Quan parlam de llengua catalana, els incompliments legals a què ens tenen acostumats els governants de PP i VOX a les Illes són nombrosos i posen en evidència la seva ferma voluntat d’afeblir-la tant com puguin, bé sigui saltant-se directament les lleis que s’hi refereixen, bé sigui a través d’interpretacions esbiaixades del que diuen, o cercant les encletxes que permeten esquivar-les. En qualsevol cas, totes aquestes actuacions van en contra del que, segons l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i la Llei de Normalització Lingüística, aprovada per unanimitat, s’espera de les institucions públiques, que tenen el deure de preservar i fer créixer la llengua pròpia de les Illes. Així les coses, potser fer una síntesi d’alguns dels darrers fets més rellevants en aquest sentit, encara que siguin coneguts, pot ajudar a fer-nos una idea de la magnitud de l’envestida.
Comencem, idò, pel principi, pel nom de la nostra llengua. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en el seu article 4, diu clarament que la llengua catalana és la pròpia de les Illes Balears. Aquest és, per tant, legalment, el nom que apareix a totes les lleis i el que han d’emprar les administracions. Quan, per exemple, s’empra la denominació menorquí per referir-se a la llengua es crea confusió sobre la seva unitat, però, sobretot, s’intenta rompre la seva integritat, açò és, fer-li perdre la seva modalitat comuna (diguin-li culta, estàndard o literària) amb la qual el català ha dialogat i dialoga de tu a tu amb la resta de llengües normalitzades del món. Aquesta modalitat és la que ha d’emprar l’administració, com es diu a l’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística: “amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona”, i és la que ja empraven, per exemple, Ramon Llull o Joan Ramis. El motiu pel qual PP i VOX fan mans i mànigues per arraconar la modalitat comuna i més formal del català és clar: perquè reserven aquesta funció de llengua de cultura al castellà. Per tant, quan diuen que defensen el menorquí, en realitat el que fan és reduir la nostra llengua a una llengua d’anar per casa. Per dir les coses que han d’arribar més enfora, ells ja en tenen prou amb el castellà.
Si passam a analitzar el que diu la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, aprovada l’abril de 1986, enguany farà quaranta anys, veurem que el llistat d’incompliments augmenta. El primer objectiu de la llei és clar: “fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu“. La modificació del Reglament d’usos lingüístics (RUL), que el Consell Insular de Menorca va aprovar inicialment fa poques setmanes, va clarament en sentit contrari perquè el que fa és, justament, donar més presència al castellà. D’altra banda, segons marca la llei, “s’ha d’assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament”, i el Govern Balear s’encaparrota a impulsar un Pla de segregació lingüística a les escoles que va clarament en contra de la llengua catalana, tot i que el fet de ser voluntari i no normatiu de moment en salva la legalitat però, per sort, també l’ha duit al fracàs més absolut. Podríem parlar, també, del català a la sanitat pública, del fet que la llei marca que l’única forma oficial dels topònims a les Illes és la catalana, etc, etc, però ja no tenim més espai.
Aquest breu repàs evidencia que l’ofensiva actual en contra de la llengua catalana és intensa. Tanmateix, manllevant una expressió de Màrius Serra que ha fet fortuna, si llegim del dret i del revés el nom de la nostra llengua, hi trobarem el camí a seguir: CATALÀ A L’ATAC! I aquí som, una vegada més.
(Article publicat al diari Menorca de dia 8 gener de 2026)
