L’abril és el mes dels llibres. Sant Jordi, la festa dels llibres. El dia en què una part del món celebra el privilegi i el plaer de la lectura. Llibres, autors i lectors surten al carrer per, després, amb la lectura solitària, amb l’escriptura solitària, retrobar-se a si mateixos a través de les paraules. Perquè els llibres ens enfronten a la nostra realitat més íntima. Històries que ens interpel•len directament encara que ens parlin des d’èpoques i des de llocs remots. Ficcions que tenen la capacitat de fer-nos posar a la pell dels altres o d’enfrontar-nos a les nostres cares més ocultes. Que ens fan oblidar el dolor o que ens recorden tots els dolors de la nostra vida.
Entram dins els llibres amb un bagatge personal que els fa diferents segons qui els té a les mans. Lector i escriptor comparteixen la necessitat d’intentar donar sentit a l’existència a través de mons imaginaris que, tanmateix, com els reals, plantegen més interrogants que respostes. Hi ha personatges que recordam com si fossin un parent llunyà. Frases que ens persegueixen tota la vida. Títols que voldríem haver escrit i autors a qui agraïm que, a través de les pàgines dels seus llibres, ens hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, patir, admirar, angoixar, plorar, enlluernar…
Les persones no podem viure sense ficció. Al cap i a la fi, tothom crea realitats que no han existit mai, perquè amb la imaginació ens hi va la vida. Una criatura que juga està construint un món imaginari que, a imitació del real, el pot ajudar a protegir-se del seu o a fer-l’hi més comprensible. De més grans, jugam a crear-nos muralles que volem protectores encara que, en el fons, sabem que sempre són fràgils perquè és impossible fugir de la condició humana. Necessitam l’art per enfrontar-nos a la insatisfacció que provoca la incertesa de l’existència. La literatura ens protegeix. Les pàgines d’un llibre són el nostre refugi.
Aquest Sant Jordi, idò, celebrem els llibres. Llibres d’autors menorquins, també. Tenim novetats ben actuals de poesia (Defensionari de Llucia Pallisser, Del color de les pedres que s’esmolen de Joan Rotger Julià), d’assaig (El signe de la creu de Miquel Àngel Maria, Conversam! d’Ismael Pelegrí), de novel•la (El gos de Camus de Joan Pons). Títols que s’afegeixen a tants d’altres, d’autors d’aquí i de fora, que esperen que els donem l’oportunitat d’acollir-nos, d’acollir-los, en una lectura que és també creació.

(Article publicat al diari Menorca de dia 13 d’abril de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Imatge GOB)

Un eufemisme és una paraula o expressió suau que s’empra per substituir-ne una altra que, per un motiu o altre, es considera poc adequada en un determinat context. Els temes que concentren més eufemismes són els que fan referència a sexe, escatologia, mort, malaltia i, també, qüestions polítiques controvertides. Així, a Ciutadella, per exemple, quan algú es mor, es diu (es deia?) que “ha anat a veure en trompeta”, en referència a l’àngel esculpit, trompeta en mà, damunt la porta d’entrada del cementeri. M’agradaria centrar-me, però, en els eufemismes que fan referència a temes polítics perquè hem de reconèixer que tenim una dreta amb una capacitat creativa impressionant, o sigui, sense eufemismes, amb una capacitat de pervertir el llenguatge impressionant.

Començaré amb la paraula “desestacionalitzar”, que no és al diccionari, però que s’empra en el sentit de fer que un determinat sector, el turístic en aquest cas, pugui tenir activitat durant tot l’any. Així, en nom d’aquesta paraula de culte, al ponent de l’illa, fa uns anys es va construir una piscina descoberta que, lògicament, està tancada durant l’hivern. I, a la zona de llevant, un parc aquàtic, que també tanca fora de temporada, amb l’afegit que es va construir en sòl rústic i amb informes tècnics desfavorables, creant un greuge comparatiu amb altres parcs de l’illa, ubicats en sòl urbà com marca la llei, fet que va ser determinant perquè el tema acabés al jutjat amb el resultat que tots coneixem. Però, és clar, sempre queda millor parlar de “desestacionalitzar” que d’urbanisme a la carta.

Un altre eufemisme que també sentim molt darrerament és “simplificació administrativa” i aquest hem de reconèixer que és molt bo perquè tothom, poc o molt, ha patit els efectes de la burocràcia i, per tant, és una expressió que ens miram amb bons ulls. Ara bé, només que es rasqui un poc, ja es veu que la cosa no va ben bé del que, amb tota la bona fe del món, ens podríem imaginar. Resulta que la llei que sembla que ha de facilitar els tràmits dels ciutadans davant l’administració té l’objectiu de legalitzar totes les construccions il·legals en rústic i, per tant, premiar els infractors. Però, és clar, sempre queda millor parlar de “simplificació administrativa” que de barra lliure.

Capítol a part mereix parlar de reducció de places turístiques quan en realitat es fa tot el contrari però, en aquestes alçades del partit, ja no ens sorprèn res i se m’ha acabat l’espai.

(Article publicat al diari Menorca de dia 30 de març de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El jo que no mor és la darrera novel·la de l’escriptor valencià Ferran Torrent, amb qui aquesta setmana vam poder conversar a la llibreria vaDllibres de Ciutadella. Es tracta d’una obra en la qual conflueixen tots els elements que conformen el seu univers literari, fet de trames policíaques, des d’obres com No emprenyeu el comissari; de crítiques polítiques i a la corrupció, com a Societat Limitada; o d’històries més personals, com Gràcies per la propina. A El jo que no mor hi és tot, en un desplegament d’ofici literari impressionant que els seus lectors ja coneixem però que, llibre rere llibre, agraïm.

A través de les pàgines de la novel·la, situada el 1966, se’ns desplegarà la València franquista que ja havíem vist a la novel·la anterior Memòries de mi mateix. Per la ciutat desfilen una sèrie de personatges que, tot i ser molt diferents, tenen una cosa en comú: tots amaguen secrets i ningú és qui diu ser realment: Regino, falsificador de quadres que, amb el temps, acabarà esdevenint el Mític Regino; el seu soci i agent del Mossad; Estornell, director de l’hotel Metropol, un dels punt neuràlgic de l’acció; el general retirat Francisco Moreno i la seva dona Carmen…

D’entre tots els personatges n’hi ha dos d’especials: Milieta, recepcionista de nit, una dona esguerrada que viu una doble vida, i Ketty, una actriu famosa d’incògnit a la ciutat. Les dues són la cara i la creu d’una mateixa moneda, que no és altra que la seva vulnerabilitat. En aquest sentit, l’autor juga, exhibint el seu ofici, a enllaçar-les amb diàlegs que s’entrecreuen i que posen cara a cara les històries paral·leles de les dues dones, mentre parlen amb els seus amants, No seran els únics diàlegs creuats que trobarem a l’obra, que contribueixen a agilitzar l’acció, combinats amb d’altres que es concentren en un únic paràgraf.

Ferran Torrent ha patit de ben a prop els efectes devastadors de la DANA que va arrasar el País Valencià. I, curiosament,  tot i que per sort havia lliurat la novel·la a l’editor abans de la riuada, hi surt una referència al “Pla Sud, una inversió de dos mil milions de pessetes per a desviar el riu per la perifèria de València, a tocar del Forn d’Alcedo, per a evitar més riuades com la del 57.” Realitat i ficció acaben coincidint, doncs, en una novel·la que, fidel a l’estil Torrent, amb una llengua viva, reflex de la varietat valenciana, dibuixa un món construït, peça a peça, per fer passar una bona estona al lector.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de març de 2025)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris