Entre el 19 d’abril i el 5 de maig, la Flama per la llengua recorrerà tots els territoris de parla catalana: Catalunya del Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer. És el primer Correllengua Agermanat, organitzat per joves de tots aquests indrets, una mobilització cultural, social i esportiva que té per objectiu recordar-nos que mantenir viva la llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana ha de ser el nostre compromís cada dia de l’any. A Menorca, arribarà dia 1 de maig: a les 10.30 h al port antic de Ciutadella, a les 13.15 h a Ferreries, a les 16.30 h as Mercadal,  a les 17:55 a Alaior i a les 19.15 h a Maó, on acabarà el recorregut. La Flama compartida, que passarà de mà en mà al llarg del cada tram en què s’ha dividit el trajecte, travessarà Menorca de ponent a llevant, segur que tan ben acompanyada com ho ha estat fins ara, en una demostració de força fidel als objectius que ja el 1995 van expressar els Joves de Mallorca per la Llengua, impulsors de la iniciativa, que després es va estendre a altres territoris: reivindicar el català d’una manera alegre, oberta i participativa.    

Així, el Correllengua Agermanat és una festa de la llengua catalana, la pròpia de les Illes com diu l’Estatut, la que és –ha de ser– l’eina fonamental de cohesió social. És ben cert que no ho tenim fàcil perquè hi ha qui la voldria arraconar del nostre dia a dia: costa anar al metge en català, anar a comprar en català, veure cinema en català… Al carrer, la presència del castellà, la llengua protegida per la Constitució Espanyola, és aclaparadora. La resposta dels catalanoparlants és mirar-nos el futur de cara tocant de peus a terra, conscients que és fonamental que la nostra llengua sigui imprescindible per viure en aquells indrets on comparteix oficialitat amb el castellà. El mateix objectiu que ja tenia la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears que, justament, dia 29 d’abril complirà quaranta anys, i que es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics.

El Consell Insular de Menorca no dona suport al Correllengua Agermanat perquè, segons el conseller de cultura del PP, “va de Països Catalans”, i segons la consellera de VOX, perquè “nuestra lengua es el español y el menorquín”. Així que, mentre no recuperem el consens que va impulsar la Llei de Normalització Lingüística del 1986, no se m’ocorren paraules que animin més a sortir al carrer a rebre la flama de la llengua que les d’aquests dos personatges. Endavant, idò!

(Article publicat al diari Menorca de dia 26 d’abril de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Fa setmanes que els Estats Units i Israel van declarar la guerra a l’Iran. Setmanes d’actuacions i de paraules esfereïdores. De morts, de destrucció, de míssils, de mentides, de manipulacions, d’ultimàtums i d’intents de negociació. Mentre escric aquest article, sembla que hi ha un alto el foc, encara que Israel no hi inclou el Líban i, per tant, el conflicte no s’ha acabat. Sense oblidar el genocidi de Gaza, que encara continua. El president espanyol no es va deixar arrossegar pel sense sentit de Trump i Netanyahu, i va proclamar un rotund no a la guerra que altres líders europeus van haver de seguir. Però on ha quedat el dret internacional en una guerra sense previ atac i sense resolució de l’ONU? En mans de qui estam?

Aquesta setmana han començat els judicis del cas Kitchen i del cas Koldo, casos de corrupció protagonitzats pels dos partits majoritaris de l’estat espanyol. El primer afecta el govern de Rajoy, una operació secreta del Ministeri de l’Interior per espiar l’extresorer del PP i robar els documents que comprometien dirigents del partit implicats en el cas de la Gürtel, el de la caixa B, plena de doblers procedents de comissions il·legals. L’altre cas afecta el PSOE i fa referència a possibles trames de corrupció durant la pandèmia, relacionades amb l’exministre Ábalos i amb la compra de mascaretes. Tot, és clar, presumptament, no fos cas. I tot, és clar, en mans d’una justícia que de cada vegada inspira més poca confiança.

Avui, 12 d’abril, fa noranta-cinc anys que els partits republicans van guanyar les eleccions municipals a les grans ciutats espanyoles, fet que va provocar l’exili d’Alfons XIII i la proclamació de la II República dos dies després. Ja sabem com va acabar la voluntat del poble. El cop d’estat, la guerra civil, la dictadura franquista, la repressió, els reconeixements als morts del bàndol guanyador i l’oblit dels perdedors, amagats dins fosses comunes la majoria de les quals, encara avui, resten sense exhumar per a vergonya de la nostra democràcia. I, mentrestant, el rei emèrit, l’hereu del dictador, el patriota que viu a Abu Dhabi amb una fortuna injustificable de la qual no vol pagar impostos, va fer acte d’aparició en una plaça de toros sevillana, aclamat per la multitud.

Vist el panorama, deixau-me acabar amb les imatges de la Terra que ens han regalat els astronautes de la missió Artemis. D’una bellesa i una serenor que contrasten amb el que passa en aquest món en què vivim. Encara que segur que n’hi haurà que diran que són falses.

(Article publicat al diari Menorca de dia 12 d’abril de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

L’Institut Menorquí d’Estudis (IME) acaba de publicar, dins la col·lecció Petit Format, l’estudi guanyador del I Premi Pere Melis a la recerca en l’àmbit de la lingüística i la sociolingüística, Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca de Jordi Manent i Tomàs, amb pròleg del degà de la dialectologia, Joan Veny. Els seus objectius principals són, com diu l’autor, “recollir els noms populars de la meteorologia popular de l’illa de Menorca i revisar, sistemàticament, entrada per entrada, si són incorporats o no en el Diccionari català-valencià-balear.” El resultat de les 18 enquestes fetes a 11 pobles i a 62 informants, la majoria pagesos i pescadors, és d’un interès indubtable i evidencia que “el menorquí és un dialecte del català riquíssim tant qualitativament (és a dir, pel que fa a la creativitat dels noms) com numèricament (pel fet que el nombre total que hem aplegat és superior a la mitjana).” 

Així, hem d’agrair a la família de Pere Melis Pons (1924-2005), membre de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME des de 1988, la voluntat de perpetuar la seva memòria a través de l’Associació Espipollant, impulsora del premi, i que té, entre d’altres, la voluntat de conservar i difondre el llegat del mestre Melis i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment en la varietat dialectal menorquina. Un deure i una obligació que tenim tots, no només la família, amb l’home que dedicà, sense perdre mai el somriure i la bonhomia que el caracteritzava, una part important de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua catalana de Menorca a través, sobretot, des de la secció «Espipollant» (1981-2003) del diari Menorca, amb articles recollits parcialment a Quaderns de Folklore i als toms publicats per Edicions Nura. Prop de 7000 articles en què, amb paciència i rigor, va fer present, per dir-ho amb paraules de Margarida Cursach, “les paraules de la seva generació i de tot un poble.”

En Pere va dir que les paraules antigues “guarden en el seu si qualque cosa del parlar reposat i una mica irònic d’un temps en què els homes anaven fent camí sense presses i la conversa brollava sense entrebancs ensaborint cada paraula.” Feu-li cas i llegiu el magnífic treball de Jordi Manent. Sense presses i ensaborint cada paraula. Sentireu com defora fa un alenet, com ploïsca o plovisca, com fa xec-xec o francisco-francisco. Veureu com sa lluna duu capell o com fa un dia de capellans. Estic segura que a ell li hauria encantat llegir-lo.

(Article publicat al diari Menorca de dia 29 de març de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris