Aquest dies ha estat notícia la mort de Jason Arday, un jove professor de la Universitat de Cambridge acusat de plagi i d’haver falsejat dades del seu currículum. Com explica la periodista Michelle Golberg en un article al diari Ara, el seu nom havia saltat als mitjans de comunicació a través d’un escrit fet per un antic investigador associat a la mateixa universitat, que havia estat acomiadat per fer publicacions racistes. Arday era negre i amb autisme. A partir d’aquí, premsa i xarxes socials es van lliurar al linxament públic del professor, que es va intentar defensar de les acusacions sense gaire fortuna i que va acabar dimitint poc abans de ser trobat mort a casa. El racisme i els atacs a les polítiques de diversitat, igualtat i inclusió van encendre el debat i el van dur a uns extrems difícils de resistir. El que s’hauria hagut d’escatir, la responsabilitat de la universitat i del professor, va quedar tapat per una polèmica agra i  inhumana en què el respecte a la persona i el pes dels arguments van quedar en un segon terme.

Aquesta setmana he vist la sèrie britànica Tip Toe, cinc capítols que ens enfronten cara a cara amb aquesta intolerància que, per desgràcia, vivim dia a dia. Dos vesins de Manchester, un obertament homosexual, propietari d’un bar gai; l’altre, un electricista fascinat per les teories de la conspiració i pels discursos d’odi. Un petita disputa que acaba en una tragèdia anunciada en el primer segon del primer capítol. La perplexitat i la necessitat de saber com es pot arribar a una situació de violència tan extrema. Homofòbia, odi a la diversitat, discursos extremistes perfectament pensats per arribar a determinats sectors de la societat, desencantament, frustració…, tot escampat a través de les xarxes socials. El còctel perfecte. Res que no ens sigui aliè.

És evident que la crítica és necessària. Imprescindible en qualsevol societat democràtica. Segurament, Arday es va equivocar, fet que el va exposar a l’escrutini públic. Tanmateix, si la crítica s’hagués fet exposant raons, arguments i amb respecte a la persona, i no d’una manera visceral i demagògica, potser encara seria aquí per defensar-se. Una altra cosa són les persones que es fan les ofeses quan reben crítiques respectuoses i científicament sòlides que els destapen les mentides i els atreviments. Deu formar part de l’espectacle de la pseudociència que prediquen i que no ens duu almon, per dir-ho en bon menorquí estàndard.

(Article publicat al diari Menorca de dia 30 d’agost de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Ja hem pogut veure l’eclipsi total de sol, un privilegi reservat a manco de l’u per cent de la població que no va a cercar-lo fora de casa, i el món no s’ha acabat. La realitat torna a imposar-se, diàfana i rotunda. L’aeroport de Menorca va tornar a batre el rècord de passatgers durant el mes de juliol; els aqüífers estan al límit, i la població de l’illa, i no només, clama contra la saturació turística. Mentrestant, els dirigents polítics parlen de diversificar l’economia per fugir del monocultiu turístic i de la necessitat d’estalviar aigua, però posen una multa ridícula de 5700€ a un hotel “sostenible” de 3000€ la nit per extreure aigua d’un pou il·legal. La calor asfixiant no dona treva i, any rere any, supera límits que ens semblaven impossibles. I encara hi ha qui nega el canvi climàtic…

Segurament, es recordarà l’estiu del 2026 per l’eclipsi total de sol. També ho hauria de ser pel terratrèmol de Veneçuela, que ha provocat una autèntica catàstrofe humanitària amb milers de morts i de ferits, i el de Colòmbia, no tan devastador però també amb centenars de víctimes. O per l’arribada massiva d’immigrants a Ceuta, davant la passivitat, per dir-ho d’alguna manera, de les autoritats marroquines i la polèmica per l’actuació dels serveis secrets espanyols, amb més d’un centenar de morts, la majoria joves. O per la mort d’una dona (una altra: fins quan?) a mans de la seva exparella, els dos guàrdies civils, a qui l’home ja havia agredit anteriorment, i a la qual havien aplicat unes mesures de protecció clarament insuficients, i encara n’hi ha que neguen la violència masclista. I podria continuar: incendis que han arrasat entorns naturals que costarà recuperar, l’àtic de la presidenta de Madrid comprat amb fons públics…

L’estiu avança ràpid i la meva realitat és, en aquest moment, la lectura de vint-i-cinc novel·les que he de valorar com a jurat d’un premi literari. Com que es tracta d’obra publicada, he fet descobriments molt interessants, he llegit títols que per iniciativa pròpia no hauria fet mai i he tingut l’oportunitat de treure’n algun pendent de la llarga llista que no puc evitar de fer i que cada dia creix un poc més. Vist el panorama, llegir tranquil·la a casa davant el ventilador em sembla un privilegi a l’alçada, com a mínim, del de poder veure un eclipsi total de sol.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 d’agost de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Fa una setmana, els carrers de Palma es van omplir de veus que clamaven contra el turisme massiu que ha duit ‘Mallorca al límit’, el lema de la manifestació. Segons l’entitat organitzadora, Menys Turisme, Més Vida,  eren 70.000 persones, 25.000 segons la policia. Sigui com sigui, va ser una manifestació multitudinària, que posa en evidència el grau de cansament de la societat illenca que veu com any rere any la massificació turística no fa més que créixer amb tot el que representa: destrucció del territori, crisi de l’habitatge, sobreexplotació dels  recursos naturals, pèrdua de qualitat de vida…, una situació que es pot fer extensible a la resta d’Illes i que, a la nostra, ha catalitzat amb èxit el col·lectiu Via Menorca. Aquesta és, hauria d’haver estat, la gran notícia del dia. Una mobilització històrica que ens permet mirar el futur amb esperança. Tanmateix, l’actuació absolutament desmesurada de la policia, carregant amb violència contra ciutadans que es manifestaven pacíficament i periodistes que feien la seva feina, es va convertir en la gran protagonista de la jornada. Al Consolat de Mar devien respirar alleugerits, sobretot, perquè el delegat del govern espanyol a les Illes, i per tant responsable dels cossos de seguretat que van dur terme la lamentable actuació, és un socialista.

Així, la violència va tapar una jornada reivindicativa que va aconseguir mobilitzar la societat mallorquina i que va transcórrer sense cap incident fins que, al final, la policia va barrar el pas als manifestants i van començar les càrregues. És evident que els que governen a Madrid han de donar explicacions d’una violència policial absolutament injustificada, els afectats de la qual es plantegen, quan escric aquestes retxes, de dur al jutjat, encara que la confiança en la justícia sigui la que és. Ara bé, convé que no ens desviem del tema i el tema és què pensa fer el PP per aturar la massificació, més enllà de donar les culpes als altres (sí, l’esquerra va estar dos anys a derogar una Llei Delgado que era sinònim de destrucció del territori i creixement sense límits, d’açò ja en fa deu). Què pensa fer el PP, més enllà d’amagar-se darrere l’actuació de la policia. Què pensa fer el PP, més enllà de paraules buides que no van acompanyades de fets. Què pensa fer el PP per donar resposta a un clam ciutadà sense precedents que, de no ser atès, no farà més que créixer. Què pensa fer el PP per acabar amb una situació que ha arribat al límit. De la paciència dels ciutadans, sobretot.

(Article publicat al diari Menorca de dia 2 d’agost de 2026)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris