Maite Salord

Escriptora

Món

Fa setmanes que els Estats Units i Israel van declarar la guerra a l’Iran. Setmanes d’actuacions i de paraules esfereïdores. De morts, de destrucció, de míssils, de mentides, de manipulacions, d’ultimàtums i d’intents de negociació. Mentre escric aquest article, sembla que hi ha un alto el foc, encara que Israel no hi inclou el Líban i, per tant, el conflicte no s’ha acabat. Sense oblidar el genocidi de Gaza, que encara continua. El president espanyol no es va deixar arrossegar pel sense sentit de Trump i Netanyahu, i va proclamar un rotund no a la guerra que altres líders europeus van haver de seguir. Però on ha quedat el dret internacional en una guerra sense previ atac i sense resolució de l’ONU? En mans de qui estam?

Aquesta setmana han començat els judicis del cas Kitchen i del cas Koldo, casos de corrupció protagonitzats pels dos partits majoritaris de l’estat espanyol. El primer afecta el govern de Rajoy, una operació secreta del Ministeri de l’Interior per espiar l’extresorer del PP i robar els documents que comprometien dirigents del partit implicats en el cas de la Gürtel, el de la caixa B, plena de doblers procedents de comissions il·legals. L’altre cas afecta el PSOE i fa referència a possibles trames de corrupció durant la pandèmia, relacionades amb l’exministre Ábalos i amb la compra de mascaretes. Tot, és clar, presumptament, no fos cas. I tot, és clar, en mans d’una justícia que de cada vegada inspira més poca confiança.

Avui, 12 d’abril, fa noranta-cinc anys que els partits republicans van guanyar les eleccions municipals a les grans ciutats espanyoles, fet que va provocar l’exili d’Alfons XIII i la proclamació de la II República dos dies després. Ja sabem com va acabar la voluntat del poble. El cop d’estat, la guerra civil, la dictadura franquista, la repressió, els reconeixements als morts del bàndol guanyador i l’oblit dels perdedors, amagats dins fosses comunes la majoria de les quals, encara avui, resten sense exhumar per a vergonya de la nostra democràcia. I, mentrestant, el rei emèrit, l’hereu del dictador, el patriota que viu a Abu Dhabi amb una fortuna injustificable de la qual no vol pagar impostos, va fer acte d’aparició en una plaça de toros sevillana, aclamat per la multitud.

Vist el panorama, deixau-me acabar amb les imatges de la Terra que ens han regalat els astronautes de la missió Artemis. D’una bellesa i una serenor que contrasten amb el que passa en aquest món en què vivim. Encara que segur que n’hi haurà que diran que són falses.

(Article publicat al diari Menorca de dia 12 d’abril de 2026)

Premi Pere Melis

L’Institut Menorquí d’Estudis (IME) acaba de publicar, dins la col·lecció Petit Format, l’estudi guanyador del I Premi Pere Melis a la recerca en l’àmbit de la lingüística i la sociolingüística, Els noms populars dels nivolats, boires i vents de Menorca de Jordi Manent i Tomàs, amb pròleg del degà de la dialectologia, Joan Veny. Els seus objectius principals són, com diu l’autor, “recollir els noms populars de la meteorologia popular de l’illa de Menorca i revisar, sistemàticament, entrada per entrada, si són incorporats o no en el Diccionari català-valencià-balear.” El resultat de les 18 enquestes fetes a 11 pobles i a 62 informants, la majoria pagesos i pescadors, és d’un interès indubtable i evidencia que “el menorquí és un dialecte del català riquíssim tant qualitativament (és a dir, pel que fa a la creativitat dels noms) com numèricament (pel fet que el nombre total que hem aplegat és superior a la mitjana).” 

Així, hem d’agrair a la família de Pere Melis Pons (1924-2005), membre de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME des de 1988, la voluntat de perpetuar la seva memòria a través de l’Associació Espipollant, impulsora del premi, i que té, entre d’altres, la voluntat de conservar i difondre el llegat del mestre Melis i la promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment en la varietat dialectal menorquina. Un deure i una obligació que tenim tots, no només la família, amb l’home que dedicà, sense perdre mai el somriure i la bonhomia que el caracteritzava, una part important de la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua catalana de Menorca a través, sobretot, des de la secció «Espipollant» (1981-2003) del diari Menorca, amb articles recollits parcialment a Quaderns de Folklore i als toms publicats per Edicions Nura. Prop de 7000 articles en què, amb paciència i rigor, va fer present, per dir-ho amb paraules de Margarida Cursach, “les paraules de la seva generació i de tot un poble.”

En Pere va dir que les paraules antigues “guarden en el seu si qualque cosa del parlar reposat i una mica irònic d’un temps en què els homes anaven fent camí sense presses i la conversa brollava sense entrebancs ensaborint cada paraula.” Feu-li cas i llegiu el magnífic treball de Jordi Manent. Sense presses i ensaborint cada paraula. Sentireu com defora fa un alenet, com ploïsca o plovisca, com fa xec-xec o francisco-francisco. Veureu com sa lluna duu capell o com fa un dia de capellans. Estic segura que a ell li hauria encantat llegir-lo.

 

(Article publicat al diari Menorca de dia 29 de març de 2026)

Pilar

Són les vuit del matí d’un dilluns gris, plujós, trist. Som davant l’ordinador, pensant de quin tema puc parlar aquest diumenge al diari. Som dona d’horaris i de llistes. El temps és el bé més preuat que tenim i m’agrada aprofitar-lo al màxim. Un missatge de l’amiga. El seu darrer missatge, que no és seu. Estic un segon a situar-me. Ens ha deixat. De cop, el dia torna més gris, més plujós, més trist. Les llistes i els horaris desapareixen. Es fonen en el record d’una vida de pati d’escola de monges, d’institut, de distància, de retrobament a les aules, ara com a professores. De batalles compartides, de sopars i de rialles. D’amistat i de companyia. Quan ens va dir de la malaltia, només demanava temps. I n’ha tingut. Mai prou. Deu anys. Que ha aprofitat al màxim. Amb coratge, amb rialles, amb llàgrimes. Vital com era ella. Conscient, més que ningú, de l’empresa que es duia entre mans. Res a l’atzar. Amb silencis i paraules mesurades. Amb aquella elegància innata que la feia especial.   

Costarà omplir el buit que ens ha deixat. El forat al voltant del qual tots els que l’estimam haurem d’anar teixint la nostra vida des d’ara. Tot tindrà l’aparença de sempre, les mateixes rutines, els mateixos gestos quotidians, les mateixes olors i els mateixos sons. I la certesa que mai més seran iguals. Mai més la seva veu, mai més la seva olor, mai més la seva abraçada. Però un dia, sense notar-ho, deixarem de viure tots aquests records sense l’hostilitat d’ara, de quan costa entendre que el món continuï rodant com si res sense ella. De quan fan tant de mal. Perquè la vida sempre s’obre pas i, com la mort, no es pot evitar. Ella no les va evitar mai. Una lliçó de coratge que ens acompanyarà sempre.

Admir les persones que em fan riure o que em mostren punts de vista diferents als meus. Na Pilar ho va escriure fa deu anys al grup d’amigues de l’institut i, ara, quan ho he tornat a llegir, veig que va fer la millor definició de la nostra amistat. Intentant arreglar el món sense perdre mai el somriure. Senyores, princeses cavallers o dancing queens. Tu eres l’encarregada de canviar-nos el nom. No sé què serem a partir d’ara. Però hi seràs com sempre. Sense oblit, perquè l’oblit no existeix. Et recordarem. Et sentirem a prop. Pensarem converses impossibles que, de vegades, ens dibuixaran un mig somriure a la cara: ara ens diria que, ara faria, segur que li hauria agradat. Amb tot l’enyor del món.

(Article publicat al diari Menorca de dia 15 de març de 2026)

Següent »