Una novel·la són paraules, deia Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat. I les paraules que donen forma a L’estranya, de l’escriptor hongarès Sándor Marai, són paraules amb força, suggerents, que saben dibuixar a la perfecció tant l’atmosfera del món que envolta el personatge principal com, sobretot, el desconcert que habita a dins seu. El desconcert que es manifesta en qüestionar, fins al fons mateix de l’existència, la seva vida rutinària, programada i previsible, en un camí de difícil retorn.

El protagonista, un professor universitari, Viktor Askenasi, que volta els cinquanta anys, coneix, de forma casual, una jove ballarina. Aquest fet el durà a abandonar feina i família per començar a recórrer rutes en l’espai però, sobretot, en la seva ment, que el portaran a enfrontar-se a la hipocresia de la societat burgesa, incapaç d’entendre i acceptar el seu comportament, i a les fragilitats més absolutes de l’ésser humà. Un ésser humà a la recerca, sempre, d’una plenitud que, potser, no existeix. O que, com a mínim, no existeix dins els horitzons que ens limiten.

Així, si hagués de destacar dos aspectes d’aquesta novel·la, sens dubte, un seria la qualitat de la seva prosa, la força descriptiva de la qual, amb uns adjectius emprats amb mestria, atrapa el lector més enllà del fil argumental, dels fets que se’ns expliquen. L’altra, la reflexió que el lector, en arribar a la darrera pàgina i tancar el llibre, es veu obligat a fer. Una reflexió sobre la vida. I, si he començat aquest escrit citant el pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat, acabaré amb La mort i la primavera: el personatge del pres és, en aquesta novel·la de l’escriptora catalana, culpable del que sap. Culpable de conèixer l’autèntic sentit de l’existència humana. Potser, idèntica condemna a la de Viktor Askenasi: la de saber-se un estrany en el món.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Fa un any, en una foto de campanya que ha resultat ser premonitòria, vaig posar els peus en remull, com a pas previ per anar a fer de regidora a l’ajuntament de Ciutadella. I, ara, que ja som regidora , els hi he tornat a posar per intentar impedir que rompessin la font de la Plaça dels pins. Com la primera vegada, també ho vaig fer acompanyada, però es veu que l’única que dijous dematí va cometre un acte immoral, indecent, incívic i reprovable vaig ser jo. Jo, que per no fer malbé la font, em vaig descalçar!

Bé. Avui dematí he rebut un correu -anònim, evidentment- que em deia que semblava mentida que “una professora culta” perpetràs un acte d’aquestes característiques. Idò, jo no hi veig la contradicció enlloc: la professora culta defensa el patrimoni cultural de Ciutadella. Que els (posau-hi els noms que trobeu) hauria agradat que fos més discreta, no en tenc cap dubte. Però fa tres anys que som regidora, tres anys que patesc, dia a dia, reunió a reunió, ple a ple, una forma de governar, prepotent i xulesca, la darrera mostra de la qual ha estat tirar baix la font dels pins. I ja està bé! Ja està bé que em prenguin el pèl d’aquesta manera! I ho vaig pensar jo i, pel que sembla, no vaig ser l’única.

Continuant amb l’anònim, em diu, fins i tot, que vaig cridar: “A les barricades!” (m’ho posa en català), fent-me culpable de “l’assalt” a l’ajuntament que va tenir lloc al vespre. Bé, fantàstic. Qualsevol disbarat és millor que acceptar que tenen els ciutadans indignats. Perquè, evidentment, qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que un clam ciutadà com el de dijous no surt espontàniament en unes poques hores. És necessari que la gent tengui acumulades altes dosis d’indignació, de cansament, d’avorriment, d’irritació perquè arribi a esclatar de la manera que ho va fer. Declaracions de portaveus de l’equip de govern, converses d’associacions diverses amb el regidor de torn i les cartes als diaris que escriuen, la veritat és que ajuden molt a revoltar el personal. Ni punt de comparació a uns peus en remull, ni que haguessin anat acompanyats (que no hi van anar, de moment) per un crit de: “A les barricades”!

Pel que fa als tema dels menors manipulats -implícit en l’acusació anterior-, el trob molt greu. A part del meu recull de premsa, amb declaracions de polítics i pontificadors pontificats, que estic per decidir a quina instància ha d’anar a parar, em sembla que els serveis de menors haurien de dur una actuació contundent a Ciutadella perquè, francament, no sé quina educació donam els pares als nostres fills que són tan manipulables i dels quals, a més, desconeixem què fan un dia fener (i l’endemà tenien escola) de vuit a deu del vespre. Això sí que és un desgavell!

En fi. Jo vaig posar els peus en remull en una font. Ho reconec. N’hi ha que fiquen els peus a la galleda cada vegada que obren la boca o que tenen una “idea”. Però, esclar, allà on hi ha uns peus en remull per esvalotar la gent…! I això que encara no m’havia fet la manicura de l’estiu. Divendres va ser el primer que vaig fer.

Anònim: gràcies pel teu correu. Mira’t el suc que li he tret.

• El pensament ordenat/Opinió
• 63 comentaris