Aquesta setmana, un centenar de periodistes de les Illes van signar una carta oberta amb el títol “Prou periodistes assassinats, prou genocidi a Gaza”, impulsada per la revista Posidònia i el Comitè de Solidaritat de Menorca amb Palestina.  A Barcelona, un miler de periodistes van sortir al carrer per condemnar l’assassinat d’informadors a Gaza i en favor de la llibertat informativa. Des que l’exèrcit d’Israel va atacar la Franja, l’octubre de 2023, han mort al voltant de dos-cents periodistes, els darrers, de l’equip d’Aljazeera, mentre dormien en una tenda de campanya davant un hospital, en un atac perfectament planificat i executat, com ha reconegut el mateix exèrcit israelià. L’objectiu d’aquesta ofensiva és clar: no volen testimonis del genocidi, dels “actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”, segons definició de l’ONU. Una definició que organitzacions de referència en drets humans, com Amnistia Internacional, consideren que  s’ajusta perfectament al que fa Netanyahu al poble palestí.

Resulta demolidor sentir els testimonis de la població civil, dels metges i dels cooperants que es troben a Gaza. Els seus rostres contrets i les seves veus trencades són un reflex del patiment que viuen a la zona. De l’horror que s’hi viu dia rere dia. No hi ha medicaments, no hi ha material sanitari elemental, no donen l’abast davant l’allau de ferits i morts que omplen els hospitals. La fam es passeja entre les runes i ofereix imatges difícils de mirar fixament. Criatures demacrades i adults desesperats. Fa uns dies, sentia a la ràdio un metge que, de retorn de Gaza, posava paraules al que havia viscut. El pitjor, deia, és que la majoria de ferits havien estat atacats per l’exèrcit israelià en punts de recollida d’aliments. Imaginem-nos com és la situació que  fins i tot ONG israelianes i personalitats com Omer Bartov, professor d’estudis de l’Holocaust i de genocidi a la Brown University dels Estats Units, han aixecat la veu per denunciar el que fa Israel a la Franja de Gaza.

Un dels darrers periodistes assassinats, Anar al-Sharif, acusat sense proves per Israel de ser de Hamàs, se sabia en el punt de mira. Les seves darreres paraules van ser “no oblideu Gaza”. I sí, encara que sigui tard, s’ha d’aturar aquesta barbàrie i reconstruir un Estat Palestí sobirà, lliure i en pau. De moment, 143 països (dels 193 membres de l’ONU) ja el reconeixen, i França i Gran Bretanya també s’hi podrien sumar, dos països que són cinc dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. Encara que amb una lentitud exasperant, les autoritats es mouen. I no, no oblidam Gaza.

(Article publicat al diari Menorca de dia 17 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

És ben possible que, en llegir el títol d’aquest article, a més d’un lector li hagi vingut al cap l’expressió anar de vint-i-un botó, anar ben mudat, una dita, vull creure que encara ben viva, d’arreu dels Països Catalans que, segons Joan Amades,  té l’origen «en el vestit de gala dels guardes nocturns, els quals damunt d’una mena de levita duen un pitral en forma de bacallà, amb tres rengleres de set botons cada una, que no corden res. Ironia per la majestuositat del vestir en un càrrec tan poc important».

Tanmateix, el vint-i-un del títol no fa referència a botons sinó a la campanya ‘Mantenc el català: repte 21 dies’, coordinada per la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), amb la col·laboració de l’IEC, Mantinc el català, No em Canviïs la Llengua, Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Salut pel Català i Softcatalà, que es va dur a terme fa unes setmanes. Com haureu pogut intuir, és una crida als catalanoparlants a no canviar de llengua quan algú se’ns adreça en una altra o quan pensam que el nostre interlocutor no entén el català. La valoració que s’ha fet de l’experiència és ben positiva perquè hi ha molta gent que, encara que no el parli, entén perfectament el català o que el vol aprendre i no ho pot fer perquè ningú s’hi adreça en aquesta llengua. I per què el repte dura durant vint-i-un dies, us demanareu. Idò, la resposta és clara: perquè està demostrat que, per establir un nou hàbit, l’hem d’haver mantingut, com a mínim, durant aquest temps concret. Per tant, és una manera de garantir la continuïtat de la iniciativa més enllà de la campanya.

L’altra cara de la moneda són els vint-i-un milions del pressupost que el Govern Balear dedicarà al Pla de segregació lingüística, una mesura que va, clarament, en contra de la llengua catalana a l’ensenyament i que, per segon any consecutiu (tot i ser un “pla pilot”) ha tornat a ser un fracàs: un 80,5% de famílies, un 91,6% a Menorca, han optat pel català com a llengua d’ensenyament. D’altra banda, només s’hi han adherit el 4,3% dels centres de les Illes, cap de públic i cap de Menorca. Ara bé, aquesta minoria disposarà de vint-i-un milions d’euros per fer recular encara un poc més la llengua catalana, la nostra llengua pròpia segons l’Estatut, i la que els nostres representants, siguin del color que siguin, tenen l’obligació de preservar i fer créixer. Vint-i-un milions que, sense moure’ns de l’àmbit educatiu, es podrien emprar per millorar equipaments, climatitzar aules, augmentar plantilles, davallar ràtios…

Finalment, hi ha un mite que també té a veure amb el nombre que avui ens ocupa. Es diu que un metge escocès, el 1907, va crear una balança precisa que va registrar una mínima pèrdua de pes dels morts de vint-i-un grams de mitjana, que seria, va concloure, el pes de l’ànima. No vull entrar ara en temes metafísics però sí que vull recordar que, com va dir Mercè Rodoreda, la llengua és l’anima d’un país. I la nostra llengua es veu avui més amenaçada que mai. Les dades d’ús social no són bones i els àmbits d’ús que fins ara han estat els més normalitzats, escola i administració, són els que estan rebent els atacs més directes per part de qui ens governa. Sense oblidar tots els discursos, demagògics i ideològics, que pretenen escapçar la llengua catalana, arraconant la seva varietat literària, de cultura, científica, a través de la qual es transmet el coneixement i es dialoga de tu a tu amb la resta de llengües normalitzades del món. Són els discursos d’aquells que no suporten que la nostra llengua catalana vagi vestida de vint-i-un botó. També són els que, a la mínima, la canvien per una llengua castellana que, mira per on, sí que fan anar ben mudada.

(Article publicat al diari Menorca de dia 7 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

La impostura és la conducta de les persones que cerquen d’enganar assumint un càrrec o un títol que no és seu. Fa uns dies es destapava l’enèsim cas –que, per desgràcia, segur que no serà el darrer– d’un polític que ha falsejat el seu currículum, afegint-hi llicenciatures que no té. Es tracta d’una diputada del PP de trenta-tres anys, amb càrrecs orgànics importants dins el partit, que es va atribuir tres llicenciatures (tres!), quan la realitat és que ni té el títol de politòloga, ni d’advocada, ni de filòloga. Sí que és, sens dubte, una persona peculiar (per dir-ho d’alguna manera) perquè, després de descobrir-se el frau, no ha desitjat que la terra se l’engolís sinó que s’ha passejat, com si res, per mitjans de comunicació i xarxes socials qualificant-lo d’”error sense malícia” o d’“informació incorrecta”.  S’ha de dir que ha dimitit, evidentment, però el seu partit, sense cap vergonya, ho ha intentat vendre com una heroïcitat.  No cal afegir-hi cap comentari.

Així les coses, la veritat és que aquest cas m’ha fet pensar. M’ha fet pensar com ha de ser una persona que es troba en primera línia política i, per tant, pública, conscient que és una impostora i que és qüestió de temps que s’acabi sabent. I no només això: durant tot aquest temps, s’ha omplert la boca sobre “governs dels millors”, formats per persones triades pels seus “mèrits”. Costa imaginar com es pot viure amb un pes així. I costa encara més quan vivim en un món en què, encara, malauradament, hi ha moltes dones (més que homes) que pateixen el que s’anomena la “síndrome de la impostora”, açò és, que dubten de merèixer els èxits i els reconeixements que tenen, tot i ser excel·lents professionals, formades i competents.

La psicologia humana és, certament, ben complicada. Hi ha persones que farien qualsevol cosa per figurar, encara que sigui amb enganys, i d’altres que fan una tasca destacada i discreta, que queda amagada davall capes d’autoexigència. S’ha de dir, en aquest sentit, que Nerea Nuñez, que és el nom de l’exdiputada del PP, ja ha trobat feina: serà tertuliana d’un programa de la televisió de la cadena Cuatro (Mediaset), segurament perquè deuen valorar que el seu currículum d’impostora real i autèntica és el millor aval per analitzar i opinar sobre la realitat política i social del país. I tindrà espectadors, d’aquells que s’atorguen el títol que donen a les barres dels bars de capitosts contra la corrupció política. I la impostura continua.

(Article publicat al diari Menorca de dia 3 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari