Totes les ruptures són doloroses perquè, en el fons, són l’evidència clara d’un fracàs. La il·lusió dóna pas al desencant i el desencant a l’adéu. Conec qui ha deixat una feina per no estar d’acord amb la línia que s’hi seguia; qui ha deixat una parella perquè la convivència havia esdevingut insuportable o qui ha abandonat els companys d’un pis d’estudiants perquè no s’avenien. I, en tots els casos, en un moment o altre, per clars que es tenguin els motius, una certa sensació de derrota ha envaït els protagonistes. No és fàcil trencar projectes comuns que s’han iniciat amb tota la il·lusió del món.
Així, quan parlam de qualsevol tipus de ruptura, pel fet mateix que hi intervenen persones, amb els seus sentiments, cal ser prudent: escoltar, aconsellar i jutjar poc. Perquè, en qualsevol conflicte, segur que hi ha culpes a banda i banda. Ningú no és perfecte i tothom té els seus motius. Tot i que, també és cert, moltes vegades, aquestes culpes no es reparteixen de forma equilibrada.
En aquests moments, a causa d’una ruptura, form part d’un equip de govern que també és a punt de trencar-se. I no, justament, per la banda que podria semblar més lògica -una divisió dels dos partits que el formen- sinó en el si d’un d’ells. Segurament que, durant aquests pròxims dies, ens cansarem de sentir comentar-ne els motius, amb més o manco encert, i que tindrem l’oportunitat de valorar-los. I, segurament, també, que se’m dirà -perquè ja s’ha fet- que, si no volem ser “còmplices” de segons quines actituds i actuacions dels socis de govern, hauríem de plegar.
En aquest sentit, vull recordar que sempre hem dit que érem al govern per responsabilitat. Governam en minoria perquè no hi ha alternativa possible i, en aquests moments, després de tot el que ha passat aquest mandat i a poc més de mig any de les eleccions, pensam que Ciutadella necessita estabilitat. Que els nostres socis no ajuden gaire a donar-ne, totalment d’acord. Ara, això no és motiu per llançar per la borda la feina que els quatre regidors del PSM feim, i pensam continuar fent, com a mínim fins al maig del 2011.
Han sorgit desacords entre els partits que vam signar el pacte. I, segurament, en sorgiran més. N’hi ha que s’han fet públics i n’hi ha que han quedat entre les parets d’un despatx i s’han reconduït. En qualsevol cas, no deixa de ser curiós que, quan discrepam públicament, se m’acusa de voler fer electoralisme i de falta de lleialtat; i quan no discrepam públicament, se m’acusa de feblesa. Com que resulta evident que, faci el que faci, se’m criticarà, em deixaré guiar, com fins ara, pel meu criteri: actuar amb responsabilitat pel bé del poble. Amb els calçons, però, ben fermats, com fins ara.