Ja tornam a tenir el Born ple de cotxes. La denúncia posada pels 22 empresaris (potser ja no són tants) al·legant perjudicis econòmics per la iniciativa de l’Ajuntament de Ciutadella s’ha traduït en unes mesures cautelars que, fins que no es resolgui la demanda, han tret els vianants, els mercadets i les activitats socials i culturals de la plaça. Durant aquesta setmana, els mitjans de comunicació s’han dedicat a demanar opinió a ciutadans, botiguers, transportistes i, com no pot ser d’altra manera, n’hi ha hagut per a tots els gusts. D’altra banda, les xarxes socials també en van plenes, amb arguments ben diversos. Com que els que volem una plaça des Born sense cotxes no necessitam grans raonaments per defensar la nostra postura -només s’ha de comparar la plaça amb i sense cotxes-, m’entretindré a analitzar els dels altres.
D’entrada sorprèn que, de boqueta, ningú vol cotxes al Born, ni els denunciants (que els han fet tornar a la plaça) ni el PP (que va governar un any sense moure un dit per treure’ls). Una altra cosa que sorprèn és que els defensors dels cotxes repeteixin fins a l’avorriment que “les coses s’han de fer bé”, quan la decisió de l’equip de govern de Ciutadella era als programes electorals dels partits que governen, ve avalada pels informes tècnics corresponents i, en qualsevol cas, és una tramitació administrativa que vetla per l’interès general de la majoria de ciutadans. D’altra banda, quan es diu que la gent no ha pogut opinar sobre el canvi és absolutament fals: el 2021 l’ajuntament va obrir un procés de participació ciutadana a la Casa de Cultura que va comptar amb aportacions de grups polítics, entitats, patronals, ciutadans… Finalment, hi ha la qüestió de les pèrdues econòmiques, que cau pel seu propi pes només de veure com han funcionat actuacions similars a altres llocs cèntrics de Ciutadella i de tot el món.
Així les coses, a mi hi ha alguna cosa que no em quadra. Avam si aquí el que pica no són els cotxes i és el trasllat de la parada dels busos de les platges, avalat per la justícia i beneït pel PP al Consell, i del qual ningú no en parla. Com que contra aquesta decisió no s’hi pot fer res, si no hi ha un canvi de govern a l’ajuntament que ho torni enrere, qui sap si els cotxes que van i venen des Born no es podrien haver convertit en els millors aliats per aconseguir l’autèntic objectiu d’uns i altres. És possible que s’escenifiqui una comèdia enmig de la plaça?
(Article publicat al diari Menorca de dia 27 de setembre de 2026)
Record una maleta de plàstic de quadrets vermells i negres i una escola que ja només existeix en la memòria. Una escola amb escales, passadissos, església, finestrals i un pati amb gronxadors que se’m feia immens. L’uniforme i la bata. La madre Oleo em penjava les redaccions al suro perquè li agradava el que escrivia i, sobretot, perquè feia bona lletra. Fa temps, molt, que he perdut aquella cal·ligrafia pulcra i regular, que ara em sembla impossible que fos meva, però encara m’agrada escriure. I llegir. A l’escola em van mostrar a llegir però els llibres eren a casa. Tots en castellà, com era també l’escola. No hi havia cap altra opció. La llengua amb què em mirava el món i intentava explicar-lo i explicar-me’l, la llengua amb què embastava els meus pensaments i les meves pors, la meva llengua, estava prohibida. L’àvia no sabia castellà i jo m’asseia cada fosquet al sofà amb ella per mirar-nos la novel·la juntes. Què ha dit ara? I jo, amb cinc o sis anys, li traduïa a la meva manera el que l’actor o l’actriu de moda recitava a la pantalla. Pagaria per poder tornar uns instants davant la televisió en blanc i negre i recuperar un d’aquells diàlegs impossibles entre les dues. L’àvia no sabia castellà perquè no havia anat mai a l’escola i perquè no el necessitava per fer la seva vida. Fins que va entrar la primera televisió a casa, amb només dos canals, tota en castellà. Ens atracàvem als anys setanta del segle passat. Aquella primera escola va tancar i em van dur a una de nova. També hi havia monges però, amb els anys, vaig descobrir que la llengua que parlàvem a casa i al carrer s’havia convertit en una assignatura i que es podia aprendre. Després va venir l’institut, la mala lletra, descobrir un altre món, l’amor, la rebel·lia i les passions. La lectura, els llibres en català, que la germana que estudiava a Barcelona em regalava. A l’institut, encara no havien arribat. Anar a la universitat, llengua i literatura, només el que m’agradava. Un luxe. I la docència, per tancar el cercle. Entrar a les aules i asseure’m a l’altra banda, amb l’exemple dels bons mestres ben present. Un repte. El repte de transmetre la passió per la nostra llengua catalana i pels llibres. El privilegi d’haver pogut fer feina del que més m’agrada, envoltada de persones que m’acompanyaran sempre. Enguany és el primer curs sencer que no vaig a l’escola. No l’enyor però tenc tant a agrair-li…
(Article publicat al diari Menorca de dia 13 de setembre de 2026)
Aquest dies ha estat notícia la mort de Jason Arday, un jove professor de la Universitat de Cambridge acusat de plagi i d’haver falsejat dades del seu currículum. Com explica la periodista Michelle Golberg en un article al diari Ara, el seu nom havia saltat als mitjans de comunicació a través d’un escrit fet per un antic investigador associat a la mateixa universitat, que havia estat acomiadat per fer publicacions racistes. Arday era negre i amb autisme. A partir d’aquí, premsa i xarxes socials es van lliurar al linxament públic del professor, que es va intentar defensar de les acusacions sense gaire fortuna i que va acabar dimitint poc abans de ser trobat mort a casa. El racisme i els atacs a les polítiques de diversitat, igualtat i inclusió van encendre el debat i el van dur a uns extrems difícils de resistir. El que s’hauria hagut d’escatir, la responsabilitat de la universitat i del professor, va quedar tapat per una polèmica agra i inhumana en què el respecte a la persona i el pes dels arguments van quedar en un segon terme.
Aquesta setmana he vist la sèrie britànica Tip Toe, cinc capítols que ens enfronten cara a cara amb aquesta intolerància que, per desgràcia, vivim dia a dia. Dos vesins de Manchester, un obertament homosexual, propietari d’un bar gai; l’altre, un electricista fascinat per les teories de la conspiració i pels discursos d’odi. Un petita disputa que acaba en una tragèdia anunciada en el primer segon del primer capítol. La perplexitat i la necessitat de saber com es pot arribar a una situació de violència tan extrema. Homofòbia, odi a la diversitat, discursos extremistes perfectament pensats per arribar a determinats sectors de la societat, desencantament, frustració…, tot escampat a través de les xarxes socials. El còctel perfecte. Res que no ens sigui aliè.
És evident que la crítica és necessària. Imprescindible en qualsevol societat democràtica. Segurament, Arday es va equivocar, fet que el va exposar a l’escrutini públic. Tanmateix, si la crítica s’hagués fet exposant raons, arguments i amb respecte a la persona, i no d’una manera visceral i demagògica, potser encara seria aquí per defensar-se. Una altra cosa són les persones que es fan les ofeses quan reben crítiques respectuoses i científicament sòlides que els destapen les mentides i els atreviments. Deu formar part de l’espectacle de la pseudociència que prediquen i que no ens duu almon, per dir-ho en bon menorquí estàndard.
(Article publicat al diari Menorca de dia 30 d’agost de 2026)
