La setmana passada vaig fer uns dies per terres valencianes, convidada pel projecte ‘Lletres compartides’ en què participen institucions de tots els territoris de parla catalana (l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el meu cas), que té l’objectiu de donar a conèixer escriptors de tot l’àmbit lingüístic català als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació i la promoció literàries dels altres territoris. Es tracta d’un projecte pensat a llarg termini, amb la voluntat de consolidar un espai literari comú entre els territoris que formen la nostra comunitat lingüística, una de les grans assignatures pendents que tenim des de sempre.
Així, he tingut la possibilitat de compartir El país de l’altra riba i El temps habitat amb instituts i clubs de lectura de Sagunt, Aldaia, Potries i Paiporta. Com sempre, aquest diàleg ha estat una experiència molt positiva, que vull agrair a tots els que hi han participat. M’agrada veure com els joves repensen les migracions a partir de la literatura o com la història d’una dona madura que s’ha de reconciliar amb la seva vida connecta amb la realitat dels lectors. En aquest cas, a més, han estat trobades especials. He visitat zones molt afectades per la gota freda de fa un any, he parlat amb lectors que van viure la tragèdia en pròpia carn. Les imatges de la planta baixa destrossada de la biblioteca de Paiporta són colpidores, l’emoció és encara ben viva.
Abans d’anar al País Valencià vaig llegir Els morts de Mazón d’Esperança Camps, una lectura dura però que recoman pel seu ofici, empatia, honradesa i valentia. A la primera part, dona veu a alguns dels familiars de les 229 víctimes, testimonis dolorosos que tenen tots en comú la demanda de justícia. D’una justícia que ha de ser reparadora i que han trobat amb la jutgessa del cas. La segona part repassa l’actuació dels càrrecs polítics, amb Mazón al capdavant, una actuació que es pot resumir amb la frase demolidora “quan l’alarma va sonar, gairebé tots ja eren morts.”
A la llibreria La Moixeranga de Paiporta, arrasada per la barrancada i ja reconstruïda, vaig comprar el llibre Renàixer del fang, amb testimonis narratius de la tragèdia signats per Núria Cadenes, Martí Domínguez, Esperança Camps…, els beneficis del qual són per a les llibreries afectades. Perquè, com diu Joan Carles Girbés al pròleg, “puguem renàixer del fang més forts i units”. És el que tots desitjam.
(Article publicat al diari Menorca de dia 26 d’octubre de 2025)
