Segons el diccionari, un algoritme és el conjunt de regles per resoldre un problema en un nombre finit de passos. Per tant, es tracta d’un concepte matemàtic que, actualment, ens fa pensar, sobretot, en internet i en xarxes socials. Perquè aquests algoritmes condicionen les notícies que rebem, les seleccionen i ordenen en funció dels nostres interessos, comportaments, interaccions… A tots ens ha passat que hem cercat informació d’una ciutat i, de cop, ens apareix als nostres perfils una allau d’anuncis que hi fan referència i que no hem demanat. Tanmateix, la cara més perversa dels algoritmes és quan s’empren per condicionar les notícies que rebem i, per tant, per crear un determinat estat d’opinió. Segurament, l’exemple més polèmic és el d’Elon Musk, l’amic de Trump, que després de comprar la plataforma X (Twitter) va ser acusat d’alterar l’algoritme per potenciar la circulació de notícies que afavorien la dreta més extrema, entre elles, el seu propi perfil o el del seu amic.

Així les coses, podria semblar que l’algoritme informatiu és una cosa molt moderna quan en realitat no ho és tant: és l’anomenat “biaix mediàtic”, una tendència que practiquen molts  mitjans de comunicació tradicionals i que consisteix a informar de manera tendenciosa. Una manera de fer que es posa de manifest amb la tria de les notícies que es destaquen; amb el lloc on apareixen situades, en portada o en un racó que costa de trobar; en la imatge que l’acompanya; en el titular que hi posen; o amb les vegades que insisteixen en el mateix tema. Segur que els lectors d’aquesta columna saben perfectament a què em referesc.

La contundent derrota de Trump aquesta setmana a les eleccions de mitjan mandat dels Estats Units demostra que les argúcies per xarxes del seu amic Elon Musk i dels mitjans tradicionals que li donen suport ja no basten. En aquests dos anys, els americans han tocat amb les mans la campanya de deportació massiva de familiars i amics, amb algunes morts dramàtiques; han vist com l’única economia que ha remuntat és la de les elits mentre els serveis públics queien en picat; i s’han avergonyit d’un president prepotent i ridícul que ha ficat el país en una guerra absurda.

Tant de bo que aquí no ens deixem enredar i no necessitem quatre anys per tocar amb les mans el que ens espera amb un govern dels amics de Trump. El camí ens el marquen Hongria, Brasil, Israel i els Estats Units. No tenim excusa.

(Article publicat al diari Menorca de dia 8 de novembre de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Fa una setmana es presentava la candidatura ‘Menorca al Senat’, un projecte compartit per totes les forces progressistes de l’illa, encapçalat per na Joana Barceló, una persona de consens, de sòlida trajectòria política i amb una capacitat de feina indubtable. Han estat mesos de negociacions discretes, de diàleg generós, de pactar un programa que pugui donar resposta a les necessitats dels menorquins. Il·lusió, projecte plural, voluntat de lluita o capacitat de resolució defineixen la proposta que es llança a tots els ciutadans progressistes de Menorca, en paraules de la seva candidata. Es tracta, sens dubte, d’un projecte potent perquè viure millor a la nostra illa sigui possible. Un projecte que pot capgirar el mapa polític actual. En aquest sentit, convé recordar que a Menorca només es tria un representant al Senat, que s’enduu la llista més votada, i és evident que aquesta coalició dificulta molt –estic convençuda que impedirà- el camí del PP per revalidar el resultat de les darreres eleccions a Menorca, i qui sap si a la resta de l’Estat, on s’han tancat coalicions similars.

En aquest sentit, és ben significatiu que, quan escric aquestes ratlles, Feijóo es plantegi cedir senadors autonòmics, nomenats pels presidents de les Comunitats Autònomes, a VOX a canvi que no es presenti a determinades circumscripcions electorals, com ja s’ha anunciat que passarà a Menorca. Una proposta desesperada per intentar salvar els mobles. Perquè, no ens enganem, amb els acords a nivell estatal dels partits progressistes al Senat, s’han aconseguit dues coses: la primera, ja l’he dita, presentar projectes plurals que concentren el vot de l’esquerra; la segona, i no manco important, posar en evidència la debilitat del PP davant un partit com VOX –i la connivència del PP amb VOX- , amb el qual ja comparteixen governs autonòmics. Així, si finalment la proposta de Feijóo es consuma, ens trobarem que a Menorca, a més de la candidata progressista, hi haurà un candidat a senador del PP-VOX, ni més ni manco, encara que veurem si les sigles del partit de l’extrema dreta apareixen.

Així les coses, no faré cap descobriment si dic que el Senat no desperta les meves passions polítiques. Ara bé, com va dir Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I, què voleu que us digui, veure una persona com na Joana Barceló a Madrid defensant Menorca i els menorquins, amb un programa fruit del consens i la il·lusió, amb ganes, i amb tota la seva experiència política, que és molta, em sembla magnífic.   

(Article publicat al diari Menorca de dia 25 d’octubre de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Fa unes setmanes, el poeta mallorquí Sebastià Alzamora guanyava el Premi Nacional de Poesia 2026, que atorga el Ministeri de Cultura, per l’obra Sala Augusta, seguit de Llengua materna, un premi merescudíssim a l’autor, que és, també, una fita molt important per a la literatura feta en llengua catalana. Com que l’amic Pere Gomila li ha dedicat, fa uns dies, un molt bon article a les pàgines d’aquest diari, la lectura del qual us recoman si no ho heu fet (també el trobareu al seu bloc Quadern del turó), no m’hi estendré gaire. Tanmateix, en llegir-lo, vaig ser conscient de les similituds amb la novel·la guanyadora del Premi Nacional de Narrativa d’enguany, del qual he tingut l’oportunitat de ser jurat com a representant de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), El viaje de mi padre de Julio Llamazares. Ambdues obres parlen de memòria col·lectiva, de Guerra Civil, de víctimes. També ens parlen, però, de la memòria més personal: de la mare, Alzamora; del pare, Llamazares. No sé si és casualitat. Només sé que són dues obres que s’han de llegir perquè s’ho valen realment.

Així, el jurat del Premi Nacional de Narrativa va seleccionar El viaje de mi padre perquè  “Llamazares emociona amb un relat on els records, les ferides i tantes preguntes sense resposta ens mostren com les empremtes de la Guerra perviuen en un territori”. També va destacar que “a través d’una prosa poètica, depurada i sòbria, els paisatges i els personatges es converteixen en els veritables protagonistes d’un viatge en el temps, que nua espai, passat i literatura, aportant una mirada honesta, sense èpica, vinculat al seu costat més humà”. Finalment, el jurat va concloure que El viaje de mi padre “es configura com una obra de gran sensibilitat que convida a reflexionar sobre el pas del temps i els vincles generacionals, transformant una experiència individual en una rebel·lió íntima contra l’oblit i la desmemòria. Una travessia de redempció que ratifica a Llamazares com una veu que té una capacitat única per hibridar gèneres, commoure el lector i fondre la geografia amb l’ànima humana”.

Molta gent es demana per què, noranta anys després, la Guerra Civil continua sent matèria literària de primer ordre. Aquesta setmana s’han convocat eleccions generals i Aznar, el que va mentir en la guerra de l’Irak i els atemptats de l’11-M, ha dit que si torna a governar l’esquerra anam cap a una república. La República com a amenaça, caos, descontrol. Ens sona. Les casualitats no existeixen. Les ferides no s’han tancat.

(Article publicat al diari Menorca de dia 11 d’octubre de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris