La UNESCO ha escollit Menorca com a seu de la “Xarxa Mundial de les Reserves de Biosfera Illes i Zones Costaneres”. És, sens dubte, una notícia important, una passa més en el camí que s’iniciava, l’any 1989, amb les primeres gestions fetes per aconseguir que la nostra illa fos designada com a reserva de biosfera, reconeixement que es va aconseguir el 1993.

És per aquest motiu que us recoman la lectura del llibre de Josep Miquel Vidal, Menorca: Reserva de biosfera (IME, 2009), unes pàgines amb imatges bellíssimes de l’illa que, afegides a les paraules, ens fan reflexionar sobre la seva impressionant riquesa patrimonial i la responsabilitat de tots plegats per mantenir allò que els nostres pares ens han llegat i que, un dia, hem de deixar als nostres fills.

Sabem que l’equilibri entre medi natural i medi socioeconòmic és fràgil. Avui, en temps de crisi, molt més. Tanmateix, només si som capaços de créixer d’una forma sostenible, de mantenir una fesomia que és l’admiració de la gent que ens visita, podrem enfrontar el futur amb garanties.  El creixement econòmic ha de ser compatible amb la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit.

Defugim models urbanístics que no són els nostres i posem en valor tot allò que ens fa diferents. Camps de golf, autopistes o creixements urbanístics en rústec ja hem vist que no han servit per enfrontar una crisi salvatge com la que patim. Cavalleria, Cala Tirant, barranc d’Algendar, Punta Nati, macars, basses, camamil·la, lliris de platja, fars, coves, navetes, taules i talaiots, xòrics i rupits… aquesta és la riquesa que té Menorca i que hem de donar a conèixer, més que mai, al món.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 8 comentaris

Des de fa un mes, el moviment anomenat del 15-M – o dels “indignats”- s’ha convertit en un focus d’atenció a nivell mundial. No és estrany: veure milers de ciutadans expressant, de forma pacífica, la seva indignació davant una realitat, a tots els nivells, decebedora és impressionant.

Tot i que les seves reivindicacions apunten, clarament, cap a la classe política -de la qual jo en form part-, he de dir que compartesc moltes de les seves denúncies (sobre el funcionament del sistema financer i econòmic o  sobre les mancances de la nostra democràcia) i reclamacions (més participació ciutadana, més respecte pels drets humans o tolerància zero amb la corrupció).

És per això, supòs, que no em va incomodar gens -al contrari- la seva presència al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella durant la presa de possessió del nou consistori. Em va violentar més, per exemple, certs murmuris i certs somriures displicents quan els quatre regidors del PSM Més per Menorca vam prometre el càrrec manifestant la lleialtat al rei i a la constitució per “imperatiu legal”. No som monàrquica i, d’entrada, una constitució que no valora de forma igualitària la meva llengua respecte del castellà, no m’agrada. Comprensible, no?

Fa pocs minuts, acab de veure unes imatges per la televisió gravades, avui dematí, davant el Parlament de Catalunya. I m’he preocupat. M’he preocupat perquè tenc la sensació que ha acabat passant allò que, des dels sectors més reaccionaris d’aquest país, feia dies que s’esperava: que un grupet d’incontrolats emprassin la violència per, ara sí, tenir motius per atacar i acabar amb una indignació ciutadana ben justificada i majoritàriament pacífica.

Esper que aquesta majoria de ciutadans de comportament exemplar marquin distàncies respecte al que ha passat avui dematí a Barcelona. Perquè necessitam una ciutadania activa per poder canviar les coses. Una ciutadania que sacsegi la consciència dels polítics però que no els impedesqui fer la seva feina -sempre millorable- com a  representants del poble.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris

Després de la mort de Franco, de cop i volta, i per art de l’anomenada “Transició”, vam assistir a la transformació de la majoria de feixistes que havien campat durant els darrers 40 anys de dictadura franquista en un model d’honorables democràtes conservadors. A la vista dels resultats de l’operació, es podria pensar que es va dur a terme un procés de reciclatge perfecte. Tanmateix, amb el pas dels anys, hom va descobrint, dia a dia, i amb autèntica preocupació, que de reciclatge, res de res: es va limitar, en la majoria de casos, a una pura i simple “operació camuflatge”.

Efectivament, per poc que rasquem la superfície d’aquests grans defensors de la Constitució i de la democracia, hi descobrim que el que eren i pensaven fa quaranta anys encara és allí, intacte, per a vergonya i indignació de les persones que sempre han rebutjat les dictadures com a forma de govern. El darrer exemple ha estat el del “Diccionario Biográfico Español”, obra redactada pels membres de  la “Real Academia de la Historia”, gràcies a 6,4 milions d’euros d’ajuts públics.

Segons es diu a aquesta magna obra, Franco va ser un general “valeroso y católico”, que participà en un cop d’estat contra un govern caòtic amb l’única finalitat de restaurar una monarquia sense partits polítics (!). Enlloc diuen que va ser un dictador ni surt una miserable línia sobre la repressió franquista que, durant els primers anys de dictadura, va assassinar milers de persones que havien comès l’únic crim de pensar diferent d’ell. De tot aquest drama humà, res. És més: tenen la barra de qualificar la dictadura com un règim autoritari però, en cap cas, totalitari.

Sembla que, lentament i sense cap vergonya, els feixistes comencen a treure el nas entre el camuflatge. De fet, ja fa temps que aquell especial zel que posaven, al principi de la democràcia, per passar inadvertits ja no els sembla necessari. I si han de defensar aquest “Diccionario” infame a les pàgines del diari, cap problema. I alerta: cada silenci nostre, de la societat civil, dels polítics, els dóna ales per anar a cara descoberta, i ben alta, per tot arreu. Quin oi. I quina por.

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris