Aquest estiu ha tornat a ser com els de sempre, d’aquells que passen com un alè. Han estat dies de caminades, de lectures i de fogons. De reconciliar-me amb el pensament i omplir de força el cos. No és fàcil recuperar-se de les ferides que no es veuen. Tenc ganes de començar un curs que serà especial. De compartir la nova novel·la, El temps habitat, amb els lectors. De recuperar les rutines de quan l’estiu s’apaga i arriba la fresca i el fred.
Tot torna a ser com sempre i no hi ha res igual.
global network connections, innovative technology in science and communication concept, Earth in human hands. earth day. energy saving.
Quan l’any s’acaba, és inevitable girar la mirada enrere i fer balanç dels darrers dotze mesos, com si el temps es pogués ficar dins una càpsula i desar-lo a qualsevol lloc. Però la memòria és indòmita i no sap de mesos, d’estacions, d’anys. La vida és feta de retalls de memòria que van i venen sense control. De records lluminosos, que maldarem per deixar ben a la vista, com si fossin únics. De records grisos, que intentarem amagar i que ens esforçarem a tractar com si fossin aliens a nosaltres perquè són una nosa i fan mal.
Tancam un any, un altre, i hi voldríem poder deixar a dins tot el dolor viscut, com si fos possible. Tanmateix, no es pot dominar la cara més fosca de la vida perquè no hi ha forma humana de controlar-la, ni tan sols d’esmorteir-la. Potser l’única arma que tenim per sobreviure dins les tenebres és l’esperança. Aquell convenciment que surt de les entranyes i que dona forces per lluitar contra la desesperació més absoluta. Aquella fe irracional que és capaç de vèncer la tristesa que, per moments, talla l’alè i ofega. Hi ha qui diu que l’esperança és una virtut. Només sé que sense ella cauríem per sempre dins el pou massa profund i fosc al qual tantes vegades la vida ens aboca. És l’única que permet plantar cara a la desesperació quan el camí ha desaparegut i només hi ha l’abisme.
Començarem un nou any i amb el darrer gra de raïm no podrem fer desaparèixer els bocins de vida, esmolats com un raor, que es claven a la pell i que deixen marca de manera silenciosa. Conviurem amb ells per sempre. Ens donaran forma i ens recordaran que, per llarga que hagi estat la nit, la claror torna sempre. Encara que de vegades costi de veure-la i s’hagin de descórrer vels molt feixucs per deixar-la entrar. Encara que, de vegades, només sigui un raig massa prim que travessa la foscor sense esvanir-la. Perquè l’esperança, tenir fe en la vida, no és mai un acte passiu. L’esperança és la lluita contra un mateix. Contra les pors i les febleses que ens sabem i que no volem que ens barrin el camí.
(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE DESEMBRE DE 2023)
Els governs de pacte entre el PP i VOX, resultat de les eleccions del passat mes de maig, han suposat, a les Illes i al País Valencià, el desplegament d’una sèrie d’actuacions que ataquen, de manera sistemàtica, la llengua catalana, pròpia d’aquests territoris. No és res nou. És l’objectiu de l’espanyolisme (i no només) des de fa segles, encara que avui ja ni es molesten a aplicar allò de “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” dels Decrets de Nova Planta, si és que realment ho han arribat a fer en cap moment de la història. Una vegada més, a cara descoberta i amb el cap ( i el braç) ben alt, l’objectiu és la mort de la llengua catalana, la seva desaparició: Si eres español, habla español, ens recorda el dictador des de la tomba, més viu que mai en la veu dels seus seguidors, als quals el PP ha obert les portes de les institucions.
Així, d’una banda, ens trobam amb discursos secessionistes que apel·len, sense cap rigor històric i filològic, al fet que valencià, balear i català són llengües diferents. De l’altra, assistim al desprestigi de la llengua estàndard com a imposició barcelonina, per acabar promocionant les varietats dialectals del territori a nivell formal. Totes aquestes manifestacions que només cerquen de fragmentar i debilitar encara més la llengua catalana, com a pas previ per a la seva mort, es fan, evidentment, en castellà. A la pràctica, l’estratègia es tradueix, entre d’altres, en eliminar el català com a requisit per al personal sanitari, convertir en bilingües i, per tant, desvirtuar, premis literaris que tenen l’objectiu d’afavorir la producció en català, arraconar la llengua pròpia a l’ensenyament i a l’administració, únics àmbits d’ús mínimament normalitzats, o haver de llegir escrits que no segueixen la normativa.
Davant aquesta situació, cal recordar i transformar en fets les paraules de l’enyorada Carme Junyent: “Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies”. Parlar en català, no renunciar als nostres drets lingüístics i combatre la demagògia amb arguments si no volem assistir a la mort de la nostra llengua i, amb ella, a la nostra identitat.
(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE NOVEMBRE DE 2023)