Fa unes setmanes, el poeta mallorquí Sebastià Alzamora guanyava el Premi Nacional de Poesia 2026, que atorga el Ministeri de Cultura, per l’obra Sala Augusta, seguit de Llengua materna, un premi merescudíssim a l’autor, que és, també, una fita molt important per a la literatura feta en llengua catalana. Com que l’amic Pere Gomila li ha dedicat, fa uns dies, un molt bon article a les pàgines d’aquest diari, la lectura del qual us recoman si no ho heu fet (també el trobareu al seu bloc Quadern del turó), no m’hi estendré gaire. Tanmateix, en llegir-lo, vaig ser conscient de les similituds amb la novel·la guanyadora del Premi Nacional de Narrativa d’enguany, del qual he tingut l’oportunitat de ser jurat com a representant de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), El viaje de mi padre de Julio Llamazares. Ambdues obres parlen de memòria col·lectiva, de Guerra Civil, de víctimes. També ens parlen, però, de la memòria més personal: de la mare, Alzamora; del pare, Llamazares. No sé si és casualitat. Només sé que són dues obres que s’han de llegir perquè s’ho valen realment.
Així, el jurat del Premi Nacional de Narrativa va seleccionar El viaje de mi padre perquè “Llamazares emociona amb un relat on els records, les ferides i tantes preguntes sense resposta ens mostren com les empremtes de la Guerra perviuen en un territori”. També va destacar que “a través d’una prosa poètica, depurada i sòbria, els paisatges i els personatges es converteixen en els veritables protagonistes d’un viatge en el temps, que nua espai, passat i literatura, aportant una mirada honesta, sense èpica, vinculat al seu costat més humà”. Finalment, el jurat va concloure que El viaje de mi padre “es configura com una obra de gran sensibilitat que convida a reflexionar sobre el pas del temps i els vincles generacionals, transformant una experiència individual en una rebel·lió íntima contra l’oblit i la desmemòria. Una travessia de redempció que ratifica a Llamazares com una veu que té una capacitat única per hibridar gèneres, commoure el lector i fondre la geografia amb l’ànima humana”.
Molta gent es demana per què, noranta anys després, la Guerra Civil continua sent matèria literària de primer ordre. Aquesta setmana s’han convocat eleccions generals i Aznar, el que va mentir en la guerra de l’Irak i els atemptats de l’11-M, ha dit que si torna a governar l’esquerra anam cap a una república. La República com a amenaça, caos, descontrol. Ens sona. Les casualitats no existeixen. Les ferides no s’han tancat.
(Article publicat al diari Menorca de dia 11 d’octubre de 2026)
