El meu home, pacífic i tranquil, avui migdia, m’ha amenaçat: estic per apuntar-me al feisbuc (tens enveja perquè jo ja ho he fet, he pensat)… i crear un grup de “consorts de polítics”! I de polítics de tots els colors, eh, ha rematat. Davant la meva cara d’estupefacció, i després de fer-li un llistat ràpid de quins podrien ser els seus amics/amigues del club, ho ha intentat compondre: tampoc es tracta d’organitzar sopars, només aprofitaríem per criticar-vos un poc.
Era una amenaça de broma, esclar. Ara bé, pobres consorts de polítics! Perquè ells no han triat el seu paper. Supòs que n’hi ha que ja s’hi troben bé. En general, però, diria que predominen els que tenen la sensació que els ha caigut al damunt una bona terrossada. He de reconèixer que, en el meu cas, renega poc. Poquíssim, pels motius que li don. I que, a més, acostuma a agafar-se les coses amb filosofia: que “tenim”, avui vespre? Però això no treu que la cosa no sigui gens fàcil.
Així que, ben mirat, potser això del feisbuc de consorts podria funcionar bé. Una mena de teràpia de grup molt sana. L’únic problema que li veig són els titulars de premsa que en podrien sortir: “La regidora de cultura manifesta sentir-se molt tranquil·la davant les acusacions de…”. Subtítol via feisbuc: “El seu marit, però, afirma que fa dies que no dorm i que, quan acluca l’ull crida el nom de…”. Us imaginau que el debat del divendres abans de les eleccions, al Cercle Artístic, fos de consorts?