Record una maleta de plàstic de quadrets vermells i negres i una escola que ja només existeix en la memòria. Una escola amb escales, passadissos, església, finestrals i un pati amb gronxadors que se’m feia immens. L’uniforme i la bata. La madre Oleo em penjava les redaccions al suro perquè li agradava el que escrivia i, sobretot, perquè feia bona lletra. Fa temps, molt, que he perdut aquella cal·ligrafia pulcra i regular, que ara em sembla impossible que fos meva, però encara m’agrada escriure. I llegir. A l’escola em van mostrar a llegir però els llibres eren a casa. Tots en castellà, com era també l’escola. No hi havia cap altra opció. La llengua amb què em mirava el món i intentava explicar-lo i explicar-me’l, la llengua amb què embastava els meus pensaments i les meves pors, la meva llengua, estava prohibida. L’àvia no sabia castellà i jo m’asseia cada fosquet al sofà amb ella per mirar-nos la novel·la juntes. Què ha dit ara? I jo, amb cinc o sis anys, li traduïa a la meva manera el que l’actor o l’actriu de moda recitava a la pantalla. Pagaria per poder tornar uns instants davant la televisió en blanc i negre i recuperar un d’aquells diàlegs impossibles entre les dues. L’àvia no sabia castellà perquè no havia anat mai a l’escola i perquè no el necessitava per fer la seva vida. Fins que va entrar la primera televisió a casa, amb només dos canals, tota en castellà. Ens atracàvem als anys setanta del segle passat. Aquella primera escola va tancar i em van dur a una de nova. També hi havia monges però, amb els anys, vaig descobrir que la llengua que parlàvem a casa i al carrer s’havia convertit en una assignatura i que es podia aprendre. Després va venir l’institut, la mala lletra, descobrir un altre món, l’amor, la rebel·lia i les passions. La lectura, els llibres en català, que la germana que estudiava a Barcelona em regalava. A l’institut, encara no havien arribat. Anar a la universitat, llengua i literatura, només el que m’agradava. Un luxe. I la docència, per tancar el cercle. Entrar a les aules i asseure’m a l’altra banda, amb l’exemple dels bons mestres ben present. Un repte. El repte de transmetre la passió per la nostra llengua catalana i pels llibres. El privilegi d’haver pogut fer feina del que més m’agrada, envoltada de persones que m’acompanyaran sempre. Enguany és el primer curs sencer que no vaig a l’escola. No l’enyor però tenc tant a agrair-li…
(Article publicat al diari Menorca de dia 13 de setembre de 2026)
Aquest dies ha estat notícia la mort de Jason Arday, un jove professor de la Universitat de Cambridge acusat de plagi i d’haver falsejat dades del seu currículum. Com explica la periodista Michelle Golberg en un article al diari Ara, el seu nom havia saltat als mitjans de comunicació a través d’un escrit fet per un antic investigador associat a la mateixa universitat, que havia estat acomiadat per fer publicacions racistes. Arday era negre i amb autisme. A partir d’aquí, premsa i xarxes socials es van lliurar al linxament públic del professor, que es va intentar defensar de les acusacions sense gaire fortuna i que va acabar dimitint poc abans de ser trobat mort a casa. El racisme i els atacs a les polítiques de diversitat, igualtat i inclusió van encendre el debat i el van dur a uns extrems difícils de resistir. El que s’hauria hagut d’escatir, la responsabilitat de la universitat i del professor, va quedar tapat per una polèmica agra i inhumana en què el respecte a la persona i el pes dels arguments van quedar en un segon terme.
Aquesta setmana he vist la sèrie britànica Tip Toe, cinc capítols que ens enfronten cara a cara amb aquesta intolerància que, per desgràcia, vivim dia a dia. Dos vesins de Manchester, un obertament homosexual, propietari d’un bar gai; l’altre, un electricista fascinat per les teories de la conspiració i pels discursos d’odi. Un petita disputa que acaba en una tragèdia anunciada en el primer segon del primer capítol. La perplexitat i la necessitat de saber com es pot arribar a una situació de violència tan extrema. Homofòbia, odi a la diversitat, discursos extremistes perfectament pensats per arribar a determinats sectors de la societat, desencantament, frustració…, tot escampat a través de les xarxes socials. El còctel perfecte. Res que no ens sigui aliè.
És evident que la crítica és necessària. Imprescindible en qualsevol societat democràtica. Segurament, Arday es va equivocar, fet que el va exposar a l’escrutini públic. Tanmateix, si la crítica s’hagués fet exposant raons, arguments i amb respecte a la persona, i no d’una manera visceral i demagògica, potser encara seria aquí per defensar-se. Una altra cosa són les persones que es fan les ofeses quan reben crítiques respectuoses i científicament sòlides que els destapen les mentides i els atreviments. Deu formar part de l’espectacle de la pseudociència que prediquen i que no ens duu almon, per dir-ho en bon menorquí estàndard.
(Article publicat al diari Menorca de dia 30 d’agost de 2026)
Ja hem pogut veure l’eclipsi total de sol, un privilegi reservat a manco de l’u per cent de la població que no va a cercar-lo fora de casa, i el món no s’ha acabat. La realitat torna a imposar-se, diàfana i rotunda. L’aeroport de Menorca va tornar a batre el rècord de passatgers durant el mes de juliol; els aqüífers estan al límit, i la població de l’illa, i no només, clama contra la saturació turística. Mentrestant, els dirigents polítics parlen de diversificar l’economia per fugir del monocultiu turístic i de la necessitat d’estalviar aigua, però posen una multa ridícula de 5700€ a un hotel “sostenible” de 3000€ la nit per extreure aigua d’un pou il·legal. La calor asfixiant no dona treva i, any rere any, supera límits que ens semblaven impossibles. I encara hi ha qui nega el canvi climàtic…
Segurament, es recordarà l’estiu del 2026 per l’eclipsi total de sol. També ho hauria de ser pel terratrèmol de Veneçuela, que ha provocat una autèntica catàstrofe humanitària amb milers de morts i de ferits, i el de Colòmbia, no tan devastador però també amb centenars de víctimes. O per l’arribada massiva d’immigrants a Ceuta, davant la passivitat, per dir-ho d’alguna manera, de les autoritats marroquines i la polèmica per l’actuació dels serveis secrets espanyols, amb més d’un centenar de morts, la majoria joves. O per la mort d’una dona (una altra: fins quan?) a mans de la seva exparella, els dos guàrdies civils, a qui l’home ja havia agredit anteriorment, i a la qual havien aplicat unes mesures de protecció clarament insuficients, i encara n’hi ha que neguen la violència masclista. I podria continuar: incendis que han arrasat entorns naturals que costarà recuperar, l’àtic de la presidenta de Madrid comprat amb fons públics…
L’estiu avança ràpid i la meva realitat és, en aquest moment, la lectura de vint-i-cinc novel·les que he de valorar com a jurat d’un premi literari. Com que es tracta d’obra publicada, he fet descobriments molt interessants, he llegit títols que per iniciativa pròpia no hauria fet mai i he tingut l’oportunitat de treure’n algun pendent de la llarga llista que no puc evitar de fer i que cada dia creix un poc més. Vist el panorama, llegir tranquil·la a casa davant el ventilador em sembla un privilegi a l’alçada, com a mínim, del de poder veure un eclipsi total de sol.
(Article publicat al diari Menorca de dia 16 d’agost de 2026)
