Municipis que fos necessàriament consultat abans de l’aprovació de lleis o reglaments i que a la vegada servís per millorar la coordinació a nivell tècnic i polític entre els ajuntaments i altres administracions com Consell i Govern. En aquest sentit, s’ha d’acabar amb la pràctica perversa que els Parlaments i les Governs legislin o reglamentin fent que recaigui sobre els ajuntaments l’execució de determinades funcions o competències, si abans no es defineix clarament el cost que implicarà assumir les noves funcions i un sistema de compensació econòmica per fer front a la despesa que es generarà.

És imprescindible, a més,  un nou sistema de finançament de les Corporacions Locals.  És, segurament, l’aspecte més important a dia d’avui. Resulta evident que, sense  una modificació en profunditat del sistema de finançament de les CL no es pot solucionar el problema de fons que tenen els ajuntaments: destinen el 30% del seu pressupost a la gestió de competències que no son pròpies. Un fet que es veu agreujat perquè, a més, han de fer de banquers dels governs autonòmic i central: el Govern finança determinada obra però paga la seva part a l’ajuntament en terminis, en 10 o 20 anys i això obliga els ajuntaments a endeutar-se per avançar els doblers del total de la obra que, si no es fes així,  no es podria licitar.

Finalment, s’ha de posar en pràctica real de la finestreta única. Tenim una administració que funciona de manera contrària al principi de celeritat, i això perjudica greument els ciutadans emprenedors i a la ciutadania en el seu conjunt.  S’ha de promoure una revisió de totes les lleis i reglaments que es relacionen amb l’obtenció de permisos o autoritzacions per tal de simplificar els procediments, fent-los mes àgils, i evitant reiteracions burocràtiques.

Parlen les dones, Montserrat Abelló

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

MONTSERRAT ABELLÓ, DINS L’ESFERA DEL TEMPS (1998)

« Anterior - Següent »