Fins fa un mes, si volia saber com anava d’enfeinada, en tenia prou de mirar-me els ramells de casa. Si començaven a tenir qualque fulla esmusteïda, mal senyal. Perquè -trob que no ho havia dit mai- la meva gran afició és la jardineria. A la terrassa de l’altell, tenc cactus. Al pati, malves, begònies, hortènsies, gessamins, margarites, plantes aromàtiques, una mimosa preciosa… Tot això, sense comptar les plantes d’interior. M’agraden, com veis, les flors de colors i les fulles verdes. Em relaxen. Em permeten desconnectar de tot, mentre les vaig regant amb aigua de pluja, les vaig trasplantant o, senzillament, canviant de lloc.

Així, idò, les meves plantes eren, fins ara, el termòmetre del meu ritme de vida: plantes esponeroses, tranquil·litat; plantes grogoses, no tenc temps de res. Avui, però, he descobert que tenc una altra forma de saber de mi mateixa: aquest bloc. La darrera entrada, de dissabte dematí i amb unes quantes errades que, molt amablement, això sí, em vau fer notar. El darrer comentari que hi vaig deixar és de diumenge a vespre, i era ben bé de circumstàncies.  No he tingut  ni temps de participar en els debats que, per sort, anau encetant, com aquest darrer de les xifres d’atur i de la relació entre crisi i cultura.

En fi, després de dinar, he regat ramells, he llegit els darrers comentaris del bloc i, fins i tot, he tingut temps i ganes de compartir la meva descoberta personal amb tots vosaltres. Amb els companys de bloc a qui també he tingut ben abandonadets aquests darrers dies. Tanmateix, a diferència de les plantes, he vist, amb satisfacció, que us ben espavilau tots sols. Gràcies per mantenir viva la plaça mentre la mestressa dedica el seu temps a… Bé, aquesta és una altra història que, potser, un dia, també explicaré. I, sí, efectivament, amenaç amb un “Mi diario” de regidora”!

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris

No és la meva intenció parlar de l’històric concurs televisiu que duu el mateix nom que aquesta entrada, un concurs del qual, per cert, aquestes darreres setmanes,  s’ha fet córrer la “llegenda urbana” que diu que el seu presentador és mort i que les imatges que es veuen per la televisió són gravades de fa temps. Una forma com una altra, supòs, de fer que se’n parli, després d’anys d’emissió. Una tàctica un poc macabra, tanmateix.

Així, del que volia parlar avui és d’unes xifres i d’unes lletres més properes. Coincidint amb Sant Jordi, s’han fet públics els nombres de l’ajuntament de Ciutadella: 32 milions d’euros de deute (entre préstecs bancaris i pagaments a consorcis diversos) i 4,5 milions d’euros de factures pendents de pagament. Reaccions: el poble indignat i els responsables de tot plegat tirant pilotes fora, en un exercici de cinisme antològic: la situació no és tan dramàtica i, referint-se a l’equip de govern actual, manco plorar i més trobar solucions,  el tema els ve gran, fan oposició de l’oposició, etc, etc. Unes frases que són espasades a l’aire perquè resulta evident que no convencen ningú. Al contrari: fan que la gent encara s’indigni més. La barra de la que ha gastat pels descosits i de la que ha estat incapaç de dur un mínim control econòmic de l’ajuntament és per llogar-hi cadires.

Però bé, avui, i durant dos dies, a Ciutadella, els llibres surten al carrer. Oblidem, per unes hores, els nombres i gaudim de les lletres. A les 12,00h, pregó a càrrec de Jordi Odrí; a les 12, 30, presentació de la narració guanyadora i de les finalistes del premi “9 de Juliol”; a les 13,00h, presentació del llibre Soldats i corsaris menorquins a terres llunyanes de Menorca , de Marc Pallicer; a les 19,30h presentació de El cos deshabitat, d’Esperança Camps; a les 20,00h, presentació de Moro de Rei, de Pau Faner… Llibres i més llibres. La festa de les lletres ompl Ciutadella. Val la pena aprofitar-la i deixar-nos endur per  la màgia de les històries. Dilluns, ja tornarem a la freda realitat de les xifres.

• El pensament ordenat/Opinió
• 23 comentaris

Respirar pètals, tiges, brins i branques; fulles tendres de lluentor impossible, o fulles seques que es desfan a les mans. Tactes vellutats i cruixents. Olor de terra humida on esclata la llavor, on germina i creix per anar-se a trobar amb el blau més intens. Arrels com a ungles poderoses clavades al misteri de la vida. Branques que s’enfilen cap al cel per traspassar la realitat. Per arribar a l’infinit. Al límit dels límits. Gosadia imperdonable! I caldrà recomençar de bell nou. Retornar, humilment, a la terra per esperar el moment de refer el camí. Llavor colgada en la foscor que respira, tanmateix, imperceptible en el silenci. Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat.

La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps imprecís… El nostre paisatge. El centre del nostre univers. Un jardí.  Perfum de colors tancats per una porta petita. Secreta. Una porta que obre, tanmateix, tota una simfonia per als sentits. Geografia humana dibuixada damunt la terra. El cos de l’amor fet de branquillons fràgils, de pètals rosats i blaus, d’aromes de gessamí i d’arbreda, de fulles verdes i de foc. Fruits sucosos com una magrana oberta, com una poma mossegada, com un ulls esglaiats de criatura…

Nascuts de la terra, arrelats a la nostra terra per sempre. Viatjar, una vegada i una altra, cap al mateix destí per descobrir-hi noves realitats i copsar-hi fins el més petit detall: un puntet groc eclipsat per la força d’un taronja oxidat o una llepada roja, de sang, damunt la fulla seca. Simfonia de colors i de formes per als sentits. De perfums, també. Olor de la terra humida on s’amaga el misteri de la vida.

(Avui, 22 d’abril, se celebra el dia de la Terra)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris