Quan tenia deu anys, vaig regalar a ma mare aquest marc, fet amb tessel·les de fusta de colors, amb una fotografia seva i una altra dels cinc fills. Record perfectament tot el procés d’elaboració perquè, poc manyosa com som, em va costar moltíssim. De fet, en portar-lo a casa, embolicat amb un paper de seda de color de rosa, era ben conscient que no era el més ben fet ni el més polit. Sabia, però, que ella mai no m’ho diria. Al contrari.
Sempre el va tenir posat damunt la tauleta de nit. El vaig recuperar després de la mort del pare i ara és a la biblioteca, al costat dels llibres que més m’estim. Farà vint anys que no la tenc al costat i hi pens cada dia. O, potser, com aquells versos de Rosa Leveroni, he après a veure el món “amb la claror que m’encanta/ de tenir-te dintre meu, / que fa que no cal pensar-te.” Avui, no és un dia especial. Però, aquí som, parlant d’ella.
En nou mesos, em vaig quedar sense mare i vaig ser mare per primera vegada. L’experiència més intensa i difícil de la meva vida. Els meus fills no em fan regals del dia de la mare. Saben que no en vull. Les mares i els fills no tenim un dia. Tenim un camí llarg a recórrer junts. Un camí, com tots, amb somriures, llàgrimes, desencontres i abraçades intenses. Un camí travessat per un amor sense condicions.
No vull regals, perquè les mares i els fills no tenim un dia. Només vull la certesa de la meva presència, amatent o estricta, al seu costat. La seguretat d’un estaló invisible i perpetu. I aquelles respostes tan particulars a una dedicació infinita: un no sé què faria sense tu, espontani i convincent; o un simple bona nit, després d’hores d’estudi, l’una al costat de l’altra; o la satisfacció d’hores de conversa que acaben amb un “açò, jo no t’ho hauria d’explicar!”. Els millors regals. Cada dia.
- El pensament ordenat/Opinió
- 5 comentaris
Ara m’has fet pensar. Jo tampoc mai he volgut cap regal ni felicitacions pel dia de la mare. Moderna que som… Ara bé la meva mare també té els meus ragals i el dels meus germans. Ara pens que com jo aquest dia mai ho he cel·lebrat mai els trobaran aquest record material. Certament esper que quan jo ni hi sigui trobin moltes altres coses, pero aquesta entrada m’ha fet pensar que a més dels records els humans hem de manester coses tangibles que faicin que sempre eltinguem presents. Tu tens aquest regal que li vas fer a la mare. Pot ser que no et sortigues tan polit com tu volies i que amb el temps encara el vegis pitjor. Però sempre t’evocarà a la teva mare, la teca infantessa i moltes més coses que tal vegada el meus fills no puguim recordar perquè mai trobaran a ca meva aquells regals que jo el feia a ma mare. Esper de tota manera que hi hagi alguna cosa que quna jo no hi sigui els faci recordar que la seva mare sempre ha volgut estar al seu costat, encara que de vegades segur que no m`han trobat.
Que sàpigues que has estat molt mal criada. La meva mare encara es viva. És major i sempre he tingut el presentiment que ella ha estat millor mare que jo, encara que la major part del temps pens que ho faig el millor que puc i se.
FELIÇ DIA DE LA MARE que en realitat és tot la’any i per sempre mentre podem.
La nostalgia i el escriure així com toca es veu que no són compatibles. Hi ha faltes i falten signes de puntació. Que ho farem!!!
Volia dir que hi farem! Grrrrrrr
Pilar, podria haver posat, també, uns agafadors d’olla de ganxet que vaig fer un any després. Horrorosos i mals fets i que ma mare també va guardar sempre. Ara bé, l’important és que, quan hi pens, record una persona que m’estimava, que sempre hi era quan la necessitava, que em va perdonar tots els errors, que em va mostrar el significat de paraules tan importants com dignitat i honradesa… Tots aquests objectes són l’ham per pescar records, però l’important no són ells: és el viscut. I, això, sempre hi és. Un gest, una paraula, una música, un espai…
Avuí, una amiga m’ha enviat aquest poema:
CANTO 32
Hará unos veinte días puse una rosa en un vaso
encima de la mesita que hay junto a la ventana.
Cuándo ví que los pétalos se habían marchitado
y que estaban a punto de caer
me senté frente al vaso
a ver morir la rosa
Estuve un día y una noche esperando
El primer pétalo cayó a las
nueve de la mañana
y lo hizo en mis manos
Nunca he estado junto a un
lecho de muerte,
ni siquiera cuándo murió mi
madre.
Yo estaba de pie, lejos, al final de la calle
Tonino Guerrero 1920-2012