L’Institut Menorquí d’Estudis (IME) acaba de publicar, dins la col·lecció Petit Format, l’estudi guanyador del I Premi Pere Melis a la recerca en l’àmbit de la lingüística i la sociolingüística, Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca de Jordi Manent i Tomàs, amb pròleg del degà de la dialectologia, Joan Veny. Els seus objectius principals són, com diu l’autor, “recollir els noms populars de la meteorologia popular de l’illa de Menorca i revisar, sistemàticament, entrada per entrada, si són incorporats o no en el Diccionari català-valencià-balear.” El resultat de les 18 enquestes fetes a 11 pobles i a 62 informants, la majoria pagesos i pescadors, és d’un interès indubtable i evidencia que “el menorquí és un dialecte del català riquíssim tant qualitativament (és a dir, pel que fa a la creativitat dels noms) com numèricament (pel fet que el nombre total que hem aplegat és superior a la mitjana).” 

Així, hem d’agrair a la família de Pere Melis Pons (1924-2005), membre de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME des de 1988, la voluntat de perpetuar la seva memòria a través de l’Associació Espipollant, impulsora del premi, i que té, entre d’altres, la voluntat de conservar i difondre el llegat del mestre Melis i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment en la varietat dialectal menorquina. Un deure i una obligació que tenim tots, no només la família, amb l’home que dedicà, sense perdre mai el somriure i la bonhomia que el caracteritzava, una part important de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua catalana de Menorca a través, sobretot, des de la secció «Espipollant» (1981-2003) del diari Menorca, amb articles recollits parcialment a Quaderns de Folklore i als toms publicats per Edicions Nura. Prop de 7000 articles en què, amb paciència i rigor, va fer present, per dir-ho amb paraules de Margarida Cursach, “les paraules de la seva generació i de tot un poble.”

En Pere va dir que les paraules antigues “guarden en el seu si qualque cosa del parlar reposat i una mica irònic d’un temps en què els homes anaven fent camí sense presses i la conversa brollava sense entrebancs ensaborint cada paraula.” Feu-li cas i llegiu el magnífic treball de Jordi Manent. Sense presses i ensaborint cada paraula. Sentireu com defora fa un alenet, com ploïsca o plovisca, com fa xec-xec o francisco-francisco. Veureu com sa lluna duu capell o com fa un dia de capellans. Estic segura que a ell li hauria encantat llegir-lo.

(Article publicat al diari Menorca de dia 29 de març de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Són les vuit del matí d’un dilluns gris, plujós, trist. Som davant l’ordinador, pensant de quin tema puc parlar aquest diumenge al diari. Som dona d’horaris i de llistes. El temps és el bé més preuat que tenim i m’agrada aprofitar-lo al màxim. Un missatge de l’amiga. El seu darrer missatge, que no és seu. Estic un segon a situar-me. Ens ha deixat. De cop, el dia torna més gris, més plujós, més trist. Les llistes i els horaris desapareixen. Es fonen en el record d’una vida de pati d’escola de monges, d’institut, de distància, de retrobament a les aules, ara com a professores. De batalles compartides, de sopars i de rialles. D’amistat i de companyia. Quan ens va dir de la malaltia, només demanava temps. I n’ha tingut. Mai prou. Deu anys. Que ha aprofitat al màxim. Amb coratge, amb rialles, amb llàgrimes. Vital com era ella. Conscient, més que ningú, de l’empresa que es duia entre mans. Res a l’atzar. Amb silencis i paraules mesurades. Amb aquella elegància innata que la feia especial.   

Costarà omplir el buit que ens ha deixat. El forat al voltant del qual tots els que l’estimam haurem d’anar teixint la nostra vida des d’ara. Tot tindrà l’aparença de sempre, les mateixes rutines, els mateixos gestos quotidians, les mateixes olors i els mateixos sons. I la certesa que mai més seran iguals. Mai més la seva veu, mai més la seva olor, mai més la seva abraçada. Però un dia, sense notar-ho, deixarem de viure tots aquests records sense l’hostilitat d’ara, de quan costa entendre que el món continuï rodant com si res sense ella. De quan fan tant de mal. Perquè la vida sempre s’obre pas i, com la mort, no es pot evitar. Ella no les va evitar mai. Una lliçó de coratge que ens acompanyarà sempre.

Admir les persones que em fan riure o que em mostren punts de vista diferents als meus. Na Pilar ho va escriure fa deu anys al grup d’amigues de l’institut i, ara, quan ho he tornat a llegir, veig que va fer la millor definició de la nostra amistat. Intentant arreglar el món sense perdre mai el somriure. Senyores, princeses cavallers o dancing queens. Tu eres l’encarregada de canviar-nos el nom. No sé què serem a partir d’ara. Però hi seràs com sempre. Sense oblit, perquè l’oblit no existeix. Et recordarem. Et sentirem a prop. Pensarem converses impossibles que, de vegades, ens dibuixaran un mig somriure a la cara: ara ens diria que, ara faria, segur que li hauria agradat. Amb tot l’enyor del món.

(Article publicat al diari Menorca de dia 15 de març de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Quan encara ens costa digerir la informació que ha generat la revelació dels arxius Epstein, el president del govern espanyol ha fet públics els documents que tanquen un dels fets més foscos de la democràcia: l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. En el primer cas, han estat els jutges nord-americans els que han fet pública la documentació, que forma part del procediment judicial obert contra l’explotador sexual i financer. Uns papers que destapen la podridura més absoluta que amaga el poder i l’opulència, i que han acabat esquitxant una llista tan llarga de “personalitats” que esfereeix. El patiment de les víctimes és difícil d’imaginar. Dones joves, menors en molts casos, de les quals van abusar molts dels que s’havien arrogat el paper de “persones d’ordre”. En el cas del cop d’estat del 23-F, ha estat el consell de ministres qui ha aixecat el secret sobre una documentació que, a l’empara de la Llei de Secrets Oficials que afecta temes de seguretat nacional, restava oculta tant de temps després. Es tracta d’un exercici de transparència del qual, quan escric aquestes paraules, encara no se saben les conseqüències.

Així les coses, convé recordar que la Llei de Secrets Oficials encara vigent a l’Estat espanyol és del 1968 i que, per tant, allò que ens deixen saber, o no, als ciutadans d’aquest país ve dictat, amb mínimes modificacions, per una llei franquista que permet que informació classificada de secreta o reservada pugui ser-ho indefinidament. Per entendre’ns, si no hi ha una decisió expressa de fer-la pública –com ha fet ara Pedro Sánchez amb el 23-F– podria restar amagada eternament. A partir d’aquí la pregunta que ens hauríem de fer és evident: com és possible que cap govern no hagi canviat una llei que atempta clarament contra els principis de la democràcia? En aquest sentit, des de l’estiu passat hi ha un Avantprojecte de Llei d’Informació Classificada pendent que el Congrés l’aprovi i que, per primera vegada, posa límit temporal als secrets. Per a alguns, és un perill (ells sabran per què!). Per a d’altres, queda curta. Veurem què passa. 

Si la imatge d’Andrew Mountbatten Windsor, germà del rei Carles III d’Anglaterra, sortint de la comissaria amb el rostre desencaixat i la mirada perduda podria representar la de la impunitat dels poderosos esmicolada pel cas Epstein i, per tant, la de la victòria de tantes víctimes silenciades, ves a saber quines imatges ens deixaran els papers del 23-F. Potser en llegir aquesta columna, els lectors ja en tindran alguna en ment.

(Article publicat al diari Menorca de dia 28 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris