Maite Salord

Escriptora

Senat

Fa una setmana es presentava la candidatura ‘Menorca al Senat’, un projecte compartit per totes les forces progressistes de l’illa, encapçalat per na Joana Barceló, una persona de consens, de sòlida trajectòria política i amb una capacitat de feina indubtable. Han estat mesos de negociacions discretes, de diàleg generós, de pactar un programa que pugui donar resposta a les necessitats dels menorquins. Il·lusió, projecte plural, voluntat de lluita o capacitat de resolució defineixen la proposta que es llança a tots els ciutadans progressistes de Menorca, en paraules de la seva candidata. Es tracta, sens dubte, d’un projecte potent perquè viure millor a la nostra illa sigui possible. Un projecte que pot capgirar el mapa polític actual. En aquest sentit, convé recordar que a Menorca només es tria un representant al Senat, que s’enduu la llista més votada, i és evident que aquesta coalició dificulta molt –estic convençuda que impedirà- el camí del PP per revalidar el resultat de les darreres eleccions a Menorca, i qui sap si a la resta de l’Estat, on s’han tancat coalicions similars.

En aquest sentit, és ben significatiu que, quan escric aquestes ratlles, Feijóo es plantegi cedir senadors autonòmics, nomenats pels presidents de les Comunitats Autònomes, a VOX a canvi que no es presenti a determinades circumscripcions electorals, com ja s’ha anunciat que passarà a Menorca. Una proposta desesperada per intentar salvar els mobles. Perquè, no ens enganem, amb els acords a nivell estatal dels partits progressistes al Senat, s’han aconseguit dues coses: la primera, ja l’he dita, presentar projectes plurals que concentren el vot de l’esquerra; la segona, i no manco important, posar en evidència la debilitat del PP davant un partit com VOX –i la connivència del PP amb VOX- , amb el qual ja comparteixen governs autonòmics. Així, si finalment la proposta de Feijóo es consuma, ens trobarem que a Menorca, a més de la candidata progressista, hi haurà un candidat a senador del PP-VOX, ni més ni manco, encara que veurem si les sigles del partit de l’extrema dreta apareixen.

Així les coses, no faré cap descobriment si dic que el Senat no desperta les meves passions polítiques. Ara bé, com va dir Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I, què voleu que us digui, veure una persona com na Joana Barceló a Madrid defensant Menorca i els menorquins, amb un programa fruit del consens i la il·lusió, amb ganes, i amb tota la seva experiència política, que és molta, em sembla magnífic.   

(Article publicat al diari Menorca de dia 25 d’octubre de 2026)

Més memòria

Fa unes setmanes, el poeta mallorquí Sebastià Alzamora guanyava el Premi Nacional de Poesia 2026, que atorga el Ministeri de Cultura, per l’obra Sala Augusta, seguit de Llengua materna, un premi merescudíssim a l’autor, que és, també, una fita molt important per a la literatura feta en llengua catalana. Com que l’amic Pere Gomila li ha dedicat, fa uns dies, un molt bon article a les pàgines d’aquest diari, la lectura del qual us recoman si no ho heu fet (també el trobareu al seu bloc Quadern del turó), no m’hi estendré gaire. Tanmateix, en llegir-lo, vaig ser conscient de les similituds amb la novel·la guanyadora del Premi Nacional de Narrativa d’enguany, del qual he tingut l’oportunitat de ser jurat com a representant de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), El viaje de mi padre de Julio Llamazares. Ambdues obres parlen de memòria col·lectiva, de Guerra Civil, de víctimes. També ens parlen, però, de la memòria més personal: de la mare, Alzamora; del pare, Llamazares. No sé si és casualitat. Només sé que són dues obres que s’han de llegir perquè s’ho valen realment.

Així, el jurat del Premi Nacional de Narrativa va seleccionar El viaje de mi padre perquè  “Llamazares emociona amb un relat on els records, les ferides i tantes preguntes sense resposta ens mostren com les empremtes de la Guerra perviuen en un territori”. També va destacar que “a través d’una prosa poètica, depurada i sòbria, els paisatges i els personatges es converteixen en els veritables protagonistes d’un viatge en el temps, que nua espai, passat i literatura, aportant una mirada honesta, sense èpica, vinculat al seu costat més humà”. Finalment, el jurat va concloure que El viaje de mi padre “es configura com una obra de gran sensibilitat que convida a reflexionar sobre el pas del temps i els vincles generacionals, transformant una experiència individual en una rebel·lió íntima contra l’oblit i la desmemòria. Una travessia de redempció que ratifica a Llamazares com una veu que té una capacitat única per hibridar gèneres, commoure el lector i fondre la geografia amb l’ànima humana”.

Molta gent es demana per què, noranta anys després, la Guerra Civil continua sent matèria literària de primer ordre. Aquesta setmana s’han convocat eleccions generals i Aznar, el que va mentir en la guerra de l’Irak i els atemptats de l’11-M, ha dit que si torna a governar l’esquerra anam cap a una república. La República com a amenaça, caos, descontrol. Ens sona. Les casualitats no existeixen. Les ferides no s’han tancat.

(Article publicat al diari Menorca de dia 11 d’octubre de 2026)

Tornem-hi

Ja tornam a tenir el Born ple de cotxes. La denúncia posada pels 22 empresaris (potser ja no són tants) al·legant perjudicis econòmics per la iniciativa de l’Ajuntament de Ciutadella s’ha traduït en unes mesures cautelars que, fins que no es resolgui la demanda, han tret els vianants, els mercadets i les activitats socials i culturals de la plaça. Durant aquesta setmana, els mitjans de comunicació s’han dedicat a demanar opinió a ciutadans, botiguers, transportistes i, com no pot ser d’altra manera, n’hi ha hagut per a tots els gusts. D’altra banda, les xarxes socials també en van plenes, amb arguments ben diversos. Com que els que volem una plaça des Born sense cotxes no necessitam grans raonaments per defensar la nostra postura -només s’ha de comparar la plaça amb i sense cotxes-, m’entretindré a analitzar els dels altres.

D’entrada sorprèn que, de boqueta, ningú vol cotxes al Born, ni els denunciants (que els han fet tornar a la plaça) ni el PP (que va governar un any sense moure un dit per treure’ls). Una altra cosa que sorprèn és que els defensors dels cotxes repeteixin fins a l’avorriment que “les coses s’han de fer bé”, quan la decisió de l’equip de govern de Ciutadella era als programes electorals dels partits que governen, ve avalada pels informes tècnics corresponents i, en qualsevol cas, és una tramitació administrativa que vetla per l’interès general de la majoria de ciutadans. D’altra banda, quan es diu que la gent no ha pogut opinar sobre el canvi és absolutament fals: el 2021 l’ajuntament va obrir un procés de participació ciutadana a la Casa de Cultura que va comptar amb aportacions de grups polítics, entitats, patronals, ciutadans… Finalment, hi ha la qüestió de les pèrdues econòmiques, que cau pel seu propi pes només de veure com han funcionat actuacions similars a altres llocs cèntrics de Ciutadella i de tot el món.     

Així les coses, a mi hi ha alguna cosa que no em quadra. Avam si aquí el que pica no són els cotxes i és el trasllat de la parada dels busos de les platges, avalat per la justícia i beneït pel PP al Consell, i del qual ningú no en parla. Com que contra aquesta decisió no s’hi pot fer res, si no hi ha un canvi de govern a l’ajuntament que ho torni enrere, qui sap si els cotxes que van i venen des Born no es podrien haver convertit en els millors aliats per aconseguir l’autèntic objectiu d’uns i altres. És possible que s’escenifiqui una comèdia enmig de la plaça?

(Article publicat al diari Menorca de dia 27 de setembre de 2026)

Següent »