Maite Salord

Escriptora

Lucrècia

En una entrevista per a ‘Lletres retrobades’ de Ràdio Far Menorca, Ismael Pelegrí em va demanar que escollís tres obres literàries, una de cada gènere. Vaig triar La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, una novel·la densa, poètica, ambiciosa, diferent, que vaig descobrir durant la carrera. En poesia, Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters, publicada als Estats Units el 1915 i, en català el 2013, que connecta amb les “Vibracions” de L’alè de les cendres i que vaig conèixer després de publicar la novel·la. I, finalment, vaig triar l’obra de teatre Lucrècia de Joan Ramis i Ramis, per diversos motius.

En primer lloc, Lucrècia és l’obra més important de la literatura catalana del segle XVIII, escrita per un autor menorquí en un moment en què l’ús culte de la nostra llengua estava prohibit a tots els territoris de parla catalana, excepte a Menorca, que llavors formava part de la corona britànica. A partir de la violació de Lucrècia, Ramis fa una defensa de la llibertat, individual i col·lectiva, i un clam en contra de la tirania. L’abús de poder sobre la dona i sobre els pobles és un tema que encara avui ens interpel·la directament, per açò és un clàssic.

Un altre aspecte a destacar de l’obra és el model lingüístic. En un moment com ara en què es qüestiona l’ús de la llengua estàndard i es fomenta la varietat dialectal en els registres formals, Ramis, com tants altres autors de les Illes des del segle XIII, ja tenia claríssim que en els textos formals s’ha d’emprar l’anomenat article literari o general, tan propi de Menorca com el salat, que és el de les situacions comunicatives espontànies de caràcter oral. I tan important és l’estàndard com les varietats dialectals, només que s’empren en situacions diferents, com passa a totes les llengües normalitzades del món.

Si, avui, Joan Ramis es presentés a la convocatòria d’ajuts per fomentar l´’us de la llengua catalana, “especialment del menorquí”, del Consell Insular de Menorca, segurament, no trobaria fortuna: ni l’àmbit geogràfic, ni la temàtica, ni els personatges són menorquins (l’obra se situa a la Roma dels Tarquins, al segle VIè AC). I, sobretot, no empra l’article salat, encara que sí que empra una perfecta modalitat de llengua menorquina apta per a usos formals, amb l’article literari, el nostre article de la mar i el cel.

Lucrècia és la lluita de la raó, més humana i universal, que triomfa contra la passió dels interessos personals i dels prejudicis. Encomanem-nos a Ramis.

(Article publicat al diari Menorca de dia 5 de juliol de 2025)

Protocols

Aquests dies, Ciutadella dona el tret de sortida a les festes dels diferents pobles de l’illa. Pocs minuts abans de les dues del migdia de dia 23 de juny, dissabte de Sant Joan, el fabioler arribarà al palau del caixer senyor cavalcant la somereta i li demanarà permís per iniciar el replec de caixers i cavallers. En rebre el consentiment, sonaran les notes del tambor i el fabiol, i esclatarà el silenci. Aquesta petició de permís és una tradició que forma part del protocol de la festa però no és l’únic d’aquests dies. N’hi ha d’altres i de ben importants.

Des del 2018, el Consell Insular de Menorca posa en marxa un protocol contra les violències masclistes i LGTBI-fòbiques a les festes de l’illa, que, entre d’altres propostes, situa un Punt Lila a l’entorn dels centres neuràlgics del bullici per prevenir, sensibilitzar i donar suport a les víctimes d’aquest tipus de violència d’alta incidència en contextos públics d’oci. L’eix central a l’entorn del qual giren aquestes campanyes és el respecte a la diversitat sexual i que llibertat sexual vol dir acord entre les persones implicades. Fora d’aquí, fora del respecte, del desig i del consentiment, només hi ha la barbàrie i la brutalitat.

L’any passat, Creu Roja va atendre tres mil vuit-centes trenta-dues persones en els diferents punts liles instal·lats a l’illa. La xifra dona la mesura d’una xacra social de la qual hem de ser ben conscients com a societat si volen erradicar-la. Esfereeix comprovar com les tradicions i els ritus ancestrals són viscuts per algunes persones, camuflades dins la massa, com la situació idònia per atemptar contra la llibertat dels qui voldrien inferiors. Una clara manifestació de discriminació i desigualtat que és una violació flagrant dels drets humans. La festa és disbauxa i diversió però no ha de deixar de ser mai, també i sobretot, respecte i consciència. 

Hem d’agrair les campanyes de sensibilització que el Consell fa entre la gent més jove sobre aquest tipus de violència, que també té lloc, com bé coneixem, de forma dramàtica, en l’àmbit privat. La violència s’ha de combatre amb tots els mitjans possibles. Iniciatives com els punts liles en són un bon exemple, encara que, per desgràcia, insuficient. És imprescindible lluitar, des de tots els àmbits, contra les estructures de poder que sustenten violències masclistes d’espectre divers.

(Article publicat al diari Menorca de dia 22 de juny de 2025)

Ignomínia

(Imatge diari Ara)

El 1902, mossèn Antoni M. Alcover, a qui, juntament amb Francesc de Borja Moll, devem el Diccionari Català-Valencià-Balear, va escriure: “L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilització inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

Ignominiós, que mereix el menyspreu públic més enèrgic, és el pacte que la presidenta Prohens ha subscrit amb VOX per aprovar el pressupost d’enguany i en el qual, una vegada més, la nostra llengua –i, entre d’altres temes, també la memòria històrica– ha estat moneda de canvi. El seu objectiu és clar: arraconar el català, encara més, de l’escola i de l’administració, segurament, els dos únics àmbits on encara està mínimament normalitzat. Açò sí, prèvia defensa de “las modalidades lingüísticas propias de cada isla” i del “bilingüismo”, evidentment, en un acord escrit íntegrament en castellà perquè ja ni es molesten a dissimular que ni les unes ni l’altre els interessen el més mínim.

La nostra llengua és una llengua minoritzada, que perd parlants i situacions en què pot ser emprada perquè tenim una Constitució que blinda el castellà i ni tan sols esmenta pel seu nom “les altres llengües” de l’estat. A les Illes, l’Estatut i la Llei de normalització lingüística són el marc legal que ens permet fomentar-ne l’ús i la consciència de comunitat lingüística. Tanmateix, els nostres governants actuals no només no ho fan sinó que malden per fer-la desaparèixer. Però una llengua no desapareix mentre tengui parlants i, la nostra, en té molts i molts de disposats a no renunciar a emprar-la i a lluitar contra l’autoodi més perillós.

“Coratge i fora son!”, deia mossèn Alcover. Coratge i fora son per plantar cara, amb contundència i dignitat, al darrer atac a la nostra llengua.

(Article publicat al diari Menorca de dia 8 de juny de 2025)

Següent »