Fa temps que no faig cap entrada sobre llibres. La darrera va ser la de dia 24 de setembre, dedicada a Víctor Català. I no és que no llegesqui. Ja sabeu que això és impossible. El que passa és que tenc un moment lector molt dispers. M’explic: tenc
un munt de llibres començats -cosa que no m’agrada gens- i vaig llegint en funció de les circumstàncies.
Així, després de ser jurat dels premis Pollença i, per tant, només llegir originals, vaig agafar Lluvia roja, de Cees Nooteboom, un escriptor holandès, etern candidat al Nobel de literatura, que passa els estius a Sant Lluís. He llegit la meitat d’aquest conjunt de textos que parlen de Menorca, de viatges, de la vida. El vaig haver de deixar, però, per rellegir Moro de rei, de Pau Faner, la lectura que, avui capvespre, hem de comentar a “Plaça de Lletres”. Però, després, vaig anar a la presentació del seu nou llibre, El Cant de l’alosa, i no vaig poder resisitir la temptació de començar-lo. Mentre el llegia, un antic alumne em va comentar que anava a classe amb un al·lot que havia escrit un llibre i, per les indicacions que em va donar, vaig veure que era Albert Casals, l’autor de El món sobre rodes, i vaig recordar que la meva filla l’havia comprat i, lògicament, en vaig haver de llegir un quants capítols fins que, arran dels Premis Born de teatre, em van convidar a una lectura de la darrera obra guanyadora, Oblidar Barcelona, de Carles Batlle, i, esclar, el vaig haver de llegir, també. Però és que, entremig de tot aquest desgavell lector, la meva germana em va regalar El Baró, la traducció que Vicenç Albertí i Vidal va fer de l’obra de Moratín, i que ara ha publicat l’IME a la col·lecció “Capcer” i també vaig començar a fullejar-lo…
En fi. Avui, encara no he acabat Moro de rei (però ho faré!). I, el que és pitjor de tot, quin llibre agaf avui vespre de tots aquests que fan equilibris damunt la tauleta de nit? Perquè, a més dels començats, n’hi ha encara sense obrir: Històries de Menorca, de Lothar Pabst, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer, La dona en la indústria menorquina, de Montse Marquès…
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 28 comentaris
Em passa tres quarts del mateix des de fa un parell de mesos! A banda de l’aparició més o manco sorprenent de nous títols a la tauleta de nit, he d’afegir que el cansament acumulat no em deixa anar, per molt que ho provi, més enllà d’una vintena de pàgines. Ara mateix hi, en un munt que vol imitar la torre de Pisa, entre d’altres: Lluvia roja, d’en Nooteboom; La part visible, de Sebastià Alzamora (aquest va molt bé si el cansament és extrem, un parell de poemes i a dormir, encara que en Sebastià es merexeria una lectura més atenta); Viatge al fons de la nit, de Céline; El Lémur, de Benjamin Black (John Banville); Trailers, de Joan Esculies; Una educacií francesa, de Bezsonoff…
Bona lectura!
Drogo, per favor, no continuïs: excepte el de Sebastià Alzamora (que ja l’he llegit), la resta són al munt mental de llibres pendents. Em sembla que, entre un munt i l’altre passaria la torre de Pisa!
Llibres a la tauleta de nit? Per a mi seria impensable! I és que els llibres en sistema braille acostumen a ser força voluminosos, de vegades de tres o quatre volums de tamany enciclopèdic.
El que si que hi tinc és una llista llarguíssima de llibres que espero poder llegir algun dia per què, ara mateix, si no és que estigui disposada a trigar més d’un dia a convertir un llibre escrit en tinta a quelcom que l’ordinador sigui capaç de llegir, ho porto clar: si, l’ONCE té una bona biblioteca, però hi ha molts autors sense cap títol disponible, com seria el teu cas, Maite, o el d’en Pau Faner.
Amb La societat literària i de pastís
de pela de patata de Guernsey, que és el proper llibre que comentarem a la Plaça de Lletres, diguem que he tingut mitja sort: Hi és, sempre que estigui disposada a llegir-lo en castellà i, per què us feu una idea de les proporcions, són quatre volums!
Maite: Què se n’ha fet de na Matilde de la Mole?
Matilde! On ets? i les teves reflexios?
Vela, les teves lectures sí que tenen mèrit! Esper que puguis llegir el pròxim llibre que comentarem a Plaça de Lletres, encara que sigui en quatre volums i en castellà. Estic molt contenta que formis part del grup de lectura!
On és Matilde de la Mole? Uff, gran pregunta. Dona intel·ligentíssima com és, diria que va percebre un interès sospitós -des de la dreta i des de l’esquerra- per descobrir la seva veritable identitat i va optar per retirar-se discretament i, esper i desig, que no definitivament. Així que, Menorquit, a veure si escolta les teves súpliques! Segur que ja ha llegit tots els llibres que aquí hem esmentat…
Les meves lectures, mèrit? Bé, el mateix que tenen les de tothom que llegeix: el llibre és el mateix, només passa que les lletres del sistema Braille ocupen més espai.
El que realment tindria mèrit seria que fos capaç d’anar a la biblioteca, agafar el llibre en tinta, passar-me unes sis hores escanejant-lo, unes dues hores per tal que l’ordinador reconegui el text, unes quatre o cinc per arreglar manualment els disverats que hagi fet el programa (lletres equivocades, punts i apart que han deixat d’existir), no en parlem si el llibre té dibuixos o esquemes! i, un cop acabada la feina, continuar tenint ganes de fer-ne la lectura. De moment, no ho he aconseguit mai, si no ha estat per una qüestió d’estudis. Per això tinc una llista tant llarga de llibres que vull llegir.
Ah, me n’oblidava: Matilde, jo també em sumo a la petició d’en Menorquit, quan tornaràs a regalar-nos els teus magnífics comentaris?
Uf! Açò m’és molt proper darrerament! A la meva tauleta de nit hi ha Tales of the unexpected (Roald Dahl), La trilogia de Nova York (Paul Auster), Lolita (en anglès) i Emma (Jane Austen). I a trompicons, vaig llegint… i aquesta costum no m’agrada gaire, m’agrada començar i acabar, però últimament sembla que no tenc més remei! Un ball! I a l’estanteria n’hi ha molts que fa temps que esperen, i la llista de “must reads” creix i creix i creix i creix…
El de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey me’l vaig llegir fa ja més d’un any, quan Amsterdam el va comprar i jo era becària allà. Em va agradar molt! És d’aquells llibres senzills que, sense ser alta literatura, transmeten molt i fan que entris ben endins de la història.
Apreciada Maite:
Te voldria fer una pregunta. M’han dit, i he quedat espantada, que fa uns divendres, a altes hores de la matinada, en Joan Triay es va plantar davant ca teva i es va posar a cantar el Cara el Sol com un energumen. M’agradaria que m’ho poguessis confirmar. Perquè si això és així, crec que és un fet denunciable públicament i el PSM, que sempre ha mantingut una coherència, no pot deixar passar aquest lamentable esdeveniment, encara que el vot d’aquest senyor sigui imprescindible.
M’agradaria que em poguessis confirmar si això és així o no, perquè encara me’n faig creus que ún càrrec públic democràtic pugui fer enaltiment del franquisme sense que això tengui conseqüències.
Perdonau si us he interromput en aquest debat literari, però crec que el tema és prou important.
Moltes gràcies
Un dissabte de matinada, uns energúmens van venir, efectivament, a perpetrar “volverán banderas victoriosas” davall de casa. Ara bé, tot i que em vaig despertar pels crits que feien, no vaig tenir humor d’aixecar-me per mirar qui eren. Per tant, en cap moment ha sortit un nom de la meva boca, senzillament, perquè no el sé. Ara bé, com va dir el meu sofert respectiu, quins collons!
Si la teva acció política indueix a les darreres cuetades del feixisme intolerant (bé, sempre ho ha estat!) i a més quan aquestes s’han de fer des del tuf de l’alcohol, vol dir que fas bona feina política. Vas bé, Maite.
.
Ara també, la “Memòria Històrica” hauria d’enderrocar aquest tipus d’inssurrecte desfasat i fantasmagòrics.
.
“Que volen aquesta gent, que truca de matinada…” deia Lluís Llach. No volen res perquè no poden tenir res i no saben on han d’anar a gitar la ingesta putrefacte de la misèria.
.
Em sap greu que la teva representació política et dugui a aquestes males passades. Jo si haguera sortit a treure el vel dels qui s’amaguen rere la cortina de la valentia etílica.
.
Ànims!!!
Menorquit, no era Maria del Mar Bonet?… Maite, ja saps que amb temes de denúncies als del PSM la Policia Nacional ja ens fa ofertes de “tres x un”! salut i bon humor
Pel que me diuen, Maite, encara que aquí ho vulguis negar, saps perfectament que qui cantava el cara al sol era en Joan Triay. I saps perfectament que el teu marit volia telefonar a la policia i tu el vas aturar. No crec que aquesta sigui la manera de frenar a aquest personatge funest per Ciutadella i que voltros li aguantau totes les seves dèries per tal de tenir el seu vot. Aquest no és el PSM que he mamat des de petit. El PSM, com molt bé diu en Silve, quan hi ha motius suficients, i aquest ho és, denuncia el que faci falta.
M’agradaria més valentia per la teva part.
Atentament
No hi faltava res més que ficar-hi el meu home pel mig! Això són pel·lícules! A veure, ni jo sé qui eren els que cantaven (eren uns quants i em van semblar joves) ni ningú va voler telefonar a la policia. Per no fer, em va fer vessa aixecar-me del llit i tot. Així que, per favor, deixau d’inventar-vos històries.
Es facil imaginar “el PSM que ha mamat des de petit” el que se esconde tras el pseudónimo de “Jordi pous”, seguramente se trata del mismo PSM, tan bien tratado siempre, que “Jordi pous” “mama” en el blog de un ilustre Conseller del PP.
Pero “pous” ¿Cómo se te ocurre hablar de “valentía” a la hora de calumniar desde el más cobarde anonimato a alguien con nombre y apellidos?
A la Des de C’an Ulises hay que agradecerle que “interrumpiera este debate literario”, con un tema tan “importante” y trascendental como es que unos jovenzuelos hiciesen el gamberro. Hasta aquí deplorable actitud de los cantantes, pero todavía mas deplorable la hipocresía de una persona presuntamente adulta, que bajo la apariencia de plantear una pregunta hay que ver como “s’enfila”, lo que le interesa no es obtener una respuesta sino hacer una serie de imputaciones gratuitas y descalificar. Otra falsa pesemera que parece “mamar” de las mismas ubres que “pous”. Se nota por la mala leche.
Resulta que en el otro blog en que escribe el buen “pous”, no se atreve a afirmar la falacia ni a ser categórico, ni mucho menos, se limita a esparcirla: “En el blog de na Maite Salord comenten…si això és ver…”, ahora pretende saber “perfectament” acerca de lo que miente, mejor que quienes lo padecieron, aunque empiece sus acusaciones con un endeble “me diuen”. “M’han dit” dice la otra buena samaritana, valiente par de embusteros, valiente par de calumniadores, valiente par de cobardes.
Seguro que no son capaces de repetir el embuste con nombres y apellidos, como hacen las personas que denuncian hechos que les parecen ciertos, dando la cara y aportando pruebas de lo que dicen, como hacen todos aquellos que tienen el coraje y la decencia de denunciar en vez de difundir bulos.
Por otra parte hace años que no he cantado el “Cara al Sol”, pero si cualquier día me diese por cantar esa o cualquier otra canción, no necesitaría ni que fuese de madrugada, ni acompañamiento. Porque me gusta cantar sólo, alto y claro.
No sé del tot què pensar de la filera de comentaris que vam encetar amb els llibres d’en Nooteboom, d’en Pau, de n’Esculies, de na Shaffer, de n’Alzamora, etc., passant pels volums impossibles de llegir al llit engendrats pel braille, per acabar en aquestes històries que miren cap el sol (esper) de ponent. Sembla una d’aquelles xafarderies que s’escampen com les olors i que, en sentir-les de tornada, no s’assemblen gaire a les originals. En aquest cas (crec) tot just podríem posar fil a l’agulla, quant a relacions (semblances) raonables, amb el llibre de Céline (no n’estic del tot segur, però diria, ara que ho veig, que m’estim més la fórmula “de” a l’altra “d’en/na” quan parlam d’escriptiors traspassats). Però, ah!, quin gust de llegir-lo, a Céline. Gairebé li perdonaria la resta. Gairebé.
Segons em va comentar en Jaume Pons, l’alter ego d’en Damià Borràs, la cosa de la serenata no anava amb tu sinó amb una filla que també té el cau a ca teva. Apa, vas fer bé en no cridar a la policia… S’ha de ser tolerant i respectuós mentre no hi hagi esquitxos ni estelles. La meva teoria és que tot plegat passa perquè la nostra ciutat és avorrideta i aquí sí que tu hi pots ajudar a desavorrir-la, amb una programació cultural no tan elitista i més arran de terra. Una cultura més convençuda. Per exemple: On són les coves, on poder escoltar jazz en directe, executat per alumnes de l’escola de música i no pas als preus desorbitats que de l’altra camada del JazzObert… Cada divendres o dissabte hi hauria d’haver un local on sentir l’aprenentatge d’aquests alumnes. No crec pas que cantar el Cara-al-sol sigui cap delicte, en tot cas, pixar-se al sòcol seria una falta de caire administratiu…
Moltes gràcies, Maite, per les teves explicacions. I moltes gràcies també a ne’n Joan Triay. Ja ho tenc més clar. Estic contenta que tot hagi estat tal i com dius, i no com m’ho havien contat.
Una abraçada i ànims.
Ahir quasi em compr Lluvia roja, per haver-ho llegit aquí. Al final, va caure un que feia molt més temps que era a la llista: Editar la vida, de Michael Korda. I, casualment, ahir es va afegir a la muntanya de la tauleta de nit. Auster, Dahl, Austen i Nabokov hauran de compartir més taula.
VVV: sé que, com a regidora, em toca aguantar certes coses. Ara bé, el que no estic disposada a fer és permetre que es mesclin els meus fills, tots menors d’edat, en qüestions polítiques. És, exactament, el que has fet tu. És indecent que relacionis el “Cara el sol” amb la meva filla, tant si és cert com no que anava per ella. És, repetesc, una menor i té uns drets més enllà de la dedicació política de sa mare. Ara bé, si a més és mentida (estic pràcticament convençuda que així és), la cosa ja no només és indecent: és vomitiva i, m’atreviria a dir que, fins i tot, delictiva. En aquest darrer sentit, deix el teu comentari penjat a l’espera que les consultes jurídiques que he fet al respecte m’ho confirmin. Qui té dedicació política som jo i ningú més que jo. I, amb menors, vius. Sobretot si són els meus fills.
Benvolgut Menorquit.
.
Demanes per mi, i m’ha fet il·lusió que no hagis oblidat els dies de vi i roses en que emplenàvem aquest bloc de reflexions de tota mena. Hi ha moments en que enyor les agres polèmiques, els poemes amb més d’un sentit, les reflexions i anàlisi sobre el que anava succeint a aquesta Ciutadella nostra…
.
Seguesc el bloc de na Maite, l’estimada plaça salordiana, però, pot ser són els anys, un dia em vaig adonar que no aportava gaire de bo als debats que s’encetaven. Així que, talment la rodamón de Colette, vaig optar pel silenci.
.
Si avui el trenc, no és per contestar Ubú, ni per comentar la imbecil·litat de quatre xitxarel·los que es volen fer el milhomes cantant una cançó repugnant pel que significa i, last but not least, per les ridícules estrofes de mètrica carrinclona i cursis metàfores.
.
Tampoc som avui a la plaça per afegir-me a imprudents, imperdonables i desgraciades referències a persones que per la seva edat no haurien de ser ni anomenades. Tampoc parlaré dels pseudònims de doble intenció, ni molt manco d’altres blocs més infectes que una senyora com jo mai visitaria per por de la mala olor que al cos s’enganxa.
.
Parlaré d’allò que l’estimada Maite ha escrit al pòrtic d’aquesta entrada. Llibres. Parlaré llavors de la meva tauleta de nit, on s’acaramullen i vessen un rosari de llibres. Des d’obres ben actuals (Lowboy de John Wray, Caos Calmo de Veronesi…) a altres amb uns quants anys a sobre (Les grans famílies de Maurice Druon, El missatger de L.P. Hartley…) sense oblidar mai els clàssics genials del XIX (de George Elliot a Eça de Queiroz…).
.
Fa anys pensava que la cultura i l’educació feien les persones tolerants i progressistes, avui ho pos molt en dubte. Però sí estic convençuda que un cavernícola és més brutal si no té, com sovint sol ser el cas, ni mica de cultura.
.
Benvolgut Menorquit i benvolguda Maite, intentaré passejar més sovint per la nostra plaça, i fins i tot m’assembla que amb ganes d’obrir les portes- si cal- a l’empenta, però avui, dia de retrobada, us deix com a penyora un poema, de Seferis, que al meu parer copsa allò que és la literatura…i la vida.
.
“El paper blanc, dur mirall, només retorna allò que vares ser. El paper blanc parla amb la teva veu, no la que t’agrada, parla amb la teva música en aquesta vida que malbaratares. Pot ser no tornis guanyar si ho desitges, si et lligues a aquesta cosa indiferent que enrere t’arrossega, al lloc on començares. Viatjares , llunes i llunes veieres, molts sols, morts i vius tocares, el dolor del valent vailet i el gemec de la dona, l’amargor de l’infant, tot el que sentires s’ensorra si al buit no t’aventures. Pot ser aquí trobis tot quant vas creure perdut, el brot de la joventut, el just naufragi dels anys. La teva vida és el que donares, aquest buit és el que donares, el blanc paper”.
.
Fins prest, bona gent de la plaça.
Quina alegria, Matilde, tornar-te a tenir passejant per la plaça! No tenguis cap dubte que les teves reflexions són sempre molt ben rebudes i valorades. Gràcies per aquest retorn literari tan potent!
Molt agraït, Matilde.
.
Ha estat un plaer rellegir-te, retrobar-te en aquesta imaginada plaça salordiana que tu col·locares, un dia, a un indret de París.
.
Retorn literari potent, com diu na Maite. Sabràs millor que jo on pot ser el lloc còmode de l’estança, però pens que en aquesta enrajolada plaça salordiana hi ha un espai on la immaginació de les realitats hi té sentit, o almanco l’hi va tenir. Com molt bé dius en el poema: “Pot ser aquí trobis tot quant vas creure perdut, el brot de la joventut, el just naufragi dels anys”. Que omplis aquí el “dur mirall, paper blanc”, serà un plaer per a molts.
.
Rep la meva afectuosa i sincera abraçada.
Un llibre de Lothar Pabst?
Són d’edició molt limitada i molt especials. Has anat a Menorca o el conèixes?
He tingut el plaer de coneixer-lo, els últims dos anys, a l’illa que estimava, on volia viure… i on ha mort fa poc més d’un mes. Un home especial, molt malat del cor.
He trobat el teu interessant blog buscant coses d’ell a internet i sent curiositat per si el coneixes personalment.
Obres de Lothar (gran animador sociocultural en Menorca):
http://dialnet.unirioja.es/servlet/extaut?
Un llibre que parla de la relació de Lothar amb Balears:
http://books.google.es/books?id=xAuhXJsBvjUC&pg=PA248&lpg=PA248&dq=Lothar Pabst&source=bl&ots=lsLYMkZDKz&sig=d2vtDnSUy51X2Q5DarlG8uxwTbc&hl=es&ei=h9ZGTOacIZmW4ga8_8X7CQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CDcQ6AEwCA#v=onepage&q=Lothar Pabst&f=false
Salutacions!
Vicen, poc abans de morir, com a regidora de cultura de l’ajuntament de Ciutadella, vaig tenir el gust de conèixer en Lothar personalment. A través d’una amiga (que li va traduir uns quants textos al català), ja sabia d’ell i l’havia llegit. Em va semblar una persona molt especial, molt sensible, que cuidava els llibres en el fons i en la forma: històries i edicions precioses. Aquesta ha estat la meva relació amb en Lothar. El vaig conèixer massa tard. Una llàstima.
Vaya, no sabia que ets de Menorca! Visc a València i espere llegir també algún llibre teu!
Jo també he conegut a Lothar massa tard, ara en juliol fa dos anys. Va ser el meu cicerone des de què vam fer amistat desdejunant al bar del hostal on m’hospedava, molt propet a sa casa de Son Vilar. Em va oferir el seu temps i coneixement de l’illa i la seua amistat. I els seus llibres!
Precisament ens vam coneixer parlant d’històries de Menorca i de llibres ja que jo volia una informació sobre els “menorquins a Florida” i em va indicar amb qui havia de parlar. Hi vaig tornar tres vegades, i sempre anava a Es Castell a saludar-li. A partir d’aquest moment, es posava al meu servei per a visitar el que vullgués.
Aquest últim me’l va enviar de regal de reis. Trobe que els seus relats són originals i els dibuixets em semblen molt bonics. Però és Lothar, la persona decidida, generosa i amable, de qui és pot escriure un llibre.
Menorca ja no serà igual sense Lothar quan hi torni, però tornaré igualment. Ell sempre em deia que esta illa sempre et fa tornar. I és cert. Gaudir del paisatge menorquí encara és un plaer.
Salutacions!
MªVicenta Lambies Miguel
Salutacions
Ah! Ara recorde, crec que em sona el teu nom perquè vaig demanar un llibre per correu al Institut d’Estudis Menorquins, una de les revistes amb un article de Torró que m’havia assenyalat Lothar.
També vaig coneixer a una dòna amb aquest cognom en unes jornades sobre l’ús de la llengua en educació que es fan a València els estius, feia una xarrada sobre educació compensatòria, treballava ací a València. No seràs tu?
Vicen, la del llibre de l’IME puc ser jo a la meva germana. La de les jornades, tot i que som professora, no. A veure si un dia ens podem conèixer personalment!