Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2008

Fotografies anònimes

A través del meu correu electrònic, qualcú que s’amaga sota el nom de “no als transfugues” (sic), m’ha enviat un missatge amb el nom de “Avel·li, el seu cunyat i Pi”(sic), amb un arxiu que conté tres fotografies en les quals, des de diferents angles, es pot veure l’ex-regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, el seu cunyat i l’advocat Juan i Pi, asseguts en un bar, al voltant de la mateixa taula. El correu no tenia text. Ara bé, ràpidament s’estableix la relació entre les imatges i les notícies aparegudes en premsa, aquests darrers dies, sobre unes pressumptes obres il·legals en un xalet de la família de l’ex-regidor la responsabilitat de les quals sembla que podria recaure sobre el seu cunyat.

Just veure les imatges, m’he demanat per què, per què qualcú perd el temps fent aquestes fotografies. Per què aquest interès malaltís de difondre-les a través de la xarxa (en poques hores, sabem que arriben a moltíssima gent). M’ha semblat un acte tan gratuït, tan menyspreable, tan covard, tan poc respectuós amb la intimitat de les persones que no me n’he pogut estar de dir-ho públicament. No sé qui m’ha enviat les fotografies però, sigui qui sigui, que sàpiga que na Maite Salord no en vol rebre més. No m’interessen perquè estic convençuda que la finalitat mai, mai no justifica els mitjans, com a mínim en una democràcia. I no cal que digui que, des del PSM, fa anys que treballam per denunciar les irregularitats urbanístiques a l’ajuntament de Ciutadella. Només cal recordar que la creació de la Comissió d’investigació sobre la permuta del Palau Saura Morell va ser una iniciativa nostra. Tanmateix, aquest joc brut d’anònims que s’ha instal·lat al nostre poble el consider vomitiu. Anònims a la bústia de l’ajuntament, anònims a través del correu electrònic… On anirem a parar, per favor?

No consider legítim l’equip de govern del nostre ajuntament. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Consider que l’ex-regidor d’urbanisme ha estat el polític més nefast que ha tingut Ciutadella. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Ara bé, d’aquí a admetre que, per denunciar-ho, val tot, n’hi ha un bon tros. El respecte a les persones és bàsic. Bàsic i elemental. La via per treure a la llum pública totes aquelles actuacions polítiques denunciables només pot ser una: la que parteix de la feina, del rigor i de la responsabilitat.

Durant la campanya electoral de les darreres municipals, tots els partits ens vam omplir la boca de paraules com dignificar la vida política, recuperar la confiança dels ciutadans. Jo m’ho creia. M’ho crec. I faig feina cada dia perquè sigui així. És per això que quan veig aquestes actituds revengistes em revolt: si és això el que entenem per dignitat, que déu ens agafi confessats. La finalitat, torn a repetir, no justifica mai els mitjans. Com a mínim, això és que pensam els que creim en la llibertat i en la democracia.

La cançó del Cola Cao

L’altre dematí, mig adormida, vaig sentir per la ràdio que Antònia Ordinas, l’ex-gerent del Centre per al desenvolupament de les Illes Balears (CDEIB), en sortir de la presó, després d’haver estat tancada 62 dies per la trama de corrupció coneguda amb el nom d'”Operació Scala”, havia manifestat que estava escrivint un llibre que titularia “La cançó del Cola Cao”, en clara referència als 240.000€ que es van trobar, dins una llauna de cacau d’aquesta marca, entre col i col, enterrats en el jardí de ca seva.

D’entrada, vaig pensar que, del llit estant, ho havia somiat. Però no, en obrir el diari, vaig veure que era ben cert. Les reaccions d’indignació davant el que s’ha considerat una burla i una falta de respecte a tots plegats (els doblers que ha robat -pressumptament- eren de tots) no s’han fet esperar. Ara bé, en el meu cas, la sorpresa majúscula va venir en descobrir (perdonau la ignorància) que la senyora Ordinas era, a més, una escriptora prou coneguda a Mallorca, amb un parell de novel·les en el seu currículum: Caramells de l’auba i Camins de terra. Sembla, pel que he pogut llegir, que són dues novel·letes -o reculls de narracions- costumistes prou ben escrites, amb un llenguatge poètic que dibuixa la seva infantesa, el seu paradís perdut.

La realitat, com sempre, supera la ficció. Escriurà Ordinas aquesta novel·la de la corrupció? No en tenc ni idea. Potser, tot plegat, no és més que una boutade. Corrupció política i literatura, quina combinació! A Ciutadella, no ho oblidem, tenim un ex-regidor d’urbanisme que es passeja pels jutjats que també té qualque novel·la escrita. Qui sap si un dia ens delectarà amb les seves memòries que, ben bé, podrien dur el suggerent títol de A l’ombra dels garrovers (s’accepten altres suggerències).

En el meu cas -per si qualcú ja feia comptes de ficar-me dins aquesta escola literària-, vull que quedi clar que només som política i escriptora. De corrupta, res de res. La mimosa del pati, la vaig pagar, cèntim a cèntim, amb els meus estalvis.  I, entre les seves arrels, podeu estar tranquils, no hi ha llaunes de Cola Cao.

El show de Kinsey, de Jesús Díez

Aquest dissabte, es va lliurar, al teatre Principal de Maó, la XXXIII edició del Premi Born de teatre, el guanyador de la qual va ser l’escriptor Carles Batlle. Era la cloenda a un cap de el-show-de-kinsey.jpg setmana llarg que ha girat al voltant del món teatral i que començava, dijous, amb la presentació oficial, al Cercle Artístic de Ciutadella, d’un nou grup de lectura de textos dramàtics. I, justament, la primera obra que s’hi va comentar -lectura que van poder compartir amb l’autor- va ser la guanyadora del Premi Born de l’any passat, El show de Kinsey, de Jesús Díez, publicada, com a novetat d’enguany, en les quatre llengües de l’estat, en català, per l’editorial “Arola”.

El show de Kinsey és un vodevil transcendit que, d’una forma àgil i divertida, posa en evidència totes les contradiccions de la nostra societat a través d’un matrimoni, Fernando i Carolina, que representa tota la hipocresia i la doble moral dels fills del Maig del 68. Els dos, professionals de l’autoajuda, viuen en un xalet als afores de la ciutat  -que, segons l’autor, “podria ser obra d’un arquitecte de moda”, surten en un programa de televisió a parlar de sexe i, sobretot, viuen instal·lats en la impostura més absoluta. Les opinions de Fernando sobre la masturbació, la infidelitat o l’homosexualitat deixaran en evidència tota la seva hipocresia i, de retop, la hipocresia que ens arriba, des dels diferents mitjans de comunicació, a través d’uns personatges que pontifiquen, dia sí dia també, sobre el bé i el mal. Mariluz, la mare morta de Carolina, que, segons l’autor, l’ideal seria que fos un holograma, es passeja per l’obra com una mena de consciència de tots plegats i es converteix en un personatge que, al meu parer, dóna moltíssim de joc.

D’altra banda, com ja va destacar el jurat que li atorgà el premi, en El Show de Kinsey  assistim a una barreja molt interessant de llenguatge teatral i audiovisual. La vida quotidiana del matrimoni té  el seu reflex invers a la pantalla de televisió en què, de tant en tant, es converteix la vitrina de la sala i que ens mostra imatges del programa televisiu en què participen els protagonistes. La ironia que desprèn aquest joc de realitats i aparences és, sens dubte, un dels aspectes més destacables de l’obra.

Així, sens dubte, la millor notícia que podríem rebre de cara al Premi Born del 2009 seria que El show de Kinsey puja als escenaris i, sobretot, que puja a l’escenari del Teatre Principal de Maó perquè tots en puguem gaudir. Seria una forma d’adonar-nos, una vegada més, del que representa per a Menorca tenir el Premi Born de teatre. Un luxe que no sé si els menorquins -com sí fan fora de l’illa- som capaços de valorar de la forma que es mereix. Any a any, premi a premi, obra a obra.

« Anterior - Següent »