Si estigués d’humor, podria escriure una entrada sobre els candidats que van en troupe a qualsevol acte on s’hi reuneixen més de tres persones. O sobre en JR… Bauzà i les seves ficades de pota lingüístiques i/o polítiques. O sobre informes que ara no sé on són, ara són en un prestatge concret d’un despatx concret de l’ajuntament. O sobre candidatures que no arribaran a bon port. O sobre la sobredosi papal d’aquests dies. O sobre el desastre del poble saharaui…

Però resulta que no vull pensar més en la realitat que m’envolta -prou depriment-  i, per això, he de desconnectar de tot , encara que només sigui una estoneta. Així que, amb el vostre permís, he començat per fer una entrada lleugereta; després, m’aniré a fer un bon panet amb esclata-sangs; i, per acabar, em miraré el Barça, que esper que faci molts de gols (demanar que el Madrid perdi, ja em sembla excessiu!).

Us deix les reflexions profundes als comentaristes. Darrerament, em pas el dia reflexionant profundament sobre temes polítics, familiars, personals, literaris… i una comença a tenir el cap a punt de fer un tro. Ahir vaig llegir una entrevista a un escriptor i psiquiatre brasiler, Augusto Cury, en la qual deia: “La gent s’ha acostumat a tenir una mala qualitat de vida. El que és normal és estar atabalat. Però si seguim així, el món es convertirà en un gran hospital psiquiàtric”. Quina por!

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris

A l’estiu, quan escric, el moix s’acomoda a l’ampit de la finestra que hi ha al costat de l’ordinador. Ara que comença a fer més fred, es col·loca damunt el  mòdem i, quan no dorm, es dedica a mirar-me fixament. Quan el veig, no puc evitar pensar en aquells versos de Baudelaire: Vine, gat bell, al meu cor amorós; / les teves urpades mesura, / deixa’m nedar en els teus ulls torbadors, / mescla de ferro i d’àgata dura.

No sé si mai el meu moix esdevindrà matèria literària. Ben mirat, em sembla que ja ho és. Ara mateix, escric d’ell. Per què? Segurament, perquè, avui, hi veig  coses que m’agraden. És agraït: jo li don menjar i me l’estim i ell em fa companyia mentre escric, una feina solitària i difícil. De tant en tant, a més, acosta el cap al meu braç cercant una carícia. Tanmateix, és també independent i decidit: sap què vol i no té por als canvis. Tria les companyies i el lloc de la casa on vol estar, sense  fer gaire renou. I té una mirada verda, clara i transparent.

M’agraden les persones que són agraïdes, independents,  decidides i que no tenen por als canvis. M’agraden les persones agraïdes, perquè sempre és més fàcil cercar defectes i errors i criticar i criticar sense descans abans que valorar les coses positives que poden oferir-nos els altres. M’agraden les persones sinceres, sobretot, amb elles mateixes, encara que la mentida pot ser, de vegades, el camí més fàcil. M’agraden les persones que prenen decisions, sovint difícils, tot i el risc d’equivocar-se. I m’agraden les persones que miren a la cara. I torn a  mirar els ulls verds del moix quan, com va dir el poeta, “és en mi mateix que jo miro”.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris