Són les vuit del matí d’un dilluns gris, plujós, trist. Som davant l’ordinador, pensant de quin tema puc parlar aquest diumenge al diari. Som dona d’horaris i de llistes. El temps és el bé més preuat que tenim i m’agrada aprofitar-lo al màxim. Un missatge de l’amiga. El seu darrer missatge, que no és seu. Estic un segon a situar-me. Ens ha deixat. De cop, el dia torna més gris, més plujós, més trist. Les llistes i els horaris desapareixen. Es fonen en el record d’una vida de pati d’escola de monges, d’institut, de distància, de retrobament a les aules, ara com a professores. De batalles compartides, de sopars i de rialles. D’amistat i de companyia. Quan ens va dir de la malaltia, només demanava temps. I n’ha tingut. Mai prou. Deu anys. Que ha aprofitat al màxim. Amb coratge, amb rialles, amb llàgrimes. Vital com era ella. Conscient, més que ningú, de l’empresa que es duia entre mans. Res a l’atzar. Amb silencis i paraules mesurades. Amb aquella elegància innata que la feia especial.   

Costarà omplir el buit que ens ha deixat. El forat al voltant del qual tots els que l’estimam haurem d’anar teixint la nostra vida des d’ara. Tot tindrà l’aparença de sempre, les mateixes rutines, els mateixos gestos quotidians, les mateixes olors i els mateixos sons. I la certesa que mai més seran iguals. Mai més la seva veu, mai més la seva olor, mai més la seva abraçada. Però un dia, sense notar-ho, deixarem de viure tots aquests records sense l’hostilitat d’ara, de quan costa entendre que el món continuï rodant com si res sense ella. De quan fan tant de mal. Perquè la vida sempre s’obre pas i, com la mort, no es pot evitar. Ella no les va evitar mai. Una lliçó de coratge que ens acompanyarà sempre.

Admir les persones que em fan riure o que em mostren punts de vista diferents als meus. Na Pilar ho va escriure fa deu anys al grup d’amigues de l’institut i, ara, quan ho he tornat a llegir, veig que va fer la millor definició de la nostra amistat. Intentant arreglar el món sense perdre mai el somriure. Senyores, princeses cavallers o dancing queens. Tu eres l’encarregada de canviar-nos el nom. No sé què serem a partir d’ara. Però hi seràs com sempre. Sense oblit, perquè l’oblit no existeix. Et recordarem. Et sentirem a prop. Pensarem converses impossibles que, de vegades, ens dibuixaran un mig somriure a la cara: ara ens diria que, ara faria, segur que li hauria agradat. Amb tot l’enyor del món.

(Article publicat al diari Menorca de dia 15 de març de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Quan encara ens costa digerir la informació que ha generat la revelació dels arxius Epstein, el president del govern espanyol ha fet públics els documents que tanquen un dels fets més foscos de la democràcia: l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. En el primer cas, han estat els jutges nord-americans els que han fet pública la documentació, que forma part del procediment judicial obert contra l’explotador sexual i financer. Uns papers que destapen la podridura més absoluta que amaga el poder i l’opulència, i que han acabat esquitxant una llista tan llarga de “personalitats” que esfereeix. El patiment de les víctimes és difícil d’imaginar. Dones joves, menors en molts casos, de les quals van abusar molts dels que s’havien arrogat el paper de “persones d’ordre”. En el cas del cop d’estat del 23-F, ha estat el consell de ministres qui ha aixecat el secret sobre una documentació que, a l’empara de la Llei de Secrets Oficials que afecta temes de seguretat nacional, restava oculta tant de temps després. Es tracta d’un exercici de transparència del qual, quan escric aquestes paraules, encara no se saben les conseqüències.

Així les coses, convé recordar que la Llei de Secrets Oficials encara vigent a l’Estat espanyol és del 1968 i que, per tant, allò que ens deixen saber, o no, als ciutadans d’aquest país ve dictat, amb mínimes modificacions, per una llei franquista que permet que informació classificada de secreta o reservada pugui ser-ho indefinidament. Per entendre’ns, si no hi ha una decisió expressa de fer-la pública –com ha fet ara Pedro Sánchez amb el 23-F– podria restar amagada eternament. A partir d’aquí la pregunta que ens hauríem de fer és evident: com és possible que cap govern no hagi canviat una llei que atempta clarament contra els principis de la democràcia? En aquest sentit, des de l’estiu passat hi ha un Avantprojecte de Llei d’Informació Classificada pendent que el Congrés l’aprovi i que, per primera vegada, posa límit temporal als secrets. Per a alguns, és un perill (ells sabran per què!). Per a d’altres, queda curta. Veurem què passa. 

Si la imatge d’Andrew Mountbatten Windsor, germà del rei Carles III d’Anglaterra, sortint de la comissaria amb el rostre desencaixat i la mirada perduda podria representar la de la impunitat dels poderosos esmicolada pel cas Epstein i, per tant, la de la victòria de tantes víctimes silenciades, ves a saber quines imatges ens deixaran els papers del 23-F. Potser en llegir aquesta columna, els lectors ja en tindran alguna en ment.

(Article publicat al diari Menorca de dia 28 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

La Menorca contemplativa. Una illa amb nom de dona és la darrera obra del fotògraf Damià Coll, seixanta-tres imatges acompanyades de seixanta-tres textos escrits per dones. La paraula es fusiona amb fragments de la realitat que ens envolta i que la mirada de l’artista ha seleccionat per recrear-los, per transformar-los en petites escenes, quasi pictòriques, que captiven qui les observa. No és una tria feta a l’atzar: en cada fotografia, en cada imatge, hi ha una part de l’ànima de l’artista, que ha sabut combinar la passió per recórrer els entorns naturals de l’illa amb la passió per la càmera. Són retalls de cel, de terra i d’aigua que ens parlen de quietud, de repòs i de silenci, amb un element que els cus amb un fil invisible: el blanc dels núvols, de la boira i de l’aigua. Com ha manifestat ell mateix en alguna ocasió, es tracta de crear sensacions de calma, capturar la solitud, la tranquil·litat i la bellesa inquietant que ens regala l’illa de Menorca a l’hivern.

Les dones que hem posat paraules a les fotografies d’en Damià Coll vam iniciar el procés creatiu amb la tria d’una imatge. He de confessar que fins que no em vaig posar a escriure no hauria sabut explicar el perquè de la meva elecció, més enllà del fet que la blancor, només trencada per unes roques que emergeixen de dins l’aigua, em va enlluernar. Temps després, a mesura que vaig anar posant paraules al fragment d’illa escollit, vaig descobrir que hi veia realment el que segurament havia vist des del principi, sense ser-ne del tot conscient: un full en blanc, una pantalla blanca d’ordinador que enlluernava i amb la qual feia temps que lluitava per fer emergir paraules, feixugues com roques, que volia enlairar cap al cel blau. Potser, també, hi havia la incertesa i la il·lusió d’un moment vital que vaig escrivint a poc a poc. Té tota la raó l’artista quan diu que, al cap i a la fi, les dones que hem mossegat l’ham de la bellesa que ell ens ha ofert hem acabat emmirallades en la imatge. Hem acabat parlant de qui som.

Viure la Menorca del silenci, dels detalls, de la solitud és un autèntic privilegi. Poder-la reviure a través de les fotografies de Damià Coll és un regal al qual no podem ni hem de voler renunciar. Les illes són sempre una descoberta i un refugi. Les illes tenen nom de dona. Són terra i aigua: matrius de vida, de creació. D’imatges i de paraules. Gràcies, Damià.

(Article publicat al diari Menorca de dia 15 febrer de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris