(Imatge diari Ara)

El 1902, mossèn Antoni M. Alcover, a qui, juntament amb Francesc de Borja Moll, devem el Diccionari Català-Valencià-Balear, va escriure: “L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilització inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

Ignominiós, que mereix el menyspreu públic més enèrgic, és el pacte que la presidenta Prohens ha subscrit amb VOX per aprovar el pressupost d’enguany i en el qual, una vegada més, la nostra llengua –i, entre d’altres temes, també la memòria històrica– ha estat moneda de canvi. El seu objectiu és clar: arraconar el català, encara més, de l’escola i de l’administració, segurament, els dos únics àmbits on encara està mínimament normalitzat. Açò sí, prèvia defensa de “las modalidades lingüísticas propias de cada isla” i del “bilingüismo”, evidentment, en un acord escrit íntegrament en castellà perquè ja ni es molesten a dissimular que ni les unes ni l’altre els interessen el més mínim.

La nostra llengua és una llengua minoritzada, que perd parlants i situacions en què pot ser emprada perquè tenim una Constitució que blinda el castellà i ni tan sols esmenta pel seu nom “les altres llengües” de l’estat. A les Illes, l’Estatut i la Llei de normalització lingüística són el marc legal que ens permet fomentar-ne l’ús i la consciència de comunitat lingüística. Tanmateix, els nostres governants actuals no només no ho fan sinó que malden per fer-la desaparèixer. Però una llengua no desapareix mentre tengui parlants i, la nostra, en té molts i molts de disposats a no renunciar a emprar-la i a lluitar contra l’autoodi més perillós.

“Coratge i fora son!”, deia mossèn Alcover. Coratge i fora son per plantar cara, amb contundència i dignitat, al darrer atac a la nostra llengua.

(Article publicat al diari Menorca de dia 8 de juny de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

En un sentit ampli, la memòria històrica és la voluntat de recuperar i reparar moments d’un passat col·lectiu que, per un motiu o altre, s’han oblidat o s’han silenciat però sense els quals no es pot entendre en tot el seu abast el temps present. Avui, voldria parlar de la memòria històrica entesa en el sentit de recuperació dels fets que van passar durant la Guerra Civil espanyola i la posterior dictadura franquista. D’uns fets que van escindir la nostra societat i que, encara avui, més de vuitanta anys després, la continuen dividint. I si això és així és perquè no hi ha hagut un reconeixement de la tragèdia que van representar. O més ben dit: mentre hi ha víctimes que han tingut anys de reconeixements, d’altres, les que van perdre la guerra, han tingut anys de silenci.

Així, la mort del dictador ens va abocar a una transició que va cultivar l’oblit dels fets violents i de les destrosses materials i morals que van causar en els perdedors de la guerra, en comptes de deixar-los exposats a la vista de tots i treballar per l’assumpció i el perdó, per la veritat i la recuperació de la memòria. Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixam que els toqui l’aire. No es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per a tothom.

El govern del PP de Marga Prohens  necessita els vots dels diputats de VOX  per aprovar el pressupost del 2025. A canvi del suport als comptes, VOX  exigeix la derogació de la Llei de memòria, una exigència que en aquests moments, segons diu la presidenta, “encara” no s’ha acordat. Una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair el pacte que Prohens va fer, fa uns mesos, amb l’esquerra, pacte que garantia mantenir en vigor la llei a canvi de poder tornar enrere l’error del PP en una votació d’esmenes de VOX. Però, sobretot, és una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair, una vegada més, la memòria de les víctimes que, des de les tombes, encara reclamen dignitat i reconeixement. Com va dir Almudena Grandes: “la memòria històrica és una cosa que no té a veure amb el passat sinó amb el present i amb el futur.”

(Article publicat al diari Menorca de dia 25 de maig de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Renéixer després de la fredor de l’hivern. Tornar a la calidesa de la vida. El pas de les estacions transforma el camp en un quadre acolorit que neix de dins la terra. La primavera és el vermell de les roselles, el morat de l’enclova, el blanc de les margarides, el groc de l’argelaga. Al pati de les cases, les buguenvíl·lees conviuen amb els gessamins, les hortènsies, les roses, les malves i els lliris. Observar la bellesa no és fugir de la cara més fosca de la vida: és confrontar-les perquè l’una i l’altra neixen del seu contrari. La delicadesa de les flors ens parla de la fragilitat humana. Les flors ens parlen de la vida.

M’agraden les flors i m’agraden els llibres. I m’agrada, molt, un llibret que es diu Llegendes i mites de les florsde Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per Ediciones Elfos. Als anys vuitanta del segle passat, la mare el va comprar i ja fa temps que és a la meva biblioteca. Record el dia que vaig descobrir, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. Del nostre extraordinari poeta i novel·lista Toni Moll, el cappare de les lletres menorquines. El llibre és, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules. Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellíssimes històries”.

Així, a les pàgines del llibre es parla del narcís lligat a la vanitat i a l’egoisme del fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope, que va morir, com ens conta Ovidi, ofegat en la seva pròpia bellesa. Ens parla de la margarida que, segons la mitologia romana, deu el seu origen a la metamorfosi de la nimfa Belides, fugitiva de Vertumne, el déu de la vegetació i dels fruiters, que l’empaitava amb propostes deshonestes i que, des de llavors, és símbol d’innocència.  O de la rosella, la flor que collia Proserpina, filla de Zeus i Demèter, quan va ser raptada per Hades, déu del món subterrani, amb qui va acabar passant tres mesos cada any. Per açò, “la terra dorm els mesos que dura l’hivern, i es desperta amb el retorn de Persèfone que porta el bon temps”.

Cada any torna el bon temps. Tornen les flors. I també els cards que, encara que tenen flor, fan mal si toques les seves punxes. El dolor que també hi ha en la bellesa.

(Article publicat al diari Menorca de dia 11 de maig de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris