Avui he assistit al darrer claustre del curs que acabam. Després d’una setmana intensa, és la darrera feina que em quedava per fer: he donat notes a les famílies dels meus tutorats, he fet la memòria de l’assignatura, les estadístiques, he preparat l’examen de setembre per al meus -pocs- alumnes que han suspès “Llengua catalana i literatura” de 1r de Batxillerat… I, sobretot, he començat a pensar en el pròxim curs: canvis metodològics, seqüenciació diferent, lectures…

Reconec -ja ho he fet en altres ocasions- que tenc la sort immensa de tenir una feina que m’apassiona i, tanmateix, en aquests moments, veig el futur amb preocupació. Com a professora i com a mare. Només al meu institut, el pròxim curs, tindrem 12 professors manco i un augment d’un 20% d’alumnes per grup.  Aquestes xifres amaguen una situació que pot ser dramàtica perquè dificultarà, i molt, poder fer un seguiment individualitzat de l’alumnat, especialment d’aquell que presenta més dificultats d’aprenentatge. Ho deia avui una companya: el més important per poder ensenyar és conèixer qui hi ha darrere un nom i un llinatges; darrere una cara que et mira, entre l’atenció i la condescendència. Preparar 40 alumnes per anar a la universitat, dins una aula claustrofòbica; atendre, com a tutora, infinitat de famílies que volen seguir el procés d’aprenentatge dels seus fills; corregir exercicis i exàmens per poder fer un seguiment de com es van assolint els objectius; atendre alumnes de 15 anys amb diversitat de ritmes, d’interessos i de capacitats…, tot això, sincerament, en les condicions del pròxim curs, no sé com ho podrem fer.

La immensa majoria de famílies (sempre hi ha qualque queixa, com per tot) reconeix i valora la feina dels mestres i professors. Una feina que intentarem fer, com fins ara, el millor que sabem i podem. Malgrat que el govern de torn ens vulgui desprestigiar, liquidi els programes de suport que tant ens ha costar que es posassin en marxa, ens retalli les plantilles i ens ompli les aules d’alumnes que són molt més que un nom i uns llinatges. Alumnes que són persones i que voldrem conèixer per poder-los ensenyar tot el que sabem. Ho intentarem. No sé, però, si ens en sortirem.

Hem tornat trenta anys enrere i, pel camí, queden moltes reivindicacions, moltes lluites. Moltes hores de feina de moltes persones per millorar la qualitat de l’ensenyament.  Aquesta és la meva preocupació i la de tantes famílies, alumnes i mestres. No és la dels polítics que ens governen. No creuen en l’educació. Cal prendre’n bona nota.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris

Aquí teniu les paraules que ahir vaig llegir al funeral del meu sogre.

La família d’En Diego Torres volem donar les gràcies a totes les persones que avui, i al llarg d’aquests darrers dies, ens heu volgut acompanyar en aquests moments tan dolorosos.

En Diego era una persona que sabia fer-se estimar. Era transparent, clar i lluminós com els colors que més li agradaven. El blanc de la puresa. El vermell de la vida. El blau de la mar. El groc del sol. En la seva senzillesa, tenia la més gran de les ambicions: la de les coses inabastables. L’amor de la família. La quietud del paisatge. La paciència de l’art. La llibertat de l’aigua. Aquesta era la seva felicitat. Crear i recrear-se en tot allò que de més valuós li havia ofert la vida. Perquè la vida va ser generosa amb ell. Molt.

Va néixer molt a prop d’aquí. En una de les cases de Cas Comte, al costat del teatre del Born. D’un cinema que va marcar la seva infantesa i joventut i que tantes vegades recordava entre capades d’incredulitat, davant l’evidència del pas del temps. Perquè, malgrat els anys d’estudis a Barcelona, el seu casament -en aquesta mateixa Catedral-, aixecar amb esforç una empresa de bijuteria, els fills i els néts, en Diego sempre va conservar l’esperit d’aquell fillet que va créixer en una família de molts de germans, que passaven les hores jugant a la Plaça del Born. En Diego va saber conservar, sempre, aquella mirada riallera i franca que el caracteritzava i que només les bones persones tenen. Per açò, el record que ens ha deixat anirà sempre acompanyat d’un somriure. El buit de la seva absència l’omplirem amb aquelles imatges familiars plenes d’històries i anècdotes que tan bé va saber traslladar dels pares als seus fills i, encara, als seus néts.

“No necessit res perquè tota la mar és meua”, deia. Així era ell. I, en aquests moments, la família el pensam menant una barca que solca un mar blau infinit, molt semblant al de Cala’n Morell. Un mar etern com el seu somriure i la seva alegria. Així el volem recordar i així ens agradaria que el recordàssiu totes les persones que també l’estimau.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 3 comentaris

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

(Text publicat a la revista de Sant Joan del diari “Menorca”)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris