Maite Salord

Escriptora

País Valencià

La setmana passada vaig fer uns dies per terres valencianes, convidada pel  projecte ‘Lletres compartides’ en què participen institucions de tots els territoris de parla catalana (l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el meu cas), que té l’objectiu de donar a conèixer escriptors de tot l’àmbit lingüístic català als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació i la promoció literàries dels altres territoris. Es tracta d’un projecte pensat a llarg termini, amb la voluntat de  consolidar un espai literari comú entre els territoris que formen la nostra comunitat lingüística, una de les grans assignatures pendents que tenim des de sempre.

Així, he tingut la possibilitat de compartir El país de l’altra riba i El temps habitat amb instituts i clubs de lectura de Sagunt, Aldaia, Potries i Paiporta. Com sempre, aquest diàleg ha estat una experiència molt positiva, que vull agrair a tots els que hi han participat. M’agrada veure com els joves repensen les migracions a partir de la literatura o com la història d’una dona madura que s’ha de reconciliar amb la seva vida connecta amb la realitat dels lectors. En aquest cas, a més, han estat trobades especials. He visitat zones molt afectades per la gota freda de fa un any, he parlat amb lectors que van viure la tragèdia en pròpia carn. Les imatges de la planta baixa destrossada de la biblioteca de Paiporta són colpidores, l’emoció és encara ben viva.  

Abans d’anar al País Valencià vaig llegir Els morts de Mazón d’Esperança Camps, una lectura dura però que recoman pel seu ofici, empatia, honradesa i valentia. A la primera part, dona veu a alguns dels familiars de les 229 víctimes, testimonis dolorosos que tenen tots en comú la demanda de justícia. D’una justícia que ha de ser reparadora i que han trobat amb la jutgessa del cas. La segona part repassa l’actuació dels càrrecs polítics, amb Mazón al capdavant, una actuació que es pot resumir amb la frase demolidora “quan l’alarma va sonar, gairebé tots ja eren morts.”

A la llibreria La Moixeranga de Paiporta, arrasada per la barrancada i ja reconstruïda, vaig comprar el llibre Renàixer del fang, amb testimonis narratius de la tragèdia signats per Núria Cadenes, Martí Domínguez, Esperança Camps…, els beneficis del qual són per a les llibreries afectades. Perquè, com diu Joan Carles Girbés al pròleg, “puguem renàixer del fang més forts i units”. És el que tots desitjam.

(Article publicat al diari Menorca de dia 26 d’octubre de 2025)

Flotilla

Aquesta setmana han estat alliberats Santi Oliver i Lluís de Moner, els participants menorquins a la Flotilla Global Sumud, juntament amb Simón Vidal, valencià de pare menorquí, i esperem que prest també alliberin la mallorquina Reyes Rigo. En les seves declaracions a la premsa han denunciat maltractaments, amenaces i vexacions per part d’Israel. En aquest sentit, no podem oblidar que  la iniciativa tenia el doble objectiu de portar, d’una banda, ajuda humanitària a la població de Gaza, sobretot medecines i aliments; i, de l’altra, denunciar davant la comunitat internacional i davant del món un bloqueig que afecta directament la població civil palestina, fins al punt de parlar d’un genocidi planificat i executat per part de Netanyahu.

Així les coses, és evident que les 462 persones que es va embarcar en aquesta missió humanitària sabien de la seva duresa i del seu risc, i sembla lògic que els ciutadans que s’ho miraven des de casa valoressin el seu gest amb concentracions i escrits de suport, com ha passat de manera multitudinària arreu del món. Tanmateix, també hi ha hagut reaccions en contra. Reaccions que pretenien ridiculitzar la iniciativa amb expressions que no repetiré. O ficant directament el dit dins l’ull dels polítics i persones rellevants a qui es va acusar d’anar-hi per interès personal. Hi havia reaccions previsibles de sectors ideològics determinats, és clar. D’altres, no ho eren tant, i aquestes són les que fan més mal. La resposta a uns i altres la va donar Greta Thumberg sense embuts: “el més important és que els participants no som la notícia”. Perquè, efectivament, la notícia, el que la flotilla ha ajudat a fer evident al món és la fam, la manca de medicaments bàsics, les bombes… La mort que assetja la població de Gaza des de fa massa temps. I davant aquesta situació dramàtica, injusta, immoral, les paraules d’uns i d’altres els retraten.

El diccionari de la llengua catalana defineix la paraula ‘flotilla’ com un “conjunt orgànic d’uns quants vaixells semblants, no gaire grans, units sota un sol comandament”, segons Joan Coromines, un “castellanisme internacional”, açò és, acceptat en llengües com el portuguès, l’anglès, l’alemany…  Una flotilla que és ‘global’ perquè aplega persones de procedència diversa. I, sobretot, ‘sumud’, una paraula àrab que significa fermesa, perseverança, emprada a Palestina com a símbol de resistència civil.  Gràcies a totes les persones, anònimes i conegudes, que hi han participat amb el mateix objectiu. Avui som un poc més a prop de la pau.

(Article publicat al diari Menorca de dia 12 d’octubre de 2025)

Aniversari

El 1975, Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb Te deix, amor, la mar com a penyora, un recull de desset contes que compleix enguany cinquanta anys i que ja és considerat un clàssic de la literatura catalana moderna. Així ho demostren les activitats que s’han organitzat per celebrar l’efemèride i que van des d’una exposició a un documental, des de diverses activitats al voltant de la lectura a l’edició especial que s’ha fet de l’obra.

Te deix, amor, la mar com a penyora està dividida en tres parts, la primera de les quals es diu “I a trenc d’alba sempre enyor la mar” en què la mar, juntament amb els personatges femenins, agafa el protagonisme. Així, els títols dels cinc contes que la integren remeten directament a l’aigua, sovint lligada a la mort, com en el conte Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus, situat a Menorca, illa amb què Riera ha tingut una estreta relació. Tanmateix, en el conte que dona títol al llibre, i segurament el més reconegut, la mar esdevé penyora d’amor. En aquesta narració, Carme Riera aborda amb valentia, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura com és la relació entre dones.

Així, aquesta primera part de l’obra ja posa en evidència que ens trobam davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot, la complexitat de la literatura. De la segona part, “Balcons de tristos somnis”, destaca el conte Flames de llum cremaven grocs domassos, segurament el que connecta més directament amb una persona cabdal en la vida de l’autora: la seva àvia Caterina, que va acompanyar-la durant la infantesa i a qui sentia explicar velles històries del passat familiar. El llibre es tanca amb els nou contes que formen “Recomença la dansa”, alguns de breus i que remeten al món de l’espectacle i del cinema o, amb una certa ironia, al turisme a Mallorca.

En el pròleg a la primera edició, Guillem Frontera va dir: “He de confessar que no m’agrada encapçalar el llibre de na Carme Riera i no per allò que se sol dir en aquests casos (no som el més adequat, etc), sinó perquè, senzillament, m’incomoda. Em sent, com si en el repart, m’hagués tocat el paper de bufó. Em sent, també, i sobretot, un intermediari que fa nosa, que pot dificultar la desitjable intimitat entre dos amics o dos enamorats.” Feu-li cas i no us quedeu amb el que us poden dir del llibre. Llegiu sense intermediaris Te deix, amor, la mar com a penyora. El millor homenatge que li podem fer.

(Article publicat al diari Menorca de dia 28 de setembre de 2025)

Següent »